Gemma Urgell
,
27/10/2015
Família

Mares i pares a la blogosfera

Què porta a un pare o a una mare a obrir un bloc sobre experiències personals i familiars?

Foto: 

CEDIDA
D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Gemma Lara, Xavi Vallès, Laia Simón i Montse Jiménez
Existeixen mares i pares que, a més de treballar, tenir cura de la família i mirar de gaudir de l’oci; destinen part del seu temps lliure a tenir un bloc. Hem fet una cerca per trobar pares i mares del Penedès que parlin de la família, la criança, l’educació dels seus fills i les situacions personals de casa seva en un bloc. Volem saber perquè van decidir obrir aquesta finestra al món i explicar allò que els passa d’una forma oberta; així com conèixer les seves pors a l’hora de difondre aspectes més personals. Us presentem doncs, tres mares i un pare blocaires.

La Montse Jiménez (Una mica més i ja està) és mare de dues nenes i està embarassada de la tercera. Ella és vendrellenca i resident a Aranjuez (Madrid). La necessitat d’estar en contacte amb la seva gent més enllà del telèfon o el correu electrònic i que actualment és una stay-at-home-mom (una mare que es queda a casa), ha fet que es trobi amb la necessitat d’explicar allò que fa a casa i per què ho fa i compartir així la seva filosofia de vida. Semblant és la filosofia blocaire de la Laia Simón (Mater Animam), també mare de tres fills, de l’Arboç, i co-directora de Núnnutit. El bloc va néixer de la necessitat d'expressar, de posar ordre en diferents escrits i idees del que per a ella representa la maternitat.

La Gemma Lara és arquitecta i vilafranquina. El seu bloc (Tierra Remota) va anar canviant de temàtica quan van venir els seus dos fills. D’un bloc destinat a explicar trucs i consells sobre teixir, a un bloc on també trasllada les seves vivències com a mare, perquè, “ja se sap que la maternitat ho envaeix tot, des de les converses, al temps lliure, fins a la temàtica del bloc”. En Xavi Vallès (Ingladania), també vilafranquí i pare de dos nens, l’únic pare blocaire d’aquest article, explica que per ser “millor psicòleg, millor escriptor, millor pare i millor ciutadà i per anar recollint aquest projecte en algun lloc visible i recordable” ha creat aquest bloc personal. No està només destinat la paternitat, sinó que el seu bloc li serveix com “una memòria externa per classificar pensaments, idees, opinions, aprenentatges... i per altra banda és un espai per compartir creacions com els contes autobiogràfics falsos que penjo de tant en tant o els bloguillibres i bloguirelats que em vaig inventar fa tres anys”

Fer públics aspectes personals

Traslladar a la xarxa les seves experiències personals és un tema que miren de tenir molt en compte. Per La Montse, per exemple, “parlar de les nenes i com creixen en un espai tan públic com és un bloc, acompanyat de publicacions al facebook, fan que reflexionis si elles ho han triat i si és legítim que jo publiqui aspectes de la seva vida a la xarxa, deixant la petjada electrònica per a sempre”. A la Gemma, al principi no li agradava gens la idea de publicar fotografies seves o dels nens, “però acaba sent inevitable i, a més, l’autenticitat és una de les coses que més aprecies dels bloguers: que siguin persones reals amb qui puguis sentir-te identificada”. La Laia explica que al bloc hi escriu el que pensa, la seva visió d’alguns aspectes de la seva vida, “no tots perquè n’hi ha que me’ls reservo a la meva vida privada”. Conclou que “mentre hi hagi respecte, intercanviar opinions sempre és enriquidor”. El Xavi, però, no és reticent: “tot el que sigui escrit no em fa respecte, em fa més cosa les imatges. Suposo que és perquè associo la imatge al cos i l'escriptura a la ment, i tinc la ment més bonica que el cos, i per tant no em fa res lluir-la”.

I d'on treuen el temps aquests blocaires?

Un bloc cal cuidar-lo, ser constant, actualitzar-lo sovint. Però, com s’ho fan aquestes mares i aquest pare per, a més del seu dia a dia, trobar un moment per escriure-hi? La Montse ho té clar: “el bloc no és la meva màxima prioritat, intento publicar cada setmana i que siguin entrades curtes, com les que a mi m’agrada llegir”. La Laia mira de planificar-se: “ser conscients del temps real del què podem disposar i, sobretot, prioritzar; és molt fàcil que quan comencem un bloc, un projecte o qualsevol cosa nova, hi dediquem més temps del que hauríem. Quan una cosa ens agrada ens pot absorbir. Per això és necessària una bona planificació”. La Gemma és més visual: “si d’altres passen vint minuts al gimnàs o allisant-se el cabell i maquillant-se; jo escric i llegeixo blocs i surto amb la cara rentada i prou”.

No ens en podem estar de preguntar-li al Xavi perquè hi ha tants pocs blocs de pares i ens agrada molt el que respon: “Per què les carreres de psicologia, treball social, infermeria tenen un 80% de dones? Per què els nens juguen més a futbol i les nenes juguen més amb nines? Per què és habitual veure nenes petites prestant atenció a nadons i nens que no els fan ni cas? Suposo que amb el tema parlar dels fills passa igual. No sé si és que els homes ens costa més parlar de sentiments, i al cap i a la fi, parlar dels fills és parlar de sentiments. Jo tinc aquest apartat dedicat a escriure cartes als meus fills bàsicament perquè tinc la necessitat de dir-los coses que encara són massa petits per entendre. El fet de mostrar-ho, de fer-ho públic? Suposo que aquí també hi ha un punt de ganes de compartir-ho amb els altres, sobretot amb pares i mares que suposo que s'han trobat en situacions semblants, no tant per la voluntat de rebre feedback, que també, sinó més aviat per exposar una realitat i normalitzar-la. Sóc molt fan de la quotidianitat, m'agrada llegir obvietats, aventures rutinàries... i per tant també m'agrada escriure-les”

Us animem doncs a endinsar-vos a la blogosfera i si sou mares o pares, de segur que trobareu consells que us seran útils o situacions que us seran molt familiars.

També et pot interessar