Blogs:

'Què hauria estat de la nostra vida sense el cine?', per Jordi Llavina

14/11/2019
Fotograma de 'Él séptimo sello'

De vegades, quan em sento particularment enyorós, em pregunto què hauria estat de la nostra vida sense el cine. La pregunta es podria fer extensible a qualsevol altra forma d’art: ¿què hauria estat de la nostra vida sense la literatura?, per exemple. ¿Sense la poesia? La de vostès, no ho sé. La meva, un absurd. Una vida, en realitat, que no sé si pagaria gaire la pena de ser viscuda. O sense l’art: sense la pintura, sense la música. ¿És concebible una existència humana sense la música?

Recordo quan, a l’Escola Intermunicipal del Penedès, ara fa trenta-cinc anys, i gràcies a una empresa anomenada Drac màgic que distribuïa pel·lícules a instituts i escoles, vaig veure 'El séptimo sello', d’Ingmar Bergman. En vaig quedar impressionat. Diria que el blanc i negre reforçava encara més la sensació de misteri d’aquella aventura tan radical del cavaller davant la mort. No l’he tornada a veure: potser perquè en aquesta pel·lícula, més que en cap altra que hagi vist mai, m’ha fet por enfrontar-me al record. Però, en la meva memòria, tots dos personatges continuen jugant una partida d’escacs —es continuen jugant, de fet, la vida del mortal— davant un escenari de penya-segats i núvols foscos de tempesta. Un quadre, en definitiva, d’una suggestió plena, magnífica.

No soc un cinèfil de pedra picada. En conec força, de cinèfils de pedra picada, i els envejo la capacitat de relacionar històries i directors, actrius i escenes, i, encara més, la seva pròvida memòria. No soc, ni de bon tros, una enciclopèdia del setè art. Però el cine m’ha fet molt més feliç. L’enorme cambra fosca d’una sala ja ens predisposa a viure la vida durant una hora i mitja amb una intensitat del tot recollida, que és com a mi m’agrada viure l’existència: és a dir, de portes endins, no pas al revés. I llavors, els llums apagats, la butaca còmoda que t’acull, comences a participar de la història dels personatges. Mira, aquell actor francès que tant admiro: Jean-Louis Trintignant. Aquí fa de jovenet que està convençut que ben aviat trobarà la dona de la seva vida: ha de ser rossa, ha de voler casar-se per l’Església, ha de tenir clar que la vida d’una parella passa indefectiblement per emmainadar- se. Allà, en canvi, fa de jutge retirat que —ai, las!—espia les converses dels seus veïns. I en aquella tercera cinta fa el paper d’un home vell que no pot comportar veure com la seva dona, el gran amor de la seva existència, perd el senderi per mor de l’Alzheimer i, per això, decideix de perpetrar un crim per amor.
El cine, sí, m’ha fet més feliç. I vull creure que una mica més savi.

Jordi Llavina
Escriptor i poeta

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.