,
14/11/2019
Cinema
Fotograma de 'Él séptimo sello'

'Què hauria estat de la nostra vida sense el cine?', per Jordi Llavina

De vegades, quan em sento particularment enyorós, em pregunto què hauria estat de la nostra vida sense el cine. La pregunta es podria fer extensible a qualsevol altra forma d’art: ¿què hauria estat de la nostra vida sense la literatura?, per exemple. ¿Sense la poesia? La de vostès, no ho sé. La meva, un absurd. Una vida, en realitat, que no sé si pagaria gaire la pena de ser viscuda. O sense l’art: sense la pintura, sense la música. ¿És concebible una existència humana sense la música?

Recordo quan, a l’Escola Intermunicipal del Penedès, ara fa trenta-cinc anys, i gràcies a una empresa anomenada Drac màgic que distribuïa pel·lícules a instituts i escoles, vaig veure 'El séptimo sello', d’Ingmar Bergman. En vaig quedar impressionat. Diria que el blanc i negre reforçava encara més la sensació de misteri d’aquella aventura tan radical del cavaller davant la mort. No l’he tornada a veure: potser perquè en aquesta pel·lícula, més que en cap altra que hagi vist mai, m’ha fet por enfrontar-me al record. Però, en la meva memòria, tots dos personatges continuen jugant una partida d’escacs —es continuen jugant, de fet, la vida del mortal— davant un escenari de penya-segats i núvols foscos de tempesta. Un quadre, en definitiva, d’una suggestió plena, magnífica.

No soc un cinèfil de pedra picada. En conec força, de cinèfils de pedra picada, i els envejo la capacitat de relacionar històries i directors, actrius i escenes, i, encara més, la seva pròvida memòria. No soc, ni de bon tros, una enciclopèdia del setè art. Però el cine m’ha fet molt més feliç. L’enorme cambra fosca d’una sala ja ens predisposa a viure la vida durant una hora i mitja amb una intensitat del tot recollida, que és com a mi m’agrada viure l’existència: és a dir, de portes endins, no pas al revés. I llavors, els llums apagats, la butaca còmoda que t’acull, comences a participar de la història dels personatges. Mira, aquell actor francès que tant admiro: Jean-Louis Trintignant. Aquí fa de jovenet que està convençut que ben aviat trobarà la dona de la seva vida: ha de ser rossa, ha de voler casar-se per l’Església, ha de tenir clar que la vida d’una parella passa indefectiblement per emmainadar- se. Allà, en canvi, fa de jutge retirat que —ai, las!—espia les converses dels seus veïns. I en aquella tercera cinta fa el paper d’un home vell que no pot comportar veure com la seva dona, el gran amor de la seva existència, perd el senderi per mor de l’Alzheimer i, per això, decideix de perpetrar un crim per amor.
El cine, sí, m’ha fet més feliç. I vull creure que una mica més savi.

Jordi Llavina
Escriptor i poeta

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.

11/02/2020
'La gran il·lusió'.
04/02/2020
Del 67 al 76, a Montblanc, les tardes de diumenge eren tardes de cinema. Del 77 al 80, estudiant a Tarragona, descobreixo el cinema d’art i assaig. La dècada dels 80, a Madrid i a Barcelona em retrobo amb el cinema.
31/01/2020
De la mateixa forma que un artista es deu al seu públic, una sala de cinema es deu als seus espectadors. La simbiosi que s’estableix entre ambdós és essencial per a la supervivència de qualsevol cineclub.
16/01/2020
Penso París i recordo la màquina de 16mm i el seu ronroneig, un 8 de març, projectant "Paris was a woman" a Cal Bolet.
31/12/2019
"Facis el que facis estima-ho, com estimaves la cabina del Paradiso quan eres nen” Alfredo a Toto a 'Cinema Paradiso' (Giuseppe Tornatore, 1988)
22/12/2019
userci saremo trovati là dove vita e morte hanno una sosta Attilio Bertolucci
15/12/2019
El cinema és la finestra indiscreta a través de la qual, talment com James Stewart al film de Hitchcock, l’espectador treu el nas per mirar/veure un determinat reflex del món del qual forma part.