Jump to navigation
- Per què has decidit involucrar-te per recuperar el safareig?Durant una bona temporada deixava el cotxe a l’aparcament i passava cada dia per davant del safareig. Veure’l cada dia em va fer pensar que s’hi hauria de fer alguna cosa per arranjar-lo, reconstruir-lo una miqueta i netejar-lo. I penso que és molt important també senyalitzar-lo com a element important de la vila perquè fa més de cent anys era un lloc en el qual es trobaven un munt de dones, un lloc de treball per a algunes i de supervivència per rentar-se la roba d’altres. Se li ha de donar la importància que es mereix. I per tot el que representa pel món de les dones, també. Si aquest safareig és de 1856 vol dir que la majoria de dones eren analfabetes. En aquells anys, els homes ho eren però les dones encara més. Llavors, aquí al safareig, a part de rentar, es devien explicar com guarir-se els mals, com cuinar, etc. Perquè s’hi passaven estona! Després, amb el temps, cada cop s’hi passaven menys estona.
- Què has descobert respecte els safareigs del Vendrell?Vaig parlar amb una senyora que freqüentava un dels safareig. No aquest, sinó un altre dels tres que hi havia al Vendrell. Em va explicar que es guardaven un matí a la setmana i el passaven allà rentant. Hi anaven carregades, amb la roba bruta, amb el sabó, amb les pales per picar, amb uns coves on portaven la roba... També – em va dir- amb uns “polvos” que es deien “blauet”, per blanquejar la roba, el lleixiu, si en feien servir. I allà rentaven, parlaven, cantaven. Es veu que cadascuna tenia el seu lloc i això es respectava molt. Però, clar, a banda de rentar, aquell era un espai per a l’intercanvi d’informació. I de tafaneries, és clar. També em va explicar que cantaven. Es devia passar molta informació per transmissió oral, tant a través de cants com de contes, llegendes o històries. Pensa que primer havien de posar en remull segons quina roba, ensabonar, fregar, esbaldir i estendre. Hi havia com unes parets, que potser eren les separacions entre vinyes, i l’estenien allí en aquesta mena de murs perquè s’assequés. Normalment marxaven cap a casa amb part de la roba ja seca. I mentre una cosa s’esbaldia, l’altra estava estesa i l’altra en remull... Tenien la seva organització. Tot un matí, eh!
- Heu portat la vostra reivindicació a l’ajuntament. Quina resposta heu obtingut a la vila?D’un munt de gent, boníssima. Jo crec que molta gent ha vingut a veure el safareig perquè ni sabia que existia. Això, número ú. I número dos, molta gent que he anat trobant pel carrer m’ha dit “Nena, molt bé, això del safareig!”. Per tant, jo crec que la majoria de la gent està d’acord a no deixar caure part del patrimoni. Només per edat, ja es mereix un respecte. Té molts anys! Ara, falta l’ajuntament. Vaig parlar amb l’alcalde, informalment, i em va dir que no em preocupés, que això s’havia de resoldre.
- Abans em deies que és l’únic que queda a la vila, oi?El Vendrell tenia tres safareigs. Un al Pont de França. Que aquell, segons em va explicar l’alcalde, per una exigència urbanística –hi passava la riera- el van haver de tirar a terra. Aquell ha desaparegut del tot. Després n’hi havia un altre a prop del cementiri que una part ha quedat dins del pati d’una escola. Jo no l’he vist però sembla que eren uns rentadors molt grans. Vaig parlar amb la directora de l’escola i em va dir que suposava que el que quedava dins el pati era una part del safareig. I ara només queden aquests rentadors de l’aparcament. Si cau aquest safareig, ens en quedem sense. A mi em sabria molt de greu. Vam presentar una instància al mes de juny. Si un dia cau, almenys quedarà constància del que demanem.
FOTO: ACBP | Col·lecció Jaume Nin Casanova- Per què creus que és important conservar-lo?Sobretot demano la senyalització perquè penso que s’hauria de valorar més com era la vida fa uns anys. Jo sóc profe d’institut d’anglès i alemany. Portem l’alumnat a veure museus, a que s’ho imaginin: l’home prehistòric, les coves, les cavernes... I aquí, al carrer, tenim una evidència tan gran sobre com era la vida de les dones i la feinada que tenien, i la menyspreem. Menyspreem la vida real.
- Què t’agradaria per al safareig? Com te l’imagines?Jo me l’imagino restaurat i amb aigua. I seria fantàstic que posessin alguns cartells informatius sobre quan es feia servir, l’explicació de que les dones s’hi passaven el matí sencer, que a l’hivern venien des de la vila cap als afores (abans això eren els afores) totes carregades, que s’hi deixaven la salut! Recordar una mica que les coses no han estat sempre tan fàcils com ara. Perquè a mi em fa patir, i als alumnes sempre els ho dic, que creiem que les coses sempre han estat fàcils. Sobretot des del feminisme. Fa quatre dies les dones no teníem dret a res. I qualsevol dia pot passar alguna cosa i que retrocedim. Estaria bé que prenguem consciència del que ens ha precedit. I, abans, per tenir la roba neta, t’hi havies de passar tot un matí. I carregar i treballar-t’ho. La gent de casa bona tenia senyores que els hi feien, i la resta s’ho feien elles mateixes. És entendre tot el que ens precedeix. No era ni fàcil, ni còmode. I així s’entén una mica més que només unes poques persones podien dedicar-se fer altres coses.
- Has trobat fotos antigues?En tinc dels altres dos però d’aquest, encara no. Ara me n’estan buscat i tinc l’esperança de trobar-ne. T’ensenyaré una foto del safareig del Pont de França que tinc aquí. L’altre dia vaig parlar amb una senyora que hi anava a rentar. Em va ensenyar on se situava ella, que llavors era una nena petita. Tenia set o vuit anys i la portaven a rentar. Hi havia una pedra a la punta que la guardaven per la nena. I allà rentava coses petitetes.
FOTO: ACBP | Jaume Domingo- Què més t’explicava?Em deia que ella sempre s’ho havia pres bé, això d’anar a rentar. Era part de la seva vida. A casa seva no van tenir aigua corrent fins cap allà als cinquantes. I els van fer servir molt, els safareigs. Ella era feliç, però també reconeix que era dur, sobretot a l’hivern, anar a rentar. Em va explicar que un dia va caure a l’aigua. Era petitona i just va caure a la part més fonda. Em diu: “Em van agafar pels cabells i em van rescatar”. Amb aquestes persones hi he parlat perquè li vaig demanar al Pere Sallent, que fa el programa La Calaixera a RTV El Vendrell, si podia fer una crida per veure si trobàvem fotos. Em va proposar que hi anés i ho féssim entre els dos. I llavors, gent que ho va sentir per la ràdio o ho va veure per la tele, es va posar en contacte amb mi. Em van arribar algunes fotos: poquetes, quatre o cinc. Un altre senyor em va explicar que recordava que, quan buidaven l’aigua dels safareigs, quedava com una pel·liculeta de sabó al fons i els nens hi anaven i patinaven. I després, de gran, quan el va visitar, es preguntava com és que hi cabien allí dins.
- Els nens a patinar i les nenes a rentar. És una evidència més.
- Parla’m de la teva formació en feminisme i com ha influït en el teu interès pels rentadors. Abans, per la situació personal i laboral anava molt aclaparada però vaig tenir la sort que em van donar una beca del Ministeri per anar a Segovia, on s’impartien uns cursos de polítiques d’igualtat per a professorat de tot l’estat. Hi havia comunitats que ja ens portaven avantatge. Ho vaig trobar fantàstic... Hi vèiem unes desigualtat tan evidents. Quan són petits a l’escola, els jocs, els rols de nens i nenes a la publicitat, el llenguatge. Va ser interessantíssim. Vaig entrar com en una nova dimensió i li vaig donar una nova perspectiva a tot. Al cap de poc feien un màster a distància a la universitat Jaume I de Castelló sobre feminisme i m’hi vaig apuntar. Treballava de dilluns a divendres a l’institut i els cap de setmana estudiava el màster. Amb aquella formació vaig acabar de prendre consciència. Per exemple, una cosa tan tonta com esbrinar quan les dones van poder presentar-se a unes oposicions. Doncs te’n vas al BOE, busques i, per anar a unes oposicions, et diuen que has de ser espanyol, tenir més de X anys i un títol X. Però sempre es parla en masculí. Si una dona s’hi presentava amb la documentació, fins quan li van dir que no per ser una dona? Quan comencen a tenir drets? Quan es visibilitzen les dones, si sempre parlem en masculí? A la Revolució Francesa, per exemple. Les dones van lluitar igual que els homes per la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Però a l’hora de fer els drets, van ser els drets “de l’home”, “del ciutadà”. I a totes les dones que van lluitar, els hi van dir “No, vosaltres no”. I a les que van seguir reclamant els seus drets, les van guillotinar. Entre una cosa i una altra vas fent-te una composició de la situació.
- No acabaríem mai...Jo sóc dona, profe i mare d’una nena. Rebo una circular de l’institut: “Benvolguts pares, Us convoquem a una reunió per parlar del viatge dels vostres fills...” Que m’estan convocant, a mi? Perquè entenc que són pares, homes, i fills, homes. Jo sóc una mare i tinc una filla. Em compteu o no em compteu? Les dones hi som però no hi som. Llibres d’història: quantes dones hi surten? Però hi eren. Què passa? Que estaven dins d’una nevera esperant-se? Invents: quantes coses han inventat dones? L’eixugaparabrises, el Tippex, el Monopoly, la serra circular... No en tenim ni idea, oi? Durant la guerra, per exemple, gairebé mai es parla de les dones. Es parla de soldats morts però, i les dones? Estaven aguantant les famílies, buscant menjar quan no n’hi havia, treballant als llocs que no ocupaven els homes, tenint cura de la gent gran... I les violacions? No ho sé, penso que tenim una feinada per visibilitzar el rol de les dones. Semblo la feminista de l’institut. Però és que sóc mare d’una nena i vull que sàpiga que té tots els drets igual que un home.
- Creus que vivim un retrocés, en aquest sentit?Sí. Segur. I això ho diem tot tipus de profes, fins i tot els més “carques”. Jo crec que potser la generació anterior a la meva va ser la més lluitadora. Després nosaltres ja ens hem acomodat.
- És el que deies abans: hem de ser conscients que no tot era tan fàcil com ara.Clar. És que abans les dones no estaven a casa ventant-se mentre els senyors anaven a la feina. Les dones treballaven duríssim! I tots els dies de la setmana. També els diumenges, quan els senyors se n’anaven al cafè. Un altre exemple: aviat farem els 100 anys de la Biblioteca Popular del Vendrell. La bibliotecària, que ho va ser durant més de 40 anys, es va haver de casar amb la feina. Treballava tots els dies, cobrava poc tot i tenir una formació d’elit, a l’escola de bibliotecàries. La Pilar Belmonte, així es deia, va traduir Goethe. Però va haver de renunciar a moltes coses.
FOTO: GM- Creus que encara es produeix la invisibilització de les dones?Jo mai he pensat que els homes siguin els nostres enemics però sí que crec que, quan un home fa alguna cosa, de seguida se li dona importància. És un món masculí, organitzat des del punt de vista masculí i a on nosaltres hem hagut d’entrar a empentes. I continua sent masculí. En el passat, quan hi havia un equilibri, l’home treballava fora i la dona treballava a dins. No hi havia ningú desatès. Hi podia haver la frustració personal però el món estava equilibrat. Quan les dones diem “Jo aquí no hi vull ser, vull anar cap a un altre lloc”, una part queda desatesa. Ningú hi va. Això, o ho reorganitzem o com que la organització encara és masculina, allí no hi va ningú. Crec que encara estem patint les conseqüències d’aquesta organització masculina.
- Fins a quin punt és la societat o el sistema que ens empeny i fins a quin punt som nosaltres mateixes? I si no em plantejo ser cap de res? Saps per què no t’interessa? Perquè t’autoexigiries moltíssim. Totes ens autoexigim molt. Sobretot si tenim criatures. Si no tens fills, tens més llibertat i pots passar més estona a la feina o tenir uns horaris més adaptables. Però quan tenim fills hi ha la responsabilitat que t’autoexigeixes i que et recol·loca al món: prioritzes. No és que només sigui responsabilitat nostra, però és que pesa molt. Jo pensava “No m’estaré una hora de més a l’institut, si puc estar amb la meva filla”. Però, en canvi, el director té fills, tots els caps tenen fills... Ara bé, ells no porten el pes dels nens. Algú altre, segurament una dona, s’encarrega que estiguin atesos. A vegades som nosaltres mateixes, sí, però, si les coses estiguessin ben fetes, per què m’hauria de quedar més hores a l’institut per ser cap de “nosequè”? Crec que aquí també tenim mal entès això de la feina. No per estar més hores fas la feina millor.
- Per la mobilització del 8 de març els sindicats recordaven que qualsevol feina l’ha de poder fer tan un home com una dona. Si no és així, és que està mal plantejada.Fixa’t que quan entren els homes en una feina, resulta que es professionalitza més. Les “azafatas” de tota la vida, les hostesses... No hi ha “azafatos”, ara hi ha “auxiliars de vol”. Les vetlladores... ara que hi han entrat els homes són “auxiliars de menjador”. Quan entren ells, al món tradicionalment de les feines més precàries, més barates, de tenir cura, d’estètica... mentre són només dones es paga d’una manera i, a la que hi entren els homes, sembla que la cosa que canvia.
- Doncs que hi entrin!Sí, clar! Hi ha d’haver homes i dones en totes les feines i totes les feines les han de poder fer homes i dones. També et volia explicar que a Segovia ens van parlar de les noves masculinitats. És important, això. Les noves masculinitats existeixen de veritat. Són nois que ploren, nois sensibles, nois que agafarien el bebè i te’l farien dormir. Res de l’estereotip d’home d’abans. Però segueix havent-hi un control sobre elles. I es continua dient que un paio que surt amb moltes ties és un “tio” guai i la que surt amb molts “tios”, no ho és tant... Ja m’entens. I un home pot controlar el mòbil d’ella... Aquí hi ha un problema molt greu.
