Meritxell Nus: “La novel·la vol homenatjar els habitants del Pirineu dels anys 20 i 30”

L'escriptora pallaresa recupera la figura de Palmira Jaquetti a ‘Torneu-vos cant’, una novel·la sobre l'Obra del Cançoner Popular

Núria Mora

, 19/08/2026 - 10:15

Llibres

Folklorista, escriptora, poeta, pedagoga, compositora i una de les col·laboradores més actives de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Totes aquestes i moltes d’altres expliquen qui era Palmira Jaquetti (1895-1963), una dona inquieta que va recórrer el Pirineu durant els anys vint i trenta del segle passat, primer amb Maria Carbó i després amb el seu marit, Enric d'Aoust i amb Roser Porta, buscant informants que els cantessin cançons populars. Aquelles missions van deixar un llegat de milers de cançons, de les quals més de deu mil les havia recollit la Palmira durant les missions que feia als estius. Però també uns dietaris d'una extraordinària qualitat literària i una producció pròpia de poesies, nadales i relats que encara avui continua inèdita. A la novel·la ‘Torneu-vos cant’ (Pagès Editors), Meritxell Nus novel·la la biografia de Palmira Jacquetti, marcada per les contradiccions de la seva vida personal, l’esclat de la Guerra Civil i el vincle profund que va establir amb el Pirineu, especialment amb la Vall d'Aran. La novel·la és un homenatge a Jaquetti, però també als homes i dones anònims que a través de cançons antigues van fer possible un dels projectes culturals més ambiciosos de la història de Catalunya, alhora que contribueix a rescatar una figura encara massa desconeguda i que obre la porta a continuar explorant un llegat que espera ser descobert.

Els dietaris de les missions són una meravella literària; és literatura de primera divisió

- La idea inicial del llibre era aprofundir en la figura de Palmira Jaquetti des de la recerca. Què és el que et fa adonar que amb el material que tens estàs davant d’una recreació literària sobre la seva biografia?
L’interès principal que tenia era el personatge i tot el llegat que ens ha deixat sobre com era el Pirineu en aquells moments quan ella hi feia les missions. La manera d’homenatjar aquesta tasca i el personatge era a través de la literatura, per poder tenir més marge de maniobra a l’hora de reflexionar sobre els seus fets vitals i sobre com ella devia viure totes les peripècies, no només com a recol·lectora de cançons, sinó també com a persona que va tenir unes circumstàncies vitals molt fortes. La literatura, i en aquest cas el format de novel·la biografiada, em permetia d’una banda ser fidel a aquest homenatge i de l’altra recrear i reflexionar sobre la seva vida.

- Llegint el llibre te n’adones que la Palmira Jaquetti és una figura molt important de la cultura catalana però alhora força desconeguda pel gran públic. Com ha estat el procés de documentació?
És una creadora força desconeguda i podríem dir que fins al 2020, quan la Carme Oriol va fer tota la recopilació de la seva poesia, la Palmira Jaquetti era inèdita. Encara queden manuscrits amb força producció literària i musical a la Biblioteca de Catalunya. Partim de la base d’una figura molt poc reconeguda, que ara comença a ser reconeguda, però fins ara havia passat bastant desapercebuda. Per això una part important de la novel·la també era donar-li aquest reconeixement.

- Més enllà de la folklorista, a través del llibre veiem una Palmira que escrivia poesia, dietaris, memòries i nadales, segurament empesa per les missions de recollir les cançons. Fins i tot dubtava si tot aquest material mai veuria la llum, si tindria alguna transcendència: “Si que les cançons li eren oxigen i aliment, però què se’n farà de les 10.000 cançons que va recollir? Les estudiaran? Les publicaran?”
Si, en algun moment ella fa aquesta reflexió. També cal tenir en compte que hi ha un fenomen crucial, que és la Guerra Civil. Tota l’empresa de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya la patrocinava en Rafael Patxot, que es va haver d’exiliar molt aviat i malgrat que des de l’exili continuava fent aquest mecenatge amb algunes de les personalitats compromeses amb la cultura catalana, l’Obra del Cançoner va quedar paralitzada, com molts altres projectes, i un cop passada la Guerra Civil tampoc hi va haver cap proposta per reactivar-ho. Fins i tot ara que gairebé han passat cent anys, encara hi ha molt material inèdit de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. La feina de recol·lectar les cançons es va fer, és un patrimoni que tenim i no és a l’abast. Hi ha moltes cançons que s’han de tractar i estudiar, que encara no estan presentables i d’altra banda, hi ha la producció de la pròpia Palmira Jaquetti a la Biblioteca de Catalunya.

- En les diferents missions només ella va recollir més de 10.000 cançons. Quina empremta ha deixat la feina de Palmira Jaquetti dins de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya?
Hi havia molts informants, el fenomen de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya és un esdeveniment tan ambiciós que tampoc m’estranya que encara hi hagi material per treballar, perquè veritablement era una gesta incommensurable. També és molt inspirador saber que es va fer gràcies a Rafael Patxot, un mecenes de Sant Feliu de Guíxols. És a dir, no era obra pública, no ho pagava l’Estat. Abans hi havia aquestes personalitats que dedicaven la seva fortuna a la cultura catalana.

- Amb tant material inèdit de l’Obra del Cançoner i de la producció de la Palmira, hi ha algun projecte en marxa per treballar tota aquesta documentació?
Això ha estat molt curiós perquè arran de la publicació de la novel·la i de parlar de la Jaquetti, de veure que van sortint coses, ha crescut l’interès i ara podem dir que estem en una revifada del personatge. La Carme Oriol, per exemple, hi segueix treballant. Al poble d’Arties li dedicaran uns jardins.... Diguem que està agafant força. A les presentacions quan em pregunten com va sorgir la novel·la, de vegades explico que el projecte inicial era més acadèmic, volia comparar la seva poesia amb les memòries de les missions en què ella recrea el Pirineu perquè la seva poesia sovint té aquesta reverberació més natural i paisatgística pròpia del Pirineu. I comentant-ho a les presentacions m’animen a continuar, a fer-ho, o fins i tot m’han fet la proposta d’unificar els dietaris i treballar-hi. Quan el públic s’adona de la magnitud del personatge, també ajuda a crear aquest reclam, a manifestar coses i és un esperó perquè el dinamisme porta més dinamisme quan el personatge té aquest potencial.

- A la novel·la parteixes de personatges reals i ficticis, d’anècdotes durant els trajectes per descobrir-nos homes i dones que eren autèntics pous de saviesa popular, alguns fins i tot analfabets, que per a Jaquetti com a mestra resultava colpidor. Alguns no sabien llegir, però conservaven un patrimoni que avui probablement hauríem perdut. També és un homenatge a tots aquests informants?
Sí, absolutament. De fet, una de les voluntats de la novel·la també és homenatjar aquests habitants anònims del Pirineu dels anys 20 i 30 tan difícils i tan durs. Per això el format novel·la també m’ha anat molt bé perquè a través de personatges ficticis he pogut desenvolupar personalitats i caràcters que, al meu parer, eren molt prototípics de com devien ser els habitants de llavors i han contribuït a donar el joc narratiu.

- Fins i tot hi ha vincles personals amb la teva família. Al pròleg de la novel·la, la Carme Oriol explica que Palmira Jaquetti va passar pel teu poble, Estac i es va allotjar a casa dels teus avantpassats. Coneixies la història?
He anat lligant caps. Jo sabia que havia passat per Estac i com que la novel·la s’inspira en les missions, a mesura que vaig anar llegint la documentació i recreant per on anava passant, vaig adonar-me que la persona que l’havia rebut a Estac era la meva besàvia i que el meu padrí era un nen xic quan ella va passar. Hi ha aquesta troballa tant emotiva. I la meva altra besàvia, reconstruint el trencaclosques, també la va trobar. Les memòries del Cançoner recollien cançons però també hi havia les dates i està tot molt ben documentat perquè també feien dietaris on explicaven per on passaven, qui es trobaven, qui eren els informants... Aquests dietaris són una meravella literària, estant molt ben escrits i són d’una qualitat remarcable, és una prosa deliciosa. És molta valuós, no només a nivell documental d’explicar com era el Pallars i el Pirineu, sinó també la construcció, els recursos retòrics i estilístics. És una literatura de primera divisió, però clar, això ha quedat als dietaris.

- Les missions tampoc eren senzilles perquè en moltes ocasions, la Palmira Jaquetti i la Maria Carbó, es desplaçaven d’un poble a l’altre caminant, amb referències o sense, i no sempre eren ben rebudes: “Malèfiques desvergonyides que anaven pel món sense home ni causa”. I tot i això van guanyar-se la confiança de molta gent, que li va obrir casa seva i els seus rècords. Hi ha alguna història en particular que t’hagi sorprès?
Sobretot aquesta polaritat de veure com de vegades eren molt ben rebudes i d’altres eren tractades de meuques. Eren els anys 20 i devia ser molt estrany veure dos dones soles, caminant o a cavall d’un ruc... Més rocambolesc no podia ser! Hi havia vegades que se les volien treure de sobre com fos, com una majordoma que no volia que entressin a la rectoria perquè estava sola. Però també tenien un altre problema pel que fa a l’allotjament, les xinxes i les puces i per això portaven un flit-flit! De vegades veient el panorama que els oferien, elles mateixes ja deien que se n’anaven a la pallera a dormir, devien estar escarmentades de quedar plenes de picades. També hi havia altres cases on les acollien molt bé i el que funcionava bé eren les cartes de recomanació. La Palmira tenia família a la Seu d’Urgell, per això les missions van començar des d’allà i al Pirineu funciona molt bé tenir contactes, sobretot abans, perquè t’obrissin la porta i tot plegat. També elles pagaven uns diners als informants.

- Això també és curiós, el fet de pagar diners facilitava que la gent es prestés a cantar cançons populars, no?
Si, en molts casos si, però també es trobaven informants que es negaven a cantar, o altres que si havien enviudat no cantaven perquè no era compatible estar de dol i cantar. També hi havia el cas d’una dona que estava bressant una criatura i quan s’adormia deixava de cantar i elles volien que continués. La concepció del cant abans era molt utilitarista, per exemple hi ha un dallaire que només li poden agafar la cançó quan estava dallant, perquè quan deixava de dallar, deixava de cantar. L’associació del cant amb la feina o amb l’activitat era molt del món d’abans i elles, de vegades, haurien volgut recollir una cançó sencera, però hi havia aquestes circumstàncies que els ho impedien. També es recull a les memòries el cas d’una noia que canta molt bé i que té una veu prodigiosa i els seus pares no la deixen cantar perquè consideren que és obra del dimoni. Això és fort! Concebre aquesta bellesa com una cosa malèfica. Després tenien el cas contrari, que com que pagaven, hi havia gent que els cantava el que fos, tot tipus de cançons que no els servien perquè elles també recollien cançons més tradicionals i els cantaven moltes jotes.

- Les missions servien per "buscar cançons antigues, cançons de sempre". Com eren aquestes cançons, què explicaven?
Aquí entraríem en un altre tema, més del terreny dels musicòlegs, però la cançó popular es caracteritza per la senzillesa, per una amplitud de temàtiques que no són mai gaire profundes, perquè aquí rau també el sentit de la popularitat. De vegades hi ha cançons molt fortes, molt cruels que expliquen històries que també reflecteixen molt com eren abans i quins valors hi havia.

- A la novel·la també hi mostres la Palmira més vulnerable: el matrimoni amb l'Enric d’Aoust que també la va acompanyar en una etapa de les missions, la sensació de traïció que va sentir quan ell l’abandona, la guerra civil, els problemes de salut i mobilitat que tenia ella... Com era aquesta altra Palmira?
Són circumstàncies molt dures, amb un marit deu o dotze anys més jove que ella, que no era una cosa habitual, i que la va deixar. Per ella va ser una aposta ferma, s’hi va casar, li donava tots els capricis que ell volia i no va anar bé. El que he buscat a la novel·la és aquest punt més reflexiu, és a dir, com ella va processar aquests esdeveniments més crítics que va viure. Més que ser una novel·la d’explicar fets, el que m’ha interessat és oferir la reflexió sobre uns fets que d’entrada van ser molt colpidors i això crec que és interessant, entrar en la reflexió de pensar que la Palmira estava amb l’Enric, però que és estar amb algú? Sempre hi ha una incertesa de saber si l’altre t’estima o no, o un estima més que l’altre. M’ha interessat explorar aquests àmbits des de la literatura.

- Un altre vincle emocional molt profund és el que estableix amb el Pirineu, sobretot amb la Vall d’Aran, que s’acaba convertint en el seu refugi vital, el seu port de salvació. Has pogut entendre què hi buscava o què hi trobava a Arties?
També és una de les reflexions de la novel·la, el lligam que ja va tenir des de la primera missió a la Seu d’Urgell el 1925 quan es va trobar un seminarista de la Vall d’Aran. Es va adonar que parlava diferent i que cantava unes cançons que no tenien res a veure amb les que havien recollit i aquest seminarista les va animar a ella i a la Maria Carbó, a visitar la Vall d’Aran. I aquell mateix any hi van anar. No sé fins a quint punt, i això és aplicable a altres àmbits de la vida i no només de la Palmira Jaquetti, els llocs que escollim o on anem a raure, tenen un punt de predeterminació, és a dir, triem molt menys del que creiem. Ella va estiuejar molts anys a Salardú, venia de la Guerra Civil, va sortir de l’hospital malalta i no podia ni caminar. Va haver d’aprendre a caminar una altra vegada. El Pirineu, per ella, devia transportar-la als anys de joventut, un espai de records i de memòries agradables que la connectaven a quan podia caminar bé, era jove, no havia esclatat la guerra, encara no havia començat aquella tortura amb l’Enric... En una de les memòries ella comenta que la Vall d’Aran és diferent, que són més afrancesats, més civilitzats i al final és la connexió forta que tenia amb el territori.

- Però aquest idil·li només era a l’estiu, perquè tampoc s’oblidava de tornar a Barcelona, necessitava també el contacte urbà, el pol cultural.
Jo crec que la seva marxa a Barcelona era, en bona part, motivada pel compromís que tenia amb els seus estudiants i la seva tasca d’entrega a la cultura. En certa manera queda explicat al primer episodi de la novel·la, on hi faig aparèixer uns funcionaris de l’Univers que ja deixen clar que la Palmira Jaquetti té una missió i una connexió amb la muntanya i han de veure on la col·loquen. Deixant de banda la ficció literària, ella se sentia molt compromesa amb els seus estudiants, aquests nens que quan arribava el Nadal els hi feia nadales, els acompanyava i tot això formava part de la seva missió de vida. També era el que li donava el sosteniment econòmic. Senzillament ella, aquests estius, els percebia com una reconnexió amb el seu Pirineu i estic segura que quan estiuejava a la Vall d’Aran devia pensar molt amb les missions. Per això he fet el joc literari, tota la novel·la passa a Arties però els salts temporals que hi ha és ella imaginant-se i rememorant tot el que ha viscut al Pirineu. Em va interessar treballar aquesta fórmula perquè em permetia posar reflexions de la pròpia vida que serveixen en qualsevol àmbit i que això s’anés intercalant amb les vivències que havia tingut amb el Pirineu d’aquells anys, i el retrat d’aquests personatges que anava trobant.