Marta Rius
,
05/03/2018
Llibres

Carla Vall: “Hem d’incloure les supervivents d’agressions en la confecció de protocols contra les violències masclistes”

L'advocada vilanovina és especialista en protocols de prevenció i abordatge contra les agressions sexuals
Carla Vall és advocada en drets penals i drets humans.

Foto: 

Marta Rius
Carla Vall, Castell de la Geltrú (Vilanova).
Carla Vall és advocada en dret penal i drets humans. Amb 28 anys, aquesta geltrunenca està elaborant els protocols de prevenció i abordatge contra les agressions sexuals a l'espai públic a tres municipis garrafencs (entre d'altres catalans): Vilanova i la Geltrú, Cubelles i Sitges. És autora d'un dels articles compilats a l'obra col·lectiva 'Terra de ningú. Perspectives feministes sobre la Independència', editat per Gatamaula i Pol·len Edicions, que es presentarà el 16 de març, al Casal de Dones Ca La Tomasa de Vilanova i la Geltrú, a 2/4 de set de la tarda, en el marc dels actes del 8 de Març, Dia Internacional de les Dones. Serà una de les ponents convidades pel col·lectiu local Bullanga feminista, junt a una altra autora del recull, Mireia Foradada, membre de Gatamaula, investigadora en pedagogia social i gènere.
"Un estat no té la capacitat d'aïllar, destruir o matar Catalunya. Un agressor té la capacitat d'aïllar, destruir o matar una dona"

- Què establim com a violències masclistes?
Gramsci deia que qui té el poder de la paraula, el poder de nomenar, és qui pot marcar el relat, i qui marca la concepció. Avui concebem les violències masclistes més àmpliament, en part, gràcies al Conveni d'Istambul sobre violència contra la dona, en vigor a Espanya des del 2014, que va canviar el paradigma de referència i es va carregar la dicotomia entre violències públiques i violències privades. És el canvi legislatiu més important que hem tingut en molts anys. El nou marc normatiu europeu va concebre, per fi, que les violències envers les dones no venen donades per les relacions de proximitat, sinó que hi ha una idea estructural prèvia de com ens organitzem com a societat que estableix jerarquies relacionals diferents entre homes i dones. En les altres violències que no queden recollides en les lleis, com la violència institucional, per exemple, som la societat qui tenim un poder transformador enorme. 

I és que, d'una banda, la institució diu a les dones agredides "denuncieu, sinó no us podem ajudar", i de l'altra, quan aquestes denuncien es troben amb revictimització i violència institucional -que és autònoma de la primera que es denunciava-, parlem d'adoctrinament de gènere. Quines són les víctimes defensables? Les blanques o pures que encaixen amb l'estereotip? Tornant a l'inici, nosaltres veiem que a la realitat allò que marca què és violència, no ha de ser com sigui la víctima, perquè ho pot ser qualsevol, ni com ha de ser l'agressor, perquè ho pot ser qualsevol. Estem marcats per la violència estructural menys tangible que fa que es reprodueixi de manera sistemàtica, que s'exerceixi des de situacions de poder.

- A 'Terra de ningú' apuntes que cal que anem "del pacte d'estat al pacte social contra les violències masclistes". Com?
És obvi que el pacte d'estat ha d'existir perquè l'administració ocupa transversalment molts espais de les nostres vides i ha de respondre a les necessitats de la població en general, i els drets de les dones, són la població en general. Hem d'aprofitar que per fi s'estan visibilitzant les violències masclistes, en conjunt, les agressions sexuals i els feminicidis, que vivim diàriament les dones per a que hi hagi una llei que les reguli de manera expressa. Les violències contra les dones impossibiliten que tinguem vida civil; i si no en tenim de civil, tampoc en tenim de política. Aleshores ens trobem que la meitat de la població està fent sobre esforços per subsistir a l'activitat pública. Ho hem vist clarament amb el procés d'independència de Catalunya: les dones hem passat a un segon pla. Això no vol dir que deleguem la responsabilitat únicament a l'estat com a garant del treball en polítiques d'igualtat. Al final, la llei és dèbil i depèn de tots els agents que hi intervenen. A nivell social, ens costa intervenir amb concreció en casos de proximitat. Primer perquè ens falten eines, segon, perquè ens fa por, i tercer, perquè ens fa replantejar quina és la nostra posició a nivell social i polític davant de les violències masclistes. Ens interpel·la directament com a ciutadans i ciutadanes.

- Quines eines tenim per construir un pacte social efectiu d'intervenció i amb quins agents comptem?
El pacte social es basa en el teixit associatiu i vital de les persones, en tant que ens agrupem per interessos i motivacions comunes, també polítiques. Ho hem vist amb grans moviments com el 15-M o els CDR's. Com que estem parlant, al capdavall, de dones assassinades, hi ha d'haver un compromís seriós per tenir unes vides lliures de violències per a tothom; tant per als homes, que són qui les exerceixen, com per a les dones i els infants que són qui les pateixen. Cada cop veiem com augmenta el nombre d'infants assassinats per pares agressors. Aquí la qüestió és: com apliquem a la diversitat d'àmbits de la vida la perspectiva de gènere, no com una secció afegida, sinó com a política integrada a tota acció que desenvolupem? Hem de respondre tenint present si ens acostem o ens allunyem a l'objectiu. Aquí és on ens falta concreció.

"Els plans d'igualtat no poden estar mai basats en la bona fe. El que intentem fer és desballestar el gènere, és a dir, organitzar les relacions socials de manera alternativa a la que fins ara coneixíem".

- No tenim clares les fronteres de les responsabilitats en l'abordatge de les violències. Fins on li toca a l'administració i fins on a la societat?
La societat avança amb més rapidesa que l'administració, com en tot, també en l'abordatge de les violències masclistes; ara bé, els col·lectius socials treballen més aviat com a bancs del temps, és l'administració qui ha de dotar de recursos econòmics els plans d'igualtat, i aquests, no poden estar mai basats en la bona fe. El que intentem fer és desballestar el gènere, és a dir, organitzar les relacions socials de manera alternativa a la que fins ara coneixíem. Ja hem identificat que el problema és com s'ha estructurat la societat fins ara. Amb cada nou cas concret d'agressió sexual a una dona, cal visibilitzar el problema global, que és un monstre molt gran. Aquí ens falten les eines, tant a la societat com a l'administració; per això cal que treballem i ens dotem, entre d'altres, de protocols participatius en aquesta matèria.

- Deleguem massa pes en la legislació?
El dret cristal·litza la societat que és i no la societat que hauria de ser. I per tant, no podem destinar el sistema judicial com a punta de llança. El dret avança quan hi ha una societat que l'empeny. I així va ser quan vam aconseguir aprovar la Llei orgànica pionera en violències masclistes a l'Estat i a Catalunya, que va suposar un model per a altres països. Després però, hem vist el que s'està posant en pràctica no és ben bé el que havia de ser. Per exemple: les ordres de protecció; la falta de recursos per a cases d'acollida -parlem de vides en joc i, per tant, d'una qüestió d'imminència-; no pot ser que les agredides que entrin en un circuït, entrin en un laberint... etc. Com que no hi ha una dotació econòmica i una aposta política fortes que s'adeqüin a les necessitats, els moviments feministes estan intentant suplir les mancances. Però al final és un horitzó llunyà d'aconseguir perquè partim de limitacions, malgrat la bona voluntat.

- Quin paper tenen els agents socialitzadors com la família, l'escola o els mitjans de comunicació?
Crec que l'espai més violent a la societat és la família. Si hi posem l'accent i analitzem les situacions que ens molesten i hi posem la paraula "violència", està aflorant que la principal institució en la que s'organitza la societat, també és violenta. Si mirem les taxes de violència contra infants, avis i dones, veiem que les llars són un espai de perillositat. A més, és un espai de difícil control perquè encara tenim la concepció que el que passa a casa, es queda a casa. Hem d'entendre que no estem destruint l'àngel de la llar perquè quan hi ha violència, la llar no existeix. Però no totes les dones tenen els recursos suficients com per poder rebutjar la casa i tenir-ne una altra.

En quin sentit s'enfocaven fins ara els protocols de prevenció i abordatge de les violències contra les dones en l'àmbit públic i cap on s'estan dirigint ara?
En un inici estaven orientats en pautes dirigides a què fer amb els agressors, amb una idea fàcil d'expulsió d'aquests de l'espai públic. Però eren limitats perquè a nivell preventiu el perill no deixava d'existir ni eren capaços de implementar cap tipus de transformació social. Només desplaçaven el risc i seguien deixant desprotegides a les agredides. En la part d'atenció a les víctimes no es preveien mesures concretes. Quan una dona ha patit una agressió, la manera i corporalitat amb les que ens hi adrecem, són fonamentals per a que n'acabi essent una supervivent. Hem de buscar una recuperació emocional el més ràpid possible. Per reparar les seves vides, hem d'incloure a les supervivents i donar-les veu en els protocols que elaborem perquè venen d'un moment en el que no han pogut decidir, se'ls hi ha trastocat l'autonomia personal. No podem decidir per elles, seria mala praxi. Al contrari, hem d'aprendre molt de les seves experiències de resiliència. Estem treballant en protocols molt novedosos, amb poc bagatge. Excloure a les víctimes del debat que construïm suposa retirar-les de la vida social, i també, la possibilitat que ens recomponem com a societat.

- Ara treballes en tres protocols municipals nous a la comarca del Garraf. Sembla que des dels Ajuntaments hi ha un interès creixent en revertir les polítiques caducades en matèria de violències masclistes a l'espai públic?
Les estadístiques de delictes comesos són similars a les de fa uns anys, el que passa és que els de violències sexuals són els que més xifra oculta representen i, per tant, és difícil determinar si estem en un moment d'increment o estabilitat. Però s'ha transmès la idea que sense protocols no hi ha seguretat i, llavors, el simple fet de saber que n'hi ha, aporta maneres diferents de viure l'espai públic, amb tranquil·litat. Això fa que les dones sàpiguen que tenen recursos a la seva disposició. L’interès ha crescut des del treball que han fet les companyes feministes del País Basc, arrel de la denúncia dels casos de San Fermines i aquesta feina s'ha traslladat molt ràpidament a Catalunya. Ara existeix una disponibilitat dels ajuntaments de treballar de manera conjunta amb els col·lectius feministes.

- Els col·lectius socials no estan exempts a l'hora d'encarar casos d'agressions sexuals. Reprodueixen males praxis?
Una tesi de la Barbara Biglia treu dades molts similars a les que tenim fora de col·lectius socials o a qualsevol institució. Això indica que el conflicte impregna tota la societat i que hi ha un pacte de silenci. Els mitjans de comunicació així ho reflecteixen també. Només cal posar atenció, en el cas de "La Manada", quin ha estat el centre del debat: malgrat l'agressió, la víctima havia recuperat la seva vida. El que se'ns ha ensenyat com a dones és que si t'han violat, hi ha una fi de la teva vida civil. Que has d'estar callada en un racó per sempre. Veient els índex de violència sexual de l'Observatori dels Drets Humans de la Unió Europea, amb 13 milions de dones agredides, no t'imagines 13 milions de dones al marge de la societat. Amb aquests percentatges tant elevats, les dones continuen vivint, treballant, tenint cures de persones que estimen, essent felices o no, però continuant amb les seves vides més o menys normals. Per tant, el que ens falta es concretar i visibilitzar on situem les víctimes i on els agressors. Hi ha diverses maneres de ser supervivent. La Virginie Despentes, a 'Teoria King Kong', explica que la van violar, que ho va passar malament, no es va poder defensar, però tot i així, no és el pitjor que li ha passat a la vida perquè no la van matar, va seguir amb la seva vida, i fins i tot, en va escriure un llibre i dirigir una pel·lícula. Aquests exemples de supervivència dones eines per a que més dones diguin "a mi també m'ha passat". Part del dolor que experimenten les víctimes és culpa de la societat perquè ens han dit que el pitjor que li pot passar a una dona és que la violin. Així, un cop li ha passat, pensa "ja està, ja m'ha passat" i, inevitablement pensa que ja no hi ha solució i està tacada de per vida.

- Tota societat, amb una moral religiosa o una altra, està impregnada de la sanció social que suposa ser víctima d'una agressió sexual?
Exacte. És la creació d'un estigma social. Quan t'adones que els estigmes no són ni universals ni absoluts, sinó de com encaris la violència, també perceps que patim múltiples violències i seguim vivint. Fan falta eines a nivell comunitari per superar el dolor i reconstruir l'entorn que s'ha vist degradat per una o diverses violències, però a partir d'aquí la dona agredida ha de poder refer la seva vida. És important que els mitjans de comunicació treguin experiències de dones que se'n surten. L'efecte més important del "MeToo" impulsat per actrius de Hollywood no és només la capacitat de denúncia, sinó de visibilitzar que no fa vergonya dir "jo també".

- Quin paper han de tenir els feminismes en el debat nacional?
Cap moviment té una capacitat tant transformadora i que travessi tant a homes i a dones com es feminisme. Els feminismes ens obliguen a revisar la manera quotidiana en la que ens relacionem entre iguals: als homes, en com es relacionen amb les dones i entre ells, i a les dones, en com ens relacionem amb ells i amb nosaltres mateixes, que és la part més difícil, considero. A nivell social, també obliguen a revisar com ens relacionem amb els i les nostres superiors  i inferiors. És a dir, pretenen destruir les jerarquies predominants. La capacitat dels feminismes dins del moviment independentista, per aconseguir la República Catalana, radica en la transformació de model social. Al camp de batalla, ens trobem en un govern podrit en matèria d'estructuració social, no només de gènere. Estem veient una degradació i ofegament de la salut de drets i llibertats molt important exercida des de l'Estat espanyol. En el cas que aconseguim implementar la República, haurem patit una regressió en drets individuals, col·lectius, civils i polítics que haurem de refer. A l'altra banda de la pantalla tenim una possibilitat de construir un país molt millor des de zero i participatiu. Si bé hi ha hagut una implicació ciutadana en massa i una lluita al carrer més que evident, ens hem trobat que ja teníem esborranys de la constitució de la República catalana, per exemple, i aquests passos són defraudadors. Parlem d'un procés llarg que no teníem en ment, potser pensàvem amb una transició ràpida i que, ens falta tàctica i estratègia, i sobretot, concreció.

- Què opines sobre la comparació habitual entre estat opressor/país oprimit i home opressor/dona oprimida?
Em sembla molt hipòcrita perquè catalans maltractadors n'hi ha bastants i no reben la mateixa atenció que l'Estat espanyol quan aquest vulnera els drets. És un mal símil, utilitzat públicament per primera vegada, si no m'equivoco, per Pasqual Maragall, dient que "Catalunya era una dona maltractada". Aquest tipus de comentaris són molt desafortunats, primer, perquè els acostumen a fer homes, i després, perquè els maltracaments i violències que pateixen les dones constitueixen una degradació de les seves vides de manera irreversible; en canvi, la capacitat de defensa del col·lectiu Catalunya és sempre superior. Les dinàmiques que es donen al voltant d'una dona quan aquesta és agredida són contraposades si les comparem amb Catalunya. Un estat no té la capacitat d'aïllar, destruir o matar Catalunya. Un agressor té la capacitat d'aïllar, destruir o matar una dona. Si som incapaços de fer bones anàlisis, som incapaços d'afrontar bones estratègies i postures polítiques. Fer símils que no concorden amb la situació complexa que vivim, demostra la incapacitat d'algunes persones d'encarar moments quasi revolucionaris. Dir que la violència que vam patir com a poble l'1 d'octubre, ja l'havíem viscut abans, és fer-nos trampes al solitari. És impossible pensar que una violència d'aquest calibre l'havíem viscut abans, com a mínim, en el cas de la generació que està difonent aquest missatge. Sí, hem viscut violència, repressió i fins i tot organitzada, però no hem viscut una organització policial que s'ha basat en la política de l'alteritat; és la primera vegada que veiem els "nosaltres" i el "vosaltres". Quan la policia catalana agredeix a ciutadans, es queda a casa; quan la policia espanyola desembarca a Catalunya seguint les indicacions del "a por ellos", acaba tornant, perquè aquests no són els seus carrers. De fet hem tingut els primers casos de violència sexual als carrers exercida per la policia com a instrument. En tot cas, el símil hauria de ser amb les pràctiques que es duen a terme en una situació de conflicte bèl·lic. Hem de fer, doncs, anàlisis correctes i, per tant, discursos encertats.

- Què li demanes a la lluita feminista el 8 de Març?
Aquesta és la pregunta més difícil. Hem de tornar a posar la vida al centre. Això inclou poder-te cuidar; poder anar al metge quan et trobes malament; poder ser cuidada; poder cuidar... Hi ha un engany social quan ens intenten transformar a totes en wonder woman i aquesta absurda obligació de poder amb tot. No podem venerar models de dones impossibles, que paguen amb salut el desgast de fer totes les tasques que se'ls hi atribueixen. Per a mi, l'idoni seria que les dones que vulguin desenvolupar tasques de cura, les puguin fer sabent que tenen la part econòmica coberta, i les que no ho volen o poden, tinguin les xarxes i instruments públics per a poder-les delegar. Parlem de situacions molt diverses: no és el mateix les tasques de cura triades, com tenir un fill, que cuidar d'un familiar malalt, una situació no triada, sovint inassumible per a una persona sola sense suport. D'aquí que apareguin notícies tristes com una mare que intenta matar al seu fill malalt i intenta suïcidar-se després, perquè no pot sostenir la situació. Hem de dotar de discurs la visibilització de la diversitat de cures i com s'exerceixen. Som interdependents, tots i totes necessitem que algú ens cuidi i, fins i tot, cuidar a algú, sempre des d'una situació sostenible. Les cures, són travessades també per múltiples interseccions (de gènere, classe, ...) i acabem produint una plusvàlua de cures, especialment en relacions heterosexuals, a costa de les dones.

També et pot interessar