,
27/01/2015
Cinema

Mr. Turner

"El sol és Déu" J.M.W. Turner

Mr. Turner

És freqüent en la història de les arts que les persones més reconegudes pel seu treball no mereixin el mateix reconeixement pel que fa a la seva qualitat humana. J. M. W. Turner va ser un d'ells. La seva capacitat per reproduir l'esperit dels paisatges i la llum el va donar fama en vida. En canvi, va tenir una personalitat molt tortuosa i sembla que només va ser capaç d'estimar el seu pare. De la seva mare sols se'n sap que va morir a un hospital per a malalts mentals, i de la seva dona i filles en va prescindir completament.

Combinant l'ambientació, la música i la fotografia, Mike Leigh ha mostrat aquests contrastos de manera esplèndida narrant els últims 25 anys de la vida del pintor anglès. L'ha acompanyat en aquest propòsit l'actor Timothy Spall, intèrpret magistral d'aquest geni de la pintura que fou, alhora, un home torturat i pertorbador. 

Turner era el prototip perfecte de geni, que barreja a la perfecció la impertinència amb la generositat. La pintura era el canal de les seves emocions, la resta era secundari. I se sentia esclau del talent que li havia estat concedit. Ell i Johan Constable van ser les icones de la pintura de paisatge anglesa en època del romanticisme. Els impressionistes el van estudiar acuradament i fins i tot l'art modern ha begut directament dels seus treballs. 

Si teniu la sort de visitar Londres durant els propers dies us recomanem l'exposició que la Tate Modern fa d'aquest genial pintor. Aquí us deixem alguns exemples... simplement brutals. 

 

 

 

 

 

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.

07/12/2020
Com a actor, la meva escola d´interpretació ha estat el cine. Vaig començar “preescolar” al cinema Casal, quan la meva mare era la taquillera. Em passava totes les hores possibles allà.
23/11/2020
La meva infantesa es troba impresa en un metratge liderat per clarobscurs.
04/11/2020
Mentre la quanta, quanta guerra continua campant per molts llocs del nostre estimat planeta escric un múltiple agraïment al Cine Club Vilafranca, amb la bona excusa que fa 50 anys. Un múltiple agraïment que s'amplifica a moltes bandes.
04/11/2020
Vaig veure una dona que ballava ensenyant el cul a la N-340. A la ràdio deien que aquell seria el dia més calorós en dècades. Vaig mirar pel retrovisor i la seva figura, fent-se menuda, movia els braços abstreta.
13/10/2020
Molt sovint sento a dir que els crítics som directors frustrats, que ens dediquem a escriure perquè no gaudim de prou talent per fer cinema.
24/08/2020
Si ens fixem en el cinema clàssic (aquell que la modernitat va dinamitar als anys seixanta del segle passat) acordarem que, en general, el cinema americà (que dominà el panorama a la primera meitat del segle XX), presentava les dones bé com a sex-
16/08/2020
Tinc una fantasia des de ben petita. Sempre he sentit que estar en una sala de cinema deu ser el més semblant a estar dins d’una balena.