,
22/12/2019
Cinema
Gérard Depardieu i Robert De Niro a 'Novecento' (Bernardo Bertolucci, 1976)

'Primer amor', per Sílvia Amigó

userci saremo trovati
là dove vita e morte hanno una sosta

Attilio Bertolucci

El realisme màgic de la memòria em farà escriure aquest article a raig. Serà realista perquè en tot el que hi evocaré no hi haurà cap invent. Serà màgic perquè no depèn ja de mi desgranar el què en queda d’una experiència trasbalsadora i definitiva de fa més de 30 anys.

Recordo que era un capvespre de principis de tardor. Deuria tenir uns disset anys i una professora del meu poble va proposar-me d’anar a Cine Club aquella mateixa nit. Em passaria a buscar amb el cotxe per les Cases Roges i després em tornaria a casa. N’havia sentit a parlar del Cine Club i de persones amb les que, sense conèixer-les, m’emmirallava; persones amb les que jo voldria assemblar-me pel seu aire greu i pensatiu, per la seva aureola de saviesa. Però què era exactament el “cine club”? Perquè m’era tan especial, tan atractiu, tan fascinant, i com era que se m’havia presentat l’ocasió de desvetllar aquesta curiositat feliç? Com si es tractés d’un primer amor, no em creia que l’atzar em portés a aquell temple. I de sobte la pregunta: en seria prou digne de l’experiència?

De cop sec a la butaca del, aleshores, Cinema Majestic. No conec a ningú, llevat de la mestra del meu poble que m’ha fet de taxista. S’apaguen els llums i tota jo soc un tremolor de joia, d’emoció, de predisposició a lliurar-me literalment a aquella projecció.

I comença la pel·lícula. Una mena de bufó geperut proclama la mort de Giuseppe Verdi. A l’instant s’anuncien, en una espectacular hisenda de l’Emilia Romagna (i d’aquí també neix el meu amor a primera vista per aquest país veí, la bella i convulsa Itàlia) el naixement de l’Olmo i l’Alfredo, dos nens que naixent el mateix dia i pràcticament sota el mateix sostre, pertanyen a dos mons socialment oposats. Però la infantesa això encara ho ignora, i per la innocència i per la puresa els nens són nens i juguen, s’estimen i creixen junts. Després són joves, adolescents que també s’engresquen i comparteixen les pulsions mascles més rudimentàries. Podria continuar... però qui a aquestes alçades no sap que parlo de Novecento, que parlo de Bernardo Bertolucci, que parlo de la lluita de classes, la crueltat, la bellesa, la injustícia, la història, l`èpica, la lírica, la burgesia, els camperols, de l’aberrant feixisme que com diu el ja home Olmo, “no creix en una nit com un bolet”.

Des d’aleshores no he pogut aixecar-me mai més d’un cinema sense que l’última nota de la banda sonora deixi de sonar, fins que l’últim crèdit es fongui pantalla endins.

I crec que sí, que des d’aquella nit vaig entrar a formar part d’aquesta “ordre sagrada” que ret tribut cada setmana a l’art suprem del cinema. I si encara necessitava una prova per acabar-me de convèncer de la meva integració a aquesta federació d’ànimes que vivim el cinema com a part indestriable de la vida, el meu primer amor tenia dues parts, o sigui que el divendres següent hi hauria de tornar!

Sílvia Amigó

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.

11/02/2020
'La gran il·lusió'.
04/02/2020
Del 67 al 76, a Montblanc, les tardes de diumenge eren tardes de cinema. Del 77 al 80, estudiant a Tarragona, descobreixo el cinema d’art i assaig. La dècada dels 80, a Madrid i a Barcelona em retrobo amb el cinema.
31/01/2020
De la mateixa forma que un artista es deu al seu públic, una sala de cinema es deu als seus espectadors. La simbiosi que s’estableix entre ambdós és essencial per a la supervivència de qualsevol cineclub.
16/01/2020
Penso París i recordo la màquina de 16mm i el seu ronroneig, un 8 de març, projectant "Paris was a woman" a Cal Bolet.
31/12/2019
"Facis el que facis estima-ho, com estimaves la cabina del Paradiso quan eres nen” Alfredo a Toto a 'Cinema Paradiso' (Giuseppe Tornatore, 1988)
22/12/2019
userci saremo trovati là dove vita e morte hanno una sosta Attilio Bertolucci
15/12/2019
El cinema és la finestra indiscreta a través de la qual, talment com James Stewart al film de Hitchcock, l’espectador treu el nas per mirar/veure un determinat reflex del món del qual forma part.