Jump to navigation
- Què ens vols explicar a ‘Si quieres que te quieran’? Aquest llibre ha sortit com a fruit d’una necessitat. A l’editorial :Rata_, on publico, tenen una màxima filosòfica: volen publicar llibres que no enganyin i que estiguin escrits des de la necessitat. La necessitat és molt important perquè surti una obra que tingui interès. Ja feia temps que li estava donant voltes al tema d’escriure receptes de cuina i també era un repte literari i personal el fet de fer literatura a través d’aquestes receptes. Aquest llibre és d’un gènere que gairebé m’atreviria a dir que no s’ha vist mai. D’una banda, existeixen llibres de cuina amb les seves convencions i sobreentesos que fan que la persona que no sol cuinar es trobi amb una mena de forats negres: “Però aquí què han fet? Un joc de mans? No m’han explicat què passa d’aquí fins a aquí”. D’altra banda, hi ha textos escrits per grans escriptors com Pla, Cunqueiro, Luján, Perucho… a qui els agradava la cuina, sobretot menjar, però que no es posaven a escriure les receptes com a tals, al detall. Llavors, el meu repte era escriure receptes molt ben explicades, sense cap llacuna, i que fos amb una forma acurada, un estil formal i un tremp literari, d’autèntica literatura. Era un repte estimulant i una idea que em van fer pensar que era possible algunes opinions d’amics meus que havia convidat a dinar a casa, alumnes dels tallers literaris… A algunes persones els hi havia agradat molt alguna de les meves receptes i em preguntaven si els hi podia passar per cuinar-la ells a casa. Jo, que no la tenia escrita ni res, començava a escriure un correu electrònic i intentava explicar la recepta. Però tot el que escric ho escric a la meva manera, m’hi fixo molt, ho vull fer ben fet i, clar, al final quedava allà un correu llarguíssim. Jo pensava “Home, això no pot ser. És massa llarg” però, en canvi, veia que a la gent li agradava com estava escrit. Vaig estar donant-li tombs durant uns mesos i vaig començar a escriure la recepta de la truita de patates que faig pels alumnes dels meus tallers literaris. Em venia de gust fer-ho, en tenia ganes. A ‘Hoy he dejado la fábrica’ / ‘Avui he deixat la fàbrica’, els textos tenien un format molt estricte, molt tancat, amb uns límits molt clars. En canvi, tenia ganes d’escriure amb llibertat, sobre el que volgués: tenia ganes de parlar amb el lector. Volia escriure d’una forma més relaxada. L’editorial :Rata_, amb qui estic treballant intensament, esperava que em posés aviat amb la “gran novel·la” que algun dia he d’escriure, però quan vaig estar parlant-ne amb els editors - van venir a dinar i els hi vaig cuinar una vichyssoise i un ànec i prunes i pinyons- els hi vaig dir que havia començat un llibre de receptes. Són tan enrotllats, tan bona gent i tenen tanta fe en la meva obra, que em van dir que ho tirés endavant. M’hi vaig posar i en pocs mesos vaig acabar. En vaig quedar content, del resultat i de la feina, que havia estat molt agradable. Totes les receptes tenen la seva història i funcionen com a relats però us garanteixo que la recepta sempre hi és. A casa vostra, les podreu fer.- Em costa imaginar com serà el llibre.Jo crec que el llibre és bastant sorprenent. Com una possible indicació per saber per on van els trets, aquelles persones que hagin llegit ‘Hoy he dejado la fábrica’ / ‘Avui he deixat la fàbrica’ sabran que hi ha tres dels relats que ja són, de fet, receptes de cuina. N’hi ha un que explica com es fa una llesca de pa torrat, com se li posa l’all, el tomàquet i l’oli… Aquella cerimònia, el gust que té... N’hi ha un altre sobre un arròs que fa una veïna: quan puja per l’escala l’olor del sofregit, tothom es deleix. Va per aquí, la cosa. Són receptes que s’expliquen amb una ambició literària, un vocabulari, unes construccions determinades i una història que no només parla del plat, sinó també de la persona que l’està fent, de records, de la infantesa, de l’espai…- Què és per a tu la cuina? Els gastrònoms que hem vist dins la literatura solen ser gent a qui li agrada molt menjar i, a vegades, cuinar. Ara bé, tots els cuiners són gent a qui li agrada menjar bé. El cuinar és una cosa curiosa. Els cuiners professionals, que han de donar de menjar cada dia a moltes persones, treballen en una altra dimensió. Però m’interessa especialment aquella persona que cuina per casa seva, per la seva família, pels amics o convidats quan en té… La cuina té una part de narcisisme, en el sentit que un cuiner sempre es vol lluir i està convençut que és un autèntic artista i que la seva truita de patates o el seu gaspatxo és el millor. Però la cuina també té una part d’entrega total als altres. Cuinar per als altres és un acte d’amor. És una mostra de la teva estimació per aquelles persones: les vols obsequiar, tracta-les bé. El que cuina s’ho curra molt, pateix perquè surti tot bé, dona el millor de sí mateix. Després, allò que ha cuinat es consumeix en un no res, per moltes hores que hi hagi dedicat. El cuiner necessita que li diguin que allò que ha cuinat era molt bo. Tota aquesta part tan humana està present en el llibre i és aquesta part que no és merament culinària la que fa que el llibre sigui tan particular.- La gent del món es deu poder dividir entre aquelles persones a qui els fa mandra menjar i aquelles que en gaudeixen.Sí que és veritat: es podria fer aquesta classificació. També hi ha una altra cosa que està present en el llibre perquè forma part de la meva filosofia de la cuina. Justament avui dia, en què està tan de moda la cuina i hi ha tanta gent que es considera un “cuinetes” -aquesta és una expressió que em fa certa ràbia- vull defensar la figura de la mestressa de casa. Jo no sóc un cuinetes: jo cuino i em considero mestressa de casa, així, en femení. Reivindico la persona que cuina cada dia per donar de menjar a les seves “fieres”. Aquest és un altre concepte de la cuina. No és cuinar un dia per lluir-te perquè tens convidats. És la cuina del dia a dia.- Quin tipus de receptes hi ha a ‘Si quieres que te quieran’?Una cosa que he volgut fer amb aquest llibre és que les receptes que hi surten fossin reals. No volia buscar, per exemple, varietat de plats (carn, peix, postres, etc.), o receptes que sé com es fan però que no faig habitualment sinó en alguna ocasió puntual. Volia fer receptes reals en el sentit que són les que faig jo a casa i que les he fet moltes vegades. Les tinc molt clares, molt definides, molt automatitzades i molt perfeccionades en el sentit que n’hi ha que són receptes pròpies meves, que entren dins un tipus de cuina però que he fet sempre al meu aire. Són receptes que tenen una garantia d’èxit. Sortiran bé perquè les he fet moltes, moltes vegades. He volgut que totes les receptes fossin així, tot i que hi ha algun cas peculiar - que ja ho dic amb antelació- en què la recepta em va sortir bé el primer cop i després ja no tant. Però el llibre està escrit amb aquesta mentalitat que ja es veia en l’anterior, ‘Hoy he dejado la fábrica’, de parlar amb molta sinceritat, tal com són les coses i tal com jo les faig. Per això a ‘Si quieres que te quieran’ hi ha receptes autèntiques que faig i domino, que puc demostrar que queden bé i saboroses.- Hi ha receptes de la teva família?Com que sóc gallec de naixement (tot i que vam venir de Galícia cap a aquí quan era molt petit), es pot esperar que hi sortissin receptes de la tradició familiar. Sí que hi surt alguna cosa. De fet, el llibre acaba amb un caldo gallego que està explicat d’una forma molt peculiar, a través d’una carta que m’escriu la meva mare i que té molt de significat. Però no deixa de ser una excepció perquè he volgut parlar més de les receptes que he desenvolupat jo des que em vaig independitzar, que va ser a més a més tempranament. En realitat hi ha una mica de tot: les receptes que he après, les que he creat jo, aquesta part de tradició familiar… Alguna està efectivament molt lligada a la família, quan vivíem tots els germans amb els pares i jo era petit.- Quantes receptes hi ha?Són catorze receptes en total. Estic desitjant que els lectors obrin el llibre i s’endinsin en aquestes pàgines. Crec que es quedaran atrapats. Si no és amb la primera, amb la segona o amb la tercera. Jo sempre recomano, amb els llibres que són textos independents, que no cal anar amb la mentalitat de començar pel començament i llegir-ho tot. Potser hi ha algun dels relats que es fa més feixuc: doncs salteu, proveu o comenceu pel final. Jo ho faig, com a lector de llibres de contes o relats. Però segur que us agradarà perquè el llibre té una feina estilística al darrere. Penso que és un llibre que vol transmetre el plaer de menjar i tastar, de cuinar, però també he intentat que sigui un plaer llegir-lo. Per tant, uneix el plaer de la cuina, dels sabors, de les aromes, de les textures... amb el plaer de llegir-ho per com està escrit.- Per curiositat, conté imatges?No. En la reunió que vam tenir amb els editors, ells pensaven en un llibre de receptes més convencional. Ho veien per un llibre amb fotos o amb dibuixos, amb una llista dels ingredients en cada recepta i, fins i tot, ho veien per un altre segell -més comercial - de l’editorial. Però quan els hi vaig passar el text, van dir “Això és :Rata_!”. Ser :Rata_ és una cosa molt peculiar: els editors tenen molt clar el que és i el que no és :Rata_. ‘Si quieres que te quieran’ és literatura en estat pur, per això van decidir editar el llibre amb :Rata_, sense imatges i sense el llistat dels ingredients. Ho van veure molt clar.- El presentareu aquí a Vilafranca?Jo no sóc massa partidari de fer gaire presentacions. La presentació de Vilafranca serà la presentació per antonomàsia. Està prevista pel 15 de febrer, però encara s’ha d’acabar de lligar.- Parla’m ara dels tallers literaris. N'has fet a l'Escola de Lletres de la Llibreria L'Odissea.Fa uns anys que faig tallers literaris però ara m’enganxes que estic fent un recés perquè, com deia abans, aquesta editorial vol publicar la meva obra amb una política d’autor i m’han donat feina. A banda de ‘Si quieres que te quieran’, he fet jo per primer cop la traducció del llibre en català, ‘Si vols que t’estimin’. :Rata_ sempre treu els llibres en català i en castellà, forma part de la seva política editorial. Per a mi ha estat una feina molt minuciosa i que ha requerit de molt de temps. Llavors, estic treballant molt i he fet un descans en els tallers literaris. Els escriptors, tal com està el “mundillo”, ens hem de buscar la vida amb feines com aquestes: tallers, correccions d’estil, traduccions. En el meu cas, els tallers, a banda de ser un ajut econòmic, són una experiència molt enriquidora. He conegut un munt de persones interessants; he fet amics nous, fins i tot. Els meus tallers són molt peculiars, diferents a un taller convencional, però crec que s’hi crea un ambient molt agradable. Els tallers literaris que he fet estan molt lligats amb el llibre de les receptes perquè eren sessions de dues hores i, a la mitja part, fèiem un quart d’hora de descans. Allà jo treia la meva truita i alguns em deien “Tu el que has de fer és un taller de cuina!” A més, i això ho explico al pròleg del llibre, els meus alumnes del taller em feien una mica d’enveja sana en el sentit que ells no tenen la pressió i la responsabilitat que ara tinc jo: he d’escriure, he de complir, he d’arribar a les expectatives… Els meus alumnes venien al taller i jo els encarregava uns exercicis concrets (una descripció, una narració en primera persona…) i a mi em venia de gust fer aquest tipus de coses sense tanta responsabilitat. I, en part, aquest llibre també és un taller literari en el sentit que cada text, cada recepta, està fet amb una tècnica diferent, amb un punt de vista diferent, una forma diferent… Hi ha fins i tot un arròs amb pollastre escrit com una peça teatral, un acte amb quatre o cinc escenes. Els tallers literaris són una feina que gaudeixo molt però també em treu energia i temps perquè hi dedico molts esforços. M’ho curro molt. Ara faig un recés però hi penso tornar.
Facebook :Rata_Books
