Jump to navigation
L’artista novaiorquesa ha estat el principal reclam, atraient el dissabte una nombrosa legió de seguidors que va fer que les xifres de públic aquest dia doblessin les del divendres, que van ser d’uns discrets 4.000 assistents. Aquesta minsa audiència va acabar sent un punt a favor pels que van ser presents a la primera jornada, ja que va permetre veure d’una manera esplèndida i relaxada actuacions com la de Rufus Wainwright, ideal per estirar-se o asseure’s a l’herba com van fer molts.
Anteriorment, M.Ward havien filat una actuació que havia anat de menys a més, començant mesurats i tímids per, poc a poc, deixar-se anar i imposar la distorsió i l’energia. ‘Primitive Girl’ va començar a fer moure el respectable, que va acabar d’animar-se amb la versió de ‘Roll Over Beethoven’. Mishima oferirien divendres el concert més animat d’una jornada on tan podia sembla que la gent estava a un festival com a un càmping.
La presència de milers de teenagers atacats dels nervis per veure la seva ídol Lana del Rey va canviar totalment el panorama de dissabte. Curiós el cas d’aquesta jove artista nord-americana, que tot i oferir una música entre tràgica i transcendental compta amb un públic com el que podria tenir gent com Miley Cyrus, més pendent de xisclar al mínim moviment de la diva que de parar atenció a la música.
Descalça, amb un vestit verd suggerent i la seva habitual sensualitat, la cantant va repassar les cançons del nou ‘Ultraviolence’ i fins i tot va baixar a fer-se fotos i signar autògrafs a les primeres files a mig concert. L’excés de veus pre gravades no va impedir que triomfés davant els seus seguidors, i deixés en l’oblit les actuacions d’uns accidentats Yo la Tengo o uns infumables Hidrogenesse. També va servir, imagino, per fer quadrar els números dels organitzadors, que ara hauran de decidir si el 2015 es decanten per la vessant indie pop o aposten pels noms del moment tal com han fet amb la del Rey. L’avanç del primer artista confirmat pel 2015, Andrew Bird, ens pot donar alguna pista.
