,
04/12/2019
Cinema

'Què passaria si no existís el doblatge al cinema i la televisió?', per Anna Llovera

Quan era jove i vivia a Barcelona, em vaig acostumar a llegir els subtítols amb naturalitat a les pel·lícules en VO que oferien els cinemes d'art i assaig. Des de llavors, allò que per a algunes persones és una incomoditat em sembla un petit preu a pagar per tal de gaudir de les veus originals. Si el cinema té la virtut de deixar entrar l'espectador en la intimitat d'uns personatges, la veu dels actors n'és una part indestriable i forma part de l'obra d'art que tota pel·lícula pretén ser.

Pot fer riure que digui a continuació d'això que una de les feines que he fet més de gust a la meva vida és la de treballar en un estudi de doblatge fent la traducció de diàlegs. Em van contractar per traduir els guions de telenovel·les brasileres, del portuguès a l'espanyol, i havia d'escriure en un paper les paraules que els dobladors havien de dir en comptes del parlament original. Era una sort arribar a les 8 del matí a treballar i que la feina consistís a posar-me davant una petita pantalla i, amb els auriculars ben calçats, sortir de les cabòries matinals per entrar en una història plena de passió. Al mateix temps, meticulosament, traslladava els parlaments d'una llengua a l'altra, sincronitzant el moviment dels llavis, i els deixava tan a punt com podia per fer l'enregistrament dins l'estudi.

Hi ha països que no tenen indústria de doblatge. Això passa a Portugal, per exemple, on ni tan sols es doblen les sèries de TV perquè la gent troba que els restaria realisme. Es veu que durant el règim del dictador Salazar, es va decidir subtitular les pel·lícules estrangeres perquè el públic en general no hi tingués accés. En aquella època molta gent era analfabeta, com a l'Espanya de Franco, i d'aquesta manera aquelles pel·lícules només arribaven a les elits. A la llarga, coses de la vida, la majoria de portuguesos tenen l'orella acostumada a sentir llengües estrangeres i facilitat per parlar bé l'anglès, que és la llengua més habitual del cinema i la TV.

No cal dir que quan veig una pel·lícula doblada, valoro moltíssim la feina dels professionals que hi han treballat, però no puc evitar de pensar que emmascaren la feina original de la pel·lícula. Per això, a més de felicitar el Cineclub Vilafranca pel seu aniversari, li agraeixo l'oportunitat que ens dona d'assaborir l'obra íntegra, en imatge i so, i encoratjo els distribuïdors comercials a fer-ho més.

Anna Llovera
Filòloga

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.

07/12/2020
Com a actor, la meva escola d´interpretació ha estat el cine. Vaig començar “preescolar” al cinema Casal, quan la meva mare era la taquillera. Em passava totes les hores possibles allà.
23/11/2020
La meva infantesa es troba impresa en un metratge liderat per clarobscurs.
04/11/2020
Mentre la quanta, quanta guerra continua campant per molts llocs del nostre estimat planeta escric un múltiple agraïment al Cine Club Vilafranca, amb la bona excusa que fa 50 anys. Un múltiple agraïment que s'amplifica a moltes bandes.
04/11/2020
Vaig veure una dona que ballava ensenyant el cul a la N-340. A la ràdio deien que aquell seria el dia més calorós en dècades. Vaig mirar pel retrovisor i la seva figura, fent-se menuda, movia els braços abstreta.
13/10/2020
Molt sovint sento a dir que els crítics som directors frustrats, que ens dediquem a escriure perquè no gaudim de prou talent per fer cinema.
24/08/2020
Si ens fixem en el cinema clàssic (aquell que la modernitat va dinamitar als anys seixanta del segle passat) acordarem que, en general, el cinema americà (que dominà el panorama a la primera meitat del segle XX), presentava les dones bé com a sex-
16/08/2020
Tinc una fantasia des de ben petita. Sempre he sentit que estar en una sala de cinema deu ser el més semblant a estar dins d’una balena.