Pepe Camps: “Els Pirineus no poden ser només un paisatge de gaudi”

El documental ‘El No a l'Os’ se centra en el conflicte de la reintroducció d’aquesta espècie als Pirineus

Arnau Martínez

16/11/2021

Arts

‘El No a l'Ós’ dóna veu a partidaris i sobretot a detractors, o si més no a persones crítiques, amb la reintroducció de l’os als Pirineus. El darrer documental de la productora Le Champs, dirigit per Vanesa Freixa i Pepe Camps, aborda el conflicte amb l’os a les dues bandes dels Pirineus d’ençà que el 1996 els governs de França, Aragó, Navarra i Catalunya, i amb l’aval de la Unió Europea, van decidir tornar-lo a introduir sense tenir en compte la gent d’aquests territoris. Ara han passat vint anys i el problema es cronifica amb atacs dels ossos als ramats. Un documental que se centra en aquest cas concret, però que posa sobre la taula la gestió del territori, la presa de decisions des de la centralitat urbana i la romantització de les zones naturals. Conservació i producció no haurien d’estar dissociats. Tampoc home i natura. En parlem amb un dels directors del documental, Pepe Camps (Cervera, 1977).

La mentalitat urbana ha d’empatitzar amb aquells que viuen a rural i sobretot amb els sectors que es dediquen a explotar-lo de manera sostenible

- El títol 'El No a l’Os' parteix d’una negació, per què?
És un títol políticament incorrecte, el vam debatre i repensar moltíssim perquè pot ser que ens tirem pedres sobre la nostra pròpia teulada. Volíem donar la veu a la gent que deia no a l’os. La majoria de productes audiovisuals han posat els micròfons als del sí i nosaltres volíem donar veu a aquelles persones que són les afectades al cent per cent. Ara bé, això no vol dir que no trobem testimonis dins del documental que estan pel sí.

- Un dels testimonis es pregunta per què les administracions i la societat té aquesta fixació amb l’os, que és una espècie reintroduïda, i no amb altres animals que són autòctons i que estan en perill d’extinció com ara la sargantana pallaresa.
Moltes vegades expliquen que l’os és el paraigua verd, l’escenificació màxima de la biodiversitat, que aquell territori té molt bona salut. Puc ser malpensat, per a l’administració l’os és un animal que dona molta visibilitat, és molt simbòlic, sobretot en moltes ments urbanes. Però realment ningú ens ha donat cap argument tècnic de per què s’ha de reintroduir aquesta espècie i no una altra.

- El problema principal és que aquesta reintroducció s’ha fet des d’una lògica urbana i sense tenir en compte l’opinió del territori afectat?
D’aquí plora la criatura! D’una banda, s’ha fet a esquena del territori i també sense coordinació amb França. França va deixar anar diversos ossos sense avisar ni preveure les conseqüències que podia tenir a les dues bandes dels Pirineus.

- Des de la part més social, també hi ha un element a tenir en compte que és la romantització dels espais naturals per part de la societat.
Tots els paisatges sempre han estat antropitzats, a dos mil metres hi vivia gent. Ara sembla que només vulguem natura salvatge. A Sort, tot el que ara és bosc, fa seixanta o vuitanta anys eren camps conreats. Hi ha una gran part del país que té contacte amb el territori només com a gaudi: per passejar, fer esports... Hem de pensar que els humans formen part de la natura. Els Pirineus no poden ser només un paisatge de gaudi. Els hem de contemplar, sí; però també en podem extreure recursos.

- De fet, com comentes, l’activitat humana sempre ha estat present en aquestes zones rurals i naturals i ha estat un element essencial per gestionar el territori.
La mentalitat urbana ha d’empatitzar amb aquells que viuen a rural i sobretot amb els sectors que es dediquen a explotar-lo de manera sostenible. Gràcies a aquesta gent tenim transitables els camins, neteja els boscos perquè no siguin un polvorí, ens proporciona aliments...

- Hem posat damunt la taula el debat sobre la conservació del patrimoni natural, però la ramaderia extensiva també fa molts anys que es practica i és hereva d’uns valors i d’uns sabers que també s’han de conservar, que són un patrimoni immaterial que s’està extingint.
Al documental hi ha diversos testimonis que remarquen aquest factor. És una pèrdua de cultura. S’ha planificat la reintroducció de l’os, però s’ha fet cap estudi sobre el pastoralisme? Fins a quin any tenen previst que hi hagi pastors als Pirineus? Pensen conservar els seus sabers? El sector està molt tocat: preus irrisoris, difícil accés a la terra, falta de vocacions, despoblament, ramaderia intensiva... I també el sector hauria de fer autocrítica.

Rodatge del documental I Foto: Cedida
- A què et refereixes?
Per exemple, no hi ha traspassos perquè molts ramaders no volen fer-ho. O a la banda francesa, els pastors tenen molta autoestima i es carreguen d’arguments per defensar-se. Potser són radicals, però estan molt ben organitzats i estructurats.

- Una de les preguntes que us feu al documental és si és compatible la reintroducció de l’os amb la ramaderia extensiva. Heu arribat a alguna conclusió?
El problema també és que no s’ha dit quants ossos es volen i per tant fins a quin punt és compatible la quantitat d’ossos amb la ramaderia extensiva. On és el límit?

- Alguns pastors al documental parlen de “reeducar l’os”.
Sí, sobretot a la banda francesa. Hi ha algunes zones que utilitzen petards i llums per espantar l’os i que sàpiga que allí hi ha perill. És una opció.