,
22/12/2019
Cinema
Gérard Depardieu i Robert De Niro a 'Novecento' (Bernardo Bertolucci, 1976)

'Primer amor', per Sílvia Amigó

userci saremo trovati
là dove vita e morte hanno una sosta

Attilio Bertolucci

El realisme màgic de la memòria em farà escriure aquest article a raig. Serà realista perquè en tot el que hi evocaré no hi haurà cap invent. Serà màgic perquè no depèn ja de mi desgranar el què en queda d’una experiència trasbalsadora i definitiva de fa més de 30 anys.

Recordo que era un capvespre de principis de tardor. Deuria tenir uns disset anys i una professora del meu poble va proposar-me d’anar a Cine Club aquella mateixa nit. Em passaria a buscar amb el cotxe per les Cases Roges i després em tornaria a casa. N’havia sentit a parlar del Cine Club i de persones amb les que, sense conèixer-les, m’emmirallava; persones amb les que jo voldria assemblar-me pel seu aire greu i pensatiu, per la seva aureola de saviesa. Però què era exactament el “cine club”? Perquè m’era tan especial, tan atractiu, tan fascinant, i com era que se m’havia presentat l’ocasió de desvetllar aquesta curiositat feliç? Com si es tractés d’un primer amor, no em creia que l’atzar em portés a aquell temple. I de sobte la pregunta: en seria prou digne de l’experiència?

De cop sec a la butaca del, aleshores, Cinema Majestic. No conec a ningú, llevat de la mestra del meu poble que m’ha fet de taxista. S’apaguen els llums i tota jo soc un tremolor de joia, d’emoció, de predisposició a lliurar-me literalment a aquella projecció.

I comença la pel·lícula. Una mena de bufó geperut proclama la mort de Giuseppe Verdi. A l’instant s’anuncien, en una espectacular hisenda de l’Emilia Romagna (i d’aquí també neix el meu amor a primera vista per aquest país veí, la bella i convulsa Itàlia) el naixement de l’Olmo i l’Alfredo, dos nens que naixent el mateix dia i pràcticament sota el mateix sostre, pertanyen a dos mons socialment oposats. Però la infantesa això encara ho ignora, i per la innocència i per la puresa els nens són nens i juguen, s’estimen i creixen junts. Després són joves, adolescents que també s’engresquen i comparteixen les pulsions mascles més rudimentàries. Podria continuar... però qui a aquestes alçades no sap que parlo de Novecento, que parlo de Bernardo Bertolucci, que parlo de la lluita de classes, la crueltat, la bellesa, la injustícia, la història, l`èpica, la lírica, la burgesia, els camperols, de l’aberrant feixisme que com diu el ja home Olmo, “no creix en una nit com un bolet”.

Des d’aleshores no he pogut aixecar-me mai més d’un cinema sense que l’última nota de la banda sonora deixi de sonar, fins que l’últim crèdit es fongui pantalla endins.

I crec que sí, que des d’aquella nit vaig entrar a formar part d’aquesta “ordre sagrada” que ret tribut cada setmana a l’art suprem del cinema. I si encara necessitava una prova per acabar-me de convèncer de la meva integració a aquesta federació d’ànimes que vivim el cinema com a part indestriable de la vida, el meu primer amor tenia dues parts, o sigui que el divendres següent hi hauria de tornar!

Sílvia Amigó

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.

29/07/2020
A la Barcelona de finals dels 50 hi havia una gran quantitat de cinemes des del Paral·lel a la Rambla.
09/07/2020
Anys enrere, amb un amic escultor al que havia convidat a fer una intervenció a prop d’un edifici públic que jo estava projectant, compartíem punts de vista sobre les respectives disciplines de treball.
04/07/2020
El cinema, com la literatura, és un mirall de la vida i del món, per aquest motiu esdevé una font d’aprenentatge i un potent configurador de la memòria sentimental de cadascú, com ja ens va demostrar Giuseppe Tornatore a 'Cinema Paradiso' (1988).
18/06/2020
Cinquanta anys de cinema són moltes hores de projeccions i de màgics moments que poden resultar inoblidables, sublims per uns, alhora que detestables o insofribles per a altres.
10/06/2020
Estic assaborint un “DO Penedès” obsequi d’un bon amic, a canvi d’un favor que no mereixia recompensa, que agraeixo des del primer tast.
04/06/2020
Passar algunes tardes de diumenge als cines del barri del Clot de Barcelona amb un entrepà a la mà per fer més lleugera la tarda i mentre es projectaven dues pel·lícules i un No-Do va ser l’inici d’una afició que ha perdurat en el temps.
19/02/2020
Mary Shelley. Una reflexió per als 50 anys de cineclub