,
04/12/2019
Cinema

'Què passaria si no existís el doblatge al cinema i la televisió?', per Anna Llovera

Quan era jove i vivia a Barcelona, em vaig acostumar a llegir els subtítols amb naturalitat a les pel·lícules en VO que oferien els cinemes d'art i assaig. Des de llavors, allò que per a algunes persones és una incomoditat em sembla un petit preu a pagar per tal de gaudir de les veus originals. Si el cinema té la virtut de deixar entrar l'espectador en la intimitat d'uns personatges, la veu dels actors n'és una part indestriable i forma part de l'obra d'art que tota pel·lícula pretén ser.

Pot fer riure que digui a continuació d'això que una de les feines que he fet més de gust a la meva vida és la de treballar en un estudi de doblatge fent la traducció de diàlegs. Em van contractar per traduir els guions de telenovel·les brasileres, del portuguès a l'espanyol, i havia d'escriure en un paper les paraules que els dobladors havien de dir en comptes del parlament original. Era una sort arribar a les 8 del matí a treballar i que la feina consistís a posar-me davant una petita pantalla i, amb els auriculars ben calçats, sortir de les cabòries matinals per entrar en una història plena de passió. Al mateix temps, meticulosament, traslladava els parlaments d'una llengua a l'altra, sincronitzant el moviment dels llavis, i els deixava tan a punt com podia per fer l'enregistrament dins l'estudi.

Hi ha països que no tenen indústria de doblatge. Això passa a Portugal, per exemple, on ni tan sols es doblen les sèries de TV perquè la gent troba que els restaria realisme. Es veu que durant el règim del dictador Salazar, es va decidir subtitular les pel·lícules estrangeres perquè el públic en general no hi tingués accés. En aquella època molta gent era analfabeta, com a l'Espanya de Franco, i d'aquesta manera aquelles pel·lícules només arribaven a les elits. A la llarga, coses de la vida, la majoria de portuguesos tenen l'orella acostumada a sentir llengües estrangeres i facilitat per parlar bé l'anglès, que és la llengua més habitual del cinema i la TV.

No cal dir que quan veig una pel·lícula doblada, valoro moltíssim la feina dels professionals que hi han treballat, però no puc evitar de pensar que emmascaren la feina original de la pel·lícula. Per això, a més de felicitar el Cineclub Vilafranca pel seu aniversari, li agraeixo l'oportunitat que ens dona d'assaborir l'obra íntegra, en imatge i so, i encoratjo els distribuïdors comercials a fer-ho més.

Anna Llovera
Filòloga

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.

04/06/2020
Passar algunes tardes de diumenge als cines del barri del Clot de Barcelona amb un entrepà a la mà per fer més lleugera la tarda i mentre es projectaven dues pel·lícules i un No-Do va ser l’inici d’una afició que ha perdurat en el temps.
19/02/2020
Mary Shelley. Una reflexió per als 50 anys de cineclub
11/02/2020
'La gran il·lusió'.
04/02/2020
Del 67 al 76, a Montblanc, les tardes de diumenge eren tardes de cinema. Del 77 al 80, estudiant a Tarragona, descobreixo el cinema d’art i assaig. La dècada dels 80, a Madrid i a Barcelona em retrobo amb el cinema.
31/01/2020
De la mateixa forma que un artista es deu al seu públic, una sala de cinema es deu als seus espectadors. La simbiosi que s’estableix entre ambdós és essencial per a la supervivència de qualsevol cineclub.
16/01/2020
Penso París i recordo la màquina de 16mm i el seu ronroneig, un 8 de març, projectant "Paris was a woman" a Cal Bolet.
31/12/2019
"Facis el que facis estima-ho, com estimaves la cabina del Paradiso quan eres nen” Alfredo a Toto a 'Cinema Paradiso' (Giuseppe Tornatore, 1988)