Eloi Aymerich: "El projecte està rodat en català alt urgellenc"

Debuta en la ficció amb un curtmetratge rodat a la vall de la Vansa on parla de les trementinaires

Núria Mora

, 01/07/2026 - 11:30

Entorn

Amb una trajectòria audiovisual vinculada a la direcció i producció de documentals, Eloi Aymerich fa el salt a la ficció amb 'Flor del cel', un curtmetratge que ret homenatge als paisatges i als records de la seva infantesa a la vall de la Vansa i recupera l'imaginari de les trementinaires a través de la relació entre una nena i una anciana. Arrelada al Pirineu català, la història transcendeix el territori per parlar de dones, de cures, de sororitat i del valor de la comunitat. Protagonitzat per Carme Sansa i Ona Pérez, el curt segueix la mirada de la Joana, una nena de sis anys que desafia els prejudicis dels adults per anar a buscar l'ajuda d'una trementinaire amb l'esperança de salvar el seu germà petit. El curtmetratge, que ha estat possible gràcies a un ampli treball col·lectiu amb més de dos anys de procés de documentació i recerca de localitzacions, s’ha preestrenat a la Seu d'Urgell, Tuixent i Mataró. Ara inicia el recorregut per festivals amb la voluntat de demostrar que les històries més arrelades a un territori també poden emocionar arreu del món.

Fem cinema cooperatiu, català, perifèric i feminista

- Les trementinaires formen part de l'imaginari col·lectiu de Tuixent i la vall de la Vansa. Que t’uneix a tu amb l’Alt Urgell per voler explicar aquesta història?
És una relació familiar. La meva tieta àvia estava casada amb l’Agustí Oromí que vivia a Fórnols del Cadí, un dels pobles que formen La Vansa i Fórnols, a la vall de la Vansa. Amb la meva família hi hem passat molts estius i moltes setmanes santes. És un dels meus paisatges d’infantesa i quan em vaig fer més gran i vaig decidir que volia entrar al món de la ficció, sempre diuen que el millor que pots fer és parlar d’una cosa que t’inspiri, que et connecti i que coneguis bé. I vaig pensar que 'Flor del cel' podia ser el meu petit homenatge als meus paisatges d’infantesa i les seves històries.

- Expliques qui eren i què feien les trementinaires des de la ficció, quan la teva trajectòria audiovisual ha estat més lligada al documental. Per què has optat pel curtmetratge?
Per un tema de trajectòria. El documental sovint és més industrial, et permet guanyar-te la vida d'una manera més regular i més organitzada, cosa que el cinema no permet tant, perquè hi ha un biaix de classe. Jo soc de classe treballadora, soc de Mataró, els meus pares eren mestres i fer cinema és molt difícil. Si no ets de classe mitjana o alta és gairebé impossible. Fins que no he tingut una certa estabilitat i una certa trajectòria, no m'he pogut permetre, amb la nostra cooperativa Clack, poder accedir a fer ficció. El procés en realitat també té molt de vincle amb la meva trajectòria com a director i productor de documentals, perquè bàsicament estem parlant d'un procés que és pura realitat. La mateixa manera en què hem rodat i la posada en escena és profundament documentalista. En molts moments plantàvem la càmera d'una manera gairebé etnogràfica i el que vam fer va ser rodar en espais, escenaris i platós reals i naturals perquè això també es traspués. Per tant, parlar de la vida d'una nena, a finals del segle XIX a l'Alt Pirineu català, en entorns que només hem hagut de corregir una miqueta, on la natura et parla i on el fred era de veritat, ha sigut gairebé com rodar un documental adaptat a una història que no ho era.

- La infància hi és molt present no només des del teu record personal, sinó també des de la mirada en què s’explica el curt. Explica’ns l’argument, què passa en aquests 19 minuts?
El curt explica la història d'una nena que intenta salvar el seu germà petit, l'Arnau, que està malalt i té un any i poc de vida. La mortalitat infantil a la vall de la Vansa i a les valls de l’Alt Pirineu al segle XIX era de més del 25 %. És una barbaritat, no hi havia accés a la sanitat ni a metges, per tant, hi havia una certa autogestió i aquí les dones remeieres o les trementinaires eren molt més importants del que ens pensem. Els adults rebutgen l’ajuda de la trementinaire, considerada bruixa, mentre que la nena s’hi acosta. Al curtmetratge hi surt l’Arnau, que és el nadó; la Joana, una nena de 6 anys de Peramola que es diu Ona Pérez, també hi surt el Simó que té 9 anys i és el meu fill... Hi surten molts nens! A més, tota la part interior del curt està rodada a 1,10 centímetres, la càmera està posada a l'altura del punt de vista de la nena. I això ho fem també perquè és un petit homenatge als infants, que sovint estan molt invisibilitzats, igual que la gent gran. M’agrada molt posar-los al centre, de fet, quan vam decidir el cartell, jo tenia molt clar que volia posar la Joana al centre, mirant a càmera, com si creixés entre l'herba, com un arbre o una planta forta. El curtmetratge també és una reivindicació del poder enorme de transformació i inspiració que tenen els infants.

- Els ulls de la Joana, una nena de 6 anys, són totalment innocents i no tenen cap mena de prejudici envers la trementinaire, el personatge que interpreta Carme Sansa. Aquesta visió et donava la llibertat de poder construir una relació sense estigmes ni temors, com els passava als adults?
Sí, igual que et deia que hi ha una invisibilitat dels infants i de la gent gran, també hi és en les relacions intergeneracionals que han estat fonamentals per ajudar-nos, cuidar-nos, aprendre, per créixer i traspassar la memòria. El curtmetratge bàsicament explica la història entre una anciana que interpreta la Carme Sansa i una nena petita de sis anys que, evidentment, no fa cas del que pensen els seus pares, sobretot el seu pare. Hi ha un moment que en Simó, que fa allò que veu fer al seu pare, li diu a la Joana: “Els homes diuen que l’anciana és una bruixa, que la muntanya se l’ha menjat i no tornarà”. També hi ha aquesta idea que aquestes dones espantaven el bestiar, que eren algú perillós... Quan al final eren dones sàvies que el que feien fonamentalment era ajudar la seva comunitat amb els seus coneixements de les herbes remeieres, de les propietats curatives de la natura, d’allò que tenien a mà. També és una crida a no jutjar tan de pressa als altres i a demanar ajuda. La Joana, sense por, el que fa és sortir de casa, atrevir-se en un entorn agrest per anar a buscar la bruixa perquè salvi el seu germà. Sovint aquests personatges amb tant prejudici i mal vistos, són persones molt incompreses i quan les coneixes de veritat, i això ens passa a la vida real, et sorprenen per a bé i són gent com tu i com jo, que simplement volen que les respectin i que estan disposades a ajudar-te. “Flor del cel” també és aquesta idea que tots tenim a dins, que tots podem ajudar a l’altre, però de vegades hem de demanar ajuda o hem de brindar la mà.

Un fotograma de 'Flor del cel' | Foto: Cedida
- Una història tremendament local, però amb un rerefons universal, perquè també hi ha el suport, la transmissió de sabers populars, la connexió entre generacions, la relació amb la natura...
Ens està passant una cosa molt bonica. El projecte està rodat en català alt urgellenc. Vam tenir assessorament lingüístic perquè parlessin com es parlava el segle XIX a les valls de la Vansa, que és català occidental, però a la vegada amb uns tints diferents del que es parla a la plana de Lleida. Vam rodar en espais naturals que vam conservar molt bé. És una història hiperlocal, molt concreta i molt realista, però que de tant hiperlocal que és, és totalment universal. Igual que no ens sorprenem quan veiem la història entre una neta i una iaia que viuen en un poblat inuit al nord de Suècia i ens emociona, doncs el mateix ens pot emocionar la història d'una nena i una trementinaire a l'Alt Pirineu català. Hi ha festivals de cinema d'arreu del món que comencen a interessar-se pel curt perquè el troben molt universal en aquesta idea. És tan poc mainstream, tan poc general i tan particular que el fa universal. I fer aquest cinema desacomplexat crec que també és molt bonic perquè és una lliçó, no? Aquesta petita història que ens pensem que no importa ningú, viatjarà per tot el món perquè és profundament universal.

- El procés de documentació us va portar a treballar amb persones i institucions molt vinculades al territori, com el Museu de les Trementinaires, l’assessorament lingüístic que comentaves i fins i tot a escala musical amb l’Artur Blasco. Com ho heu incorporat per acabar de traçar la història?
Això lliga molt amb el que et deia abans que quan tu et poses a dirigir una ficció amb quaranta anys i vens d'una trajectòria de vint anys fent documentals, el que fas bàsicament és establir la mateixa metodologia. I la metodologia de recerca i documentació pel guió es fa com si fos un documental. Llavors tu vas preguntant, et vas informant i vas a buscar les referències. La Lina Sevillano del Museu de les Trementinaires ens ha ajudat molt, també la Suzette Böringer ens ha fet assessorament etnobotànic pel tema de les plantes remeieres i l’Artur Blasco ha treballat amb el compositor Arnau Aymerich, del grup de folk rock Ebri Night i que és el meu germà, i també el Gerard Talis, un músic català que fa bandes sonores i viu a Suècia, està especialitzat en música folk i ha fet part de l’orquestració. De seguida vam decidir que volíem introduir l’Artur Blasco, primer perquè jo sempre l’he admirat molt perquè ha fet una feina extraordinària de recuperació de cançons de l’Alt Pirineu, és Premi Nacional de Cultura i és una persona única. Li vaig encarregar a l’Arnau una composició inspirada en l’imaginari de les trementinaires, que la pogués interpretar amb l’acordió i la cantés l’Artur Blasco. I va fer una cançó que es diu 'Remeiera del camí', que surt a la banda sonora del curt i la canta l'Artur. El vam fer venir a la vall de la Vansa, la vam gravar dalt d’un prat, ho vam incorporar i és una meravella. Jo sempre explico que el curt té moltes capes, no és un curt frívol ni fet d’urgència, sinó que s’ha cuinat a poc a poc, com els brous de les trementinaires. És com una petita càpsula que recull un patrimoni etnològic molt divers sobre herbes, paisatges, llengües, costums, cançons, instruments i ho hem posat tot en un dispositiu que és un curtmetratge. Aquesta flor del cel també és la idea de reivindicar una flor que no existeix, però, en canvi, en l’imaginari, aquesta idea que les flors et poden salvar la vida de moltes maneres, també és una idea que volia posar sobre la taula.

- Què simbolitza la flor del cel dins de la història?
La flor del cel és el MacGuffin, és el que volen aconseguir per salvar l'infant. És una flor que com a tal no existeix, però està inspirada en les llegendes de diverses cultures d’alta muntanya on hi ha flors que tenen propietats i que per aconseguir-les t’has d’arriscar, pot ser perillós i inclús t’hi pots jugar la vida. I això ve des de l’Edelweiss dels Alps al centre d’Europa, com la flor del cielo dels Andes peruans. Aquí vaig fer una barreja, una llicència cinematogràfica, introduint una flor que físicament apareix, però que no es diu flor del cel, sinó que és una flor de la Mediterrània, del sud d’Anatòlia i de Creta, de les illes gregues, que quan s’asseca és de color blanc i sembla de paper, és una flor preciosa. Simbolitza la metàfora de la flor com un element que, si ets capaç d’arriscar-te, si ets capaç de sacrificar-te per una cosa, tens un premi que et salva a tu, però també a qui la necessita.

- Vau rodar durant una setmana al novembre, en plena tardor i en un entorn de muntanya. Com canvia una història quan la tens escrita sobre paper i fa el salt al rodatge, com condiciona el paisatge, la llum, l’atmosfera que es crea?
Doncs sembla mentida que una cosa que aparentment semblaria anecdòtica, ha resultat ser superimportant. Teníem claríssim que era molt més fàcil rodar en una masia del Montseny, que és a quaranta minuts de Barcelona, però, en canvi, vam optar per rodar a tres hores de Barcelona, a un lloc superaïllat, perquè volia emular una idea que és molt cooperativista, que el que és important no només és el resultat, sinó el procés. Hem estat més de dos anys amb el procés de documentació, hem visitat gairebé un centenar de localitzacions diferents i tots els llocs que hem trobat parlen per si mateixos. Això es traspua en la imatge, però també en l’equip, perquè durant una setmana vam tenir tot l’equip instal·lat en una casa de colònies de Cornellana. Rodàvem a tres graus, a cinc graus, nevant... Va ser una experiència humana molt bonica, la sensació d’estar en família durant aquests dies amb un equip amb molt talent, amb gent molt jove i gent amb molta experiència. A escala humana i tècnicament va ser una experiència molt inspiradora i va anar molt bé també perquè la història traspués aquest realisme i el punt etnogràfic que té.

- El pes del curt recau en la relació entre la trementinaire i la nena, els personatges que interpreten Carme Sansa i Ona Pérez. Què vas veure en elles perquè fossin les protagonistes que buscaves?
La presència de la Carme Sansa, que just després de fer el curt la van nomenar membre d'Honor de l'Acadèmia del Cinema Català, em semblava fonamental. Som molt amics, me l’estimo molt i va ser molt generosa. Té un caràcter que em recorda molt a les trementinaires, aparentment sembla seca i sorruda, però després de seguida és molt amable i pacient. És molt afectuosa i té molt clar la importància de connectar generacions i, a més a més, el seu pare era originari de la Seu d’Urgell. Amb ella estem treballant des de fa uns quants anys en un llargmetratge sobre l’exili republicà a Tolosa després de la Segona Guerra Mundial. Rodar amb ella era una manera de posar-nos a prova com a director i com a actriu. Per trobar a l’Ona vam fer un càsting durant dos mesos per multitud d’escoles i no l’acabàvem de trobar, fins que ens va arribar un vídeo d’un càsting de l’Ona Pérez en una granja, a l’explotació ramadera que tenen els seus pares a Peramola, i de seguida vam veure que era ella, va ser amor a primera vista. L’Ona té un caràcter i una manera de fer que em va enamorar i va treballar molt bé tot i tenir sis anyets, a punt ara de fer-ne set.

- Les primeres projeccions s'han fet aquesta primavera passada als territoris on la història té arrels: la Seu d’Urgell, Tuixent i Mataró. Com has percebut la rebuda?
Han sigut unes projeccions molt boniques i ens està servint per fer una connexió comunitària, perquè han sigut unes preestrenes que hem fet també amb els mecenes, perquè el projecte va tenir també una petita campanya de micromecenatge amb finançament col·lectiu. No només pels diners, que també, sinó per tota la connexió que es generava simbòlicament amb la participació d’unes 150 persones, que col·laboren amb el procés, t’animen, et donen recursos i fan d’ona expansiva també. A la Seu d’Urgell va ser una meravella, va venir l’Artur Blasco i part de l’elenc. Al cap de dos dies vam anar a Tuixent i allò va ser catàrtic, hi havia unes 200 persones a la sala, tot ple, la gent emocionadíssima perquè de cop es veien representades a la pantalla. Veien el seu imaginari i això per un director és superinspirador, et sents reconegut. En un món on hi ha tanta gesticulació, tantes històries vàcues o supèrflues, poder estar dirigint un curt que expressa i ensenya un imaginari perifèric, però tan important per la meva cultura i que a més és universal, per a mi és molt emocionant i molt gratificant.

- El projecte neix des de la cooperativa Clack i s'ha finançat també en part, amb el suport de la comunitat. Creus que la manera de produir també forma part del missatge que vols transmetre amb el curt?
Exacte, és una manera de fer cinema cooperatiu, català, perifèric i feminista també, perquè jo penso que aquest tipus d’història de sororitat, de reivindicació de les nenes, de les ancianes i de les trementinaires, és profundament feminista i humà. Tot aquest mètode de treballar amb la comunitat el vas aprenent amb els anys i és on jo vull estar com a director, com a productor i amb Clack com a productora. També hem treballat amb l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran, amb els ajuntaments, amb l’escola de teatre, amb El Refugi, una cooperativa cultural que té una llibreria a la Seu d’Urgell. Ha sigut un projecte de suma de molta gent, hem fet xarxa intentant poder fer realitat un petit miracle com aquest. I ara que començarà a córrer i a projectar-se és un moment vibrant i molt emocionant perquè per primera vegada expliquem una història que és nostra que no sé per què no havíem volgut explicar-la.

- Ara comença el recorregut per festivals. Amb quines expectatives afronteu aquesta etapa? Teniu algun festival al cap on us agradaria ser o us ha arribat alguna proposta?
Sí, tenim un circuit i estem treballant en la distribució. A partir d’aquest estiu començaran les estrenes de festivals. Sí que et puc dir que estan seleccionant el curtmetratge en festivals de primera línia en l'àmbit català i és molt emocionant. Tindrà un recorregut llarg d’un any i mig i després més endavant suposo que acabarà en alguna plataforma de Video on Demand, però, vaja, ara ha de començar el projecte de distribució d’aquest any i mig perquè ha de girar a molts nivells: festivals de cinema, festivals de nínxol, d’infants, d’alta muntanya, de ruralitats, de dones, de llengües minoritàries i després també hi ha molts espais de xarxa de distribució comunitària.

- El pròxim projecte serà el salt amb el llargmetratge que comentaves sobre l’exili republicà a Tolosa amb la Carme Sansa?
Sí, amb la idea de continuar parlant de dones, de resistència, de sororitat i d'una cosa que els últims anys hi he donat moltes voltes pel fet de ser pare de tres nens petits i de cuidar els meus pares i és entendre que la revolució més gran, com em deia la meva àvia, és estimar-se. La revolució més gran que hi ha és l’amor i hem de reivindicar que a través de la solidaritat, les cures i l'amor es pot fer política. És profundament polític. També 'Flor del cel' no és més que un recordatori polític que el que és més fonamental és que ens cuidem els uns als altres.