Jump to navigation
- Tens 21 anys i podem dir que ja has treballat amb alguns dels grans noms de l’escena cultural de casa nostra i de l’estat. Com et sents amb aquest currículum que has acumulat en menys de deu anys?Em sento molt afortunat i privilegiat d’haver pogut treballar més enllà del projecte 'La vida sense la Sara Amat', amb la Laura Jou, que va ser molt especial, d’haver pogut anar enllaçant projectes i d’haver tingut l’oportunitat de fer alguna cosa gairebé cada any combinant-ho amb els estudis. Estic content que ara m’hi pugui dedicar i que sigui la meva feina. He après molt i he conegut gent molt interessant. De moment, és la meva vocació i la meva feina.
- Tenies clar des de sempre que volies ser actor?Ha sigut tot de manera bastant natural. El meu pare s’ha dedicat a les arts escèniques des de la part de la gestió cultural i en un teatre. M’he criat entre bambalines i la meva extraescolar preferida era anar a veure muntar i desmuntar els decorats de les funcions. Sempre deia que volia ser tècnic, pallasso o escenògraf, però anava fent teatre com a extraescolar i m’agradava. De cop i volta, em vaig presentar a un càsting per a la pel·lícula 'La vida sense la Sara Amat', em van agafar i tot va anar bastant rodat. Vaig pensar que si m’ho havia passat tan bé, al pròxim miraria si també m’ho passava igual de bé. I fa vuit anys que m’ho passo molt bé.
- El passat mes d’octubre vas estrenar la sèrie ‘Zoomers’ a Prime Video, que retrata una generació de joves centennials a partir del personatge que interpretes, el Javi, el protagonista. Com ha estat fer aquest retrat d’una generació que és la teva? T’hi identifiques?Va ser molt interessant i va ser un repte quan em van trucar, perquè la directora de càsting, la Déborah Borque, va pensar en mi arran d’un càsting que havia fet amb ella. Deia que em veia per interpretar el personatge del Javi. Vaig llegir el guió i m’ho vaig passar molt bé. Era un retrat diferent, amb un humor negre, una mica cínic i irònic. A mi m’agradava molt i crec que l’humor i el cinisme són un lloc molt sa des d’on explicar les coses. La sèrie és un retrat bastant fidel i honest d’aquesta generació. No és gens èpica ni grandiloquent, sinó que acaba parlant d’una història d’amistat, d’amor, de la pèrdua, de fer-se gran, i com a excusa utilitza la nostra generació per parlar dels nostres traumes i pors a la vida. Va ser tot un repte perquè jo n’era molt protagonista, però gràcies al director l’Òscar Pedraza i a tot l’equip, va ser un rodatge molt fluid i molt fàcil.
- Que tingui pinzellades d’humor negre ajuda a tractar temes que si ho fes d’una altra manera serien més complicats de tractar?Totalment. Penso que es toquen temes bastant importants com per haver-los tractat amb condescendència, paternalisme o des del drama. Tots els personatges s’alimenten d’aquest humor i una comèdia surt d’un bon drama. Realment, aquests personatges tenen diferents traumes i, especialment, el protagonista, que té un bon trauma del passat que ha d’intentar amagar, però la seva arma de defensa és l’humor, la ironia i el cinisme. Crec que això el fa molt especial, alhora una mica únic i fora de molts protagonistes que últimament veiem en ficció.
- Però la sèrie no s’adreça només als joves. Els pares o persones d’altres generacions també s’hi poden sentir interpel·lats... Per què?És un dels millors elogis que poden fer de la sèrie: que als pares de la generació Z els hagi agradat. La sèrie no vol entendre aquests joves, ni parla d’aquesta generació amb condescendència, sinó situar-los en un pla molt humà. Crec que les altres generacions més grans que la Z diuen que el que hi apareix és ben bé el mateix que els passava a ells, però amb uns altres paisatges de fons. Hem rodat a Salamanca, amb aquesta pedra d’or, aquests monuments, aquestes catedrals... I de cop i volta, en aquest context, estar parlant de fer-se gran, donava a tot plegat un sentit molt intergeneracional, que anava reflectint tothom. De fet, el director de 'Zoomers' no pertany a la nostra generació, i crec que nosaltres hem après molt d'ell i ell de nosaltres. Ens hem aliat bastant totes les generacions i, de moment, les reaccions que rebem de la sèrie són molt positives.
- Per què creus que la dels zoomers o centennials és una generació en què ara es fixa la ficció? Hi ha altres sèries com ‘Generation’ o ‘Euphoria’ que també els tenen de protagonistes...Suposo que per atreure aquest públic perquè s’enganxi a la ficció. Jo soc partidari que els d’aquesta generació i de totes les altres hem de veure ficcions de tota mena, però penso que si el ganxo és, no tant una sèrie que vagi d’ells, com que els protagonistes s’hi puguin sentir reflectits per edat, això sempre és bo per trobar nous públics. Justament, els productors no formen part de la generació Z, però tenien moltes ganes de parlar de nosaltres i d’intentar-nos entendre. Ens preguntaven molt com a generació què volíem. Era molt emocionant veure que gent més gran que nosaltres volia parlar sobre nosaltres amb tot el respecte. De cop i volta et dignifiques una mica i pots compartir les teves pors com a generació [riu]. Però tampoc sé la resposta, perquè formant part d’aquesta generació, com a espectador, de vegades m’agrada i com a actor m’agrada molt.
- Suposo que ja passa que una generació en concret s’interessa per saber com la generació que ve al darrere veu el món...Sí, per saber també com conviure-hi. Al director, sempre que li pregunten com ha afrontat fer aquesta sèrie i ell diu que no l’ha afrontat, sinó que s’ha aliat amb els joves per fer-la, que havia fet costat a aquesta generació, i això em sembla molt bonic.
- Sobre sèries que tracten les problemàtiques que afecten els joves i com les viuen, també has participat a la sèrie ‘Jo mai mai’. Com ha sigut l’experiència?Ha sigut molt diferent de la de 'Zoomers', però molt divertida. Just ara n’hem acabat de rodar la tercera temporada. Sempre la venem com una sèrie molt fresca, d’estiu i juvenil, però, al final, sempre acaben sortint temes molt delicats i que estan a l’ordre del dia. A 'Jo mai mai', un dels millors feedbacks que hem pogut rebre és de gent jove que s’identificava en algunes trames. Recordo la trama de la Maria Moreira, sobre salut mental i el suïcidi en la joventut, ja que molta gent, massa, s’hi havia sentit connectada o reflectida perquè els recordava a algú o a ells mateixos. I que la ficció pública doni veu i posi cares a aquests conflictes fa que en puguem estar molt orgullosos. Si hem fet una tercera temporada, com feia anys que a TV3 no passava, és perquè alguna cosa s’ha fet bé. I crec que l’escenari on passa, una casa de colònies, és molt especial. Aquesta tercera temporada també ve carregada de nous personatges i de noves trames. Crec que serà una alenada d’aire fresc per al públic com ho ha sigut per a nosaltres.
- Vas adaptar per a teatre la novel·la ‘Quanta, quanta guerra…’, que va dirigir Pep Farrés. Deies que tenies la necessitat de parlar dels joves sense caure en tòpics o en estigmes imposats, i que quan vas llegir aquesta novel·la de Mercè Rodoreda vas decidir fer aquest pas. Què t’hi va portar?El desig era bàsicament el de fer teatre. El d’explicar una història que poguéssim fer al teatre. El desig de treballar. Amb el meu germà, amb qui sempre preparem possibles projectes, ens preguntàvem què podíem fer. I justament ell va trobar aquesta novel·la de la Mercè Rodoreda que parlava d’un noi de quinze anys. La vaig llegir i com que no hi tenia res a perdre, vaig començar a fer el que vindria a ser una adaptació retallada de l’obra amb tot el respecte que això em suposava. Però no li vaig donar gaire importància. Suposo que també per la inconsciència una mica de l’edat en aquell moment. Vaig dir que si volia fer teatre i veia que la gent n’adaptava novel·les, jo també ho podia fer. En Pep Farrés va veure el desig que jo tenia per tirar endavant el projecte i també volia enganxar-se a les ganes que jo tenia de fer coses. S’hi va sumar i entre els dos vam acabar de construir una dramatúrgia que ell va acabar de polir. Hi vam afegir la figura del Biel Serena, sobretot pel respecte de fer un monòleg, per la bona relació que tenim amb ell i perquè com a professional és increïble. I va ser gairebé com anar a assajar un espectacle com a extraescolar, però que, a poc a poc, es va anar professionalitzant. I els Farrés Brothers ens van donar les ales i els diners per fer-ho. Els estem eternament agraïts, perquè hem acabat fent noranta bolos d’aquest espectacle i ja estem preparant la pròxima producció conjunta. Estem molt feliços.
- Explicar els joves a través de la ficció i la interpretació és un dels teus objectius o ha estat una situació que s’ha donat de manera casual?Cada projecte és molt diferent de l’altre, sembla fins i tot incoherent mirant-los de costat, però he tingut l’oportunitat d’explicar la situació i les inquietuds dels joves de la meva edat des de diferents punts de vista. Amb el Pep Farrés, ho vaig voler explicar des d’un lloc una mica més adult, per treure’ns una mica l’etiqueta de “teatre per a joves” i fer una obra que pogués interessar els joves sense pensar únicament en ells, perquè el que connectava era l’edat. És una mica en el que crec en aquests projectes, que les persones que han de fer de mirall, com són els intèrprets, puguin tenir l’edat a qui va dirigit. Sempre m’he sentit molt escoltat com a part de la generació en tots els projectes, i això ho agraeixo als equips de la direcció.
- També vas formar part de l’elenc de la sèrie ‘La Mesías’. Com ha sigut treballar amb Javier Calvo i Javier Ambrossi, donat el renom que han aconseguit en el món audiovisual?Tant renom i tant enrenou ara... [riu] La veritat és que molt bé. Va ser tot un somni perquè em vaig presentar a un càsting que no sabia que era per a una sèrie dels Javis. I quan ho vaig saber, va ser des de la tranquil·litat de pensar que agafarien algú famós o més gran. I de cop i volta vaig començar a anar passant fases del càsting. Vaig conèixer la Irene Balmes, els vaig conèixer a ells i l’entesa va ser molt ràpida des del principi. 'La Mesías' és, segurament, ara mateix, el millor guió que he llegit mai i això també t’ho posa fàcil com a intèrpret. I ells també tenien els recursos per tenir temps per fer assajos i això és un privilegi. Vam poder assajar, vam parlar molt, vam tenir temps de rodar-ho. Vaig poder rodar amb l’Albert Pla i la Lola Dueñas, que són gent a qui admiro profundament. I clar, que sortís malament era molt difícil amb aquell guió, aquella direcció i aquells intèrprets. Estic molt content del resultat. Soc molt fan de la sèrie, cosa que no em passa sovint.
- Si tirem enrere en el temps i amb tota aquesta trajectòria que has acumulat, ¿què queda del nen que va protagonitzar la pel·lícula ‘La vida sense la Sara Amat’ amb quinze anys?Ui, moltes coses. Suposo que la passió. Ara ho mires amb una mica en perspectiva i t’adones que és com un somni. Quan jo rodava 'La vida sense la Sara Amat', deia als meus pares que jo somiava en fer alguna temporada de teatre a Barcelona algun dia. I ja en porto cinc amb 21 anys. El somni es compleix. En soc conscient i he tingut molta sort en els projectes que he fet, m’han triat o he escollit. I és una sort i un privilegi, totalment. No m’esperava que m’anés tan bé, així que només puc donar les gràcies.
- I si tirem endavant, ¿com veus el futur de l’audiovisual per a actors joves com tu i, especialment, per a tu?No ho sé, perquè penso més en teatre que en audiovisual sempre pel que fa al futur. El meu cap em porta més a pensar en espectacles o en possibles gires i temporades, persones amb qui algun dia m’agradaria treballar. L’audiovisual me l’he anat trobant, però no he planificat res. De teatre, però, m’agradaria fer un munt de coses.
- T’han donat algun consell que retinguis i amb el qual et quedis de tots aquests anys?Els meus pares m’han dit que, amb l’edat que tinc, que no faci les coses per diners, sinó que esculli els projectes que realment em fan molta il·lusió. Si no, de cop i volta, els diners ho corrompen tot. També que vagi amb molt de compte amb la fama o amb aquests possibles elogis que et vas trobant, que en faci un cas relatiu i em centri en la feina. Crec que ja ho faig, però no està de més que m’ho vagin recordant. Estic molt agraït a la meva família, sobretot que portin la meva carrera d’una manera molt natural.
Instagram Biel Rossell ‘Zoomers’ a Prime Video
