Pau Luque: "Tolerem millor la brutalitat que la crueltat"

El filòsof defensa que la ficció i la imaginació literària plantegen virtuts morals que ens ajuden a comprendre'ns millor

Goretti Martínez

12/01/2021

Llibres

Pau Luque (Vilafranca del Penedès, 1982) va guanyar el passat 15 de setembre el 48è premi Anagrama d’assaig amb ‘Las cosas como son y otras fantasías. Moral, imaginación y arte narrativo’. A través de les cançons de Nick Cave; la ‘Lolita’ de Nabokov i ‘El mar, el mar’, d’Iris Murdoch, Luque ha teixit en aquest llibre un “intel·ligent i entretingut al·legat a favor de la imaginació i un elogi de la incertesa i la imperfecció”, en paraules del jurat. Aquest és un viatge entre obres que podríem qualificar de moralment incòmodes. Un viatge que permet a l’assagista defensar que la ficció i la imaginació literària plantegen virtuts morals que ens ajuden a comprendre millor les nostres pròpies pràctiques morals i la seva complexitat. "El judici moral més fecund és el que s'enfila a la imaginació literària, no aquell que busca l'absolució o la condemna".

La imaginació és una manera de fabular molt més curiosa amb la resta del món: no importen gaire els nostres capricis, només importa conèixer més

- 'Las cosas como son y otras fantasías. Moral, imaginación y arte narrativo' és un assaig sobre l'art narratiu i una celebració de la imaginació. Què et va conduir a escriure'l?
Fa temps que m'interessen les relacions entre art i moral. I malgrat que es tracta d'unes relacions molt riques i complexes, darrerament trobava que, en l'esfera pública, s'havien empobrit una mica. O sigui que em va semblar interessar intentar recordar que en realitat aquestes relacions eren més complexes. Aquesta és una de les motivacions del llibre.

- Les idees que hi exposes parteixen de les cançons de Nick Cave i les novel·les 'Lolita', de Vladimir Nabokov, i 'El mar, el mar', d'Iris Murdoch. Per què aquests referents?
Volia exemples més o menys canònics de les idees que pensava explorar. Aquesta és l'explicació seriosa. L'explicació bona és que em venia de gust escriure sobre Cave, Nabokov i Murdoch. I només després vaig trobar un fil que els unia.

- "El arte himenóptero [...] concibe la imaginación como una manera de intentar acceder a la maquinaria moral, a la estructura emotiva de los humanos". Quins mecanismes pot activar aquest tipus d'art en qui el "consumeix"?
Et posaré un exemple. Jo me n'he adonat, mirant els Soprano, la famosa sèrie, que hi ha una diferència entre ser cruel i ser brutal: només s'és cruel amb aquells pels quals sentim una mica de simpatia, amor o admiració; i s'és brutal amb aquelles persones per les quals només sentim indiferència. Tony Soprano, el protagonista de la sèrie, és brutal, però no és cruel. I és precisament per això que ens cau relativament bé: tolerem millor la brutalitat que la crueltat. Descobrir que operem mitjançant aquest mecanisme, fins al punt que podem acceptar un mafiós sempre i quan no sigui cruel, és un mèrit de l'art i un fet del qual difícilment en tindríem notícia si no existís l'art.

Fotografia de la portada del llibre ‘Las cosas como son y otras fantasías. Moral, imaginación y arte narrativo’.
- Al llibre, citant Iris Murdoch, distingeixes entre fantasia i imaginació, tot i que en els dos casos creen mons artificials. Per què?
La fantasia és una manera de fabular en què jo sempre guanyo: soc el bo i tots els meus capricis i desitjos queden satisfets. La imaginació, en canvi, és una manera de fabular molt més curiosa amb la resta del món: no importen gaire els nostres capricis, només importa conèixer més.

- A l'assaig critiques la dèria de les dades per sostenir qualsevol opinió feta pública i l'expulsió cap als marges de l'art en el periodisme. Per què?
En realitat, i potser no vaig ser massa precís en el llibre en aquest punt, el que més critico és una mena d'arrogància, no sembla evident, segons la qual tota discussió pública que no pugui ser quantificada mitjançant les dades, passa a ser automàticament xarlataneria. No hi veig cap raó per acceptar-ho. Si fos així, vol dir que no hi ha hagut conversa seriosa ni coneixement en política fins fa quatre dies. I això em sembla una bajanada. Però, vaja, el que volia criticar, sobretot, era una qüestió d'actitud.

- Interpretes la història de les idees com una noria: "Con una u otra forma, todo termina reapareciendo en tierra firme o temblorosa, y no lo hace atraído por la fuerza de la gravedad, sino por la fuerza centrífuga que hace girar la noria". Em pots explicar aquesta idea?
El que vull dir és que, estrictament parlant, no hi ha res nou en el camp de les idees des de fa molt de temps. No ho dic com una crítica. Bé, potser sí que critico implícitament l'obsessió amb l'originalitat i l'autenticitat. Però, vaja, el nucli del que vull assenyalar no és crític, només vull constatar que les idees desapareixen i reapareixen perquè està en la seva pròpia natura que així sigui. Per això em sembla que la metàfora més adequada per descriure la vida de les idees, i que és una metàfora que robo a Paco Fernández Buey, és la metàfora de la nòria, que gira perpètuament moguda no pel que passa a la terra, sinó per un mecanisme intern.

- Què més destacaries de l’assaig?
Una cosa que m'interessava fer al llibre, i que només he sabut articular després d'acabar-lo en llegir el llibre d'una filòsofa que es deia Judith Shklar, era atacar la luxúria mental de la certesa. Trobo que és una luxúria fatal quan es tracta d'assumptes socials, polítics i morals.