,
04/11/2020
Cinema
Keanu Reeves a 'Matrix' (Lilly i Lana Wachowski, 1999)

'Matrix', per Jordina Biosca

Vaig veure una dona que ballava ensenyant el cul a la N-340. A la ràdio deien que aquell seria el dia més calorós en dècades. Vaig mirar pel retrovisor i la seva figura, fent-se menuda, movia els braços abstreta. A quatre passes, l’incendi a la Ribera d’Ebre. A Lampedusa, la detenció de la capitana del SeaWatch3. Pedro Sánchez, de visita a l’Aràbia Saudita. Vaixells cremant al Golf d’Ormuz, i tantíssimes altres coses infinitament pertorbadores. La mateixa ballarina torrant-se al sol ja ho era, de pertorbadora, i va ser ella, i el seu cul apuntant al cel, qui em va fer decidir sobre quina pel·lícula triaria per a aquest article: Matrix.

I no perquè sigui la meva peli preferida o la que m’ha sotraguejat més o pensi que és de les indispensables, sinó perquè parla de les aparents realitats.

Així doncs, el cap em girava al voltant de les notícies i el foc de la Ribera. Sentint-me partícip del desastre, contrastant informacions amb locals i mitjans, estava “salvaguardada” de la indiferència envers el que passava al territori. Feia el paper de ciutadana responsable, vaja. Al cas de les coses i –penso- amb més o menys criteri. I de cop i volta, aquella mossa: aquelles galtes que se’m van clavar a les ninetes i aquell dansar provocatiu i, en certa manera, aliè al món. A quatre passes d’allà, famílies senceres perdent collites i bestiar, i ella, allà, torrant-se com un Sant Llorenç qualsevol. Cada u a la seva. Amb el meu pensament que la realitat era l’incendi, posem per cas, obviava que ella també era la realitat. Una altra de diferent, tot i que més habitual i, malauradament, dotada possiblement de menys efectius per posar-hi remei. Quina mesquinesa, la meva visió, de cop i volta. Tantes persones, tantes realitats, és clar. I cada u focalitzant els problemes, majoritàriament, en funció de la subjectivitat i les vides estil Km 0.

Diu la Mafalda: l’urgent no deixa temps per a l’important. La majoria d’urgències actuals – i més si parlem dins el marc del social- són importants: pobresa energètica, violència del tipus que sigui, medi ambient, presos polítics.... No acabaríem mai. Podríem ocupar 15 vides senceres en intentar eradicar totes aquestes xacres socials i no ens en sortiríem, em sembla. Tenim constantment el cap dins l’olla de la immediatesa, de l’apagar focs. Estem en un Màtrix que, malauradament, no és una pel·lícula on aparegui algú amb capacitats heroiques més enllà de l’ètica i la bona voluntat. Hi ha un món paral·lel que ens xucla, literalment, les energies. No és tan desaforada la metàfora que fan a la pel·lícula del cultiu d’humans per generar energia com a aliment per a les màquines. Esclavatge d’alta volada i tecnològic, però esclavatge al capdavall. Deia Mao que si tots els xinesos donessin un cop de peu a terra alhora, el món es sacsejaria. Tants que som i, a voltes, sembla que donem coces al vent, com una mula encabritada que respon tan sols de tant en tant als cops de vara diaris.

Jordina Biosca
Actriu, narradora i directora del festival En Veu Alta

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.

11/02/2020
'La gran il·lusió'.
04/02/2020
Del 67 al 76, a Montblanc, les tardes de diumenge eren tardes de cinema. Del 77 al 80, estudiant a Tarragona, descobreixo el cinema d’art i assaig. La dècada dels 80, a Madrid i a Barcelona em retrobo amb el cinema.
31/01/2020
De la mateixa forma que un artista es deu al seu públic, una sala de cinema es deu als seus espectadors. La simbiosi que s’estableix entre ambdós és essencial per a la supervivència de qualsevol cineclub.
16/01/2020
Penso París i recordo la màquina de 16mm i el seu ronroneig, un 8 de març, projectant "Paris was a woman" a Cal Bolet.
31/12/2019
"Facis el que facis estima-ho, com estimaves la cabina del Paradiso quan eres nen” Alfredo a Toto a 'Cinema Paradiso' (Giuseppe Tornatore, 1988)
22/12/2019
userci saremo trovati là dove vita e morte hanno una sosta Attilio Bertolucci
15/12/2019
El cinema és la finestra indiscreta a través de la qual, talment com James Stewart al film de Hitchcock, l’espectador treu el nas per mirar/veure un determinat reflex del món del qual forma part.