Montse Visa
,
01/08/2019
Activa't

Rosa Piqué: "La feina en una granja és obligada però abans m’emportava el portàtil de vacances"

Parlem amb una de les dones joves que s’ha incorporat al món ramader en el últims anys
Rosa Piqué

Foto: 

Montse Visa
Va deixar Vallfogona de Balaguer (La Noguera) amb disset anys per estudiar Econòmiques i viure a la ciutat però en fa set, va decidir deixar la seva feina de comptable en una empresa d‘aviació a Barcelona i tornar al poble a treballar a l’explotació ramadera familiar, on crien vedells, i on treballa amb els seus pares i el seu germà. Un gir que no s’hauria imaginat mai. La Rosa Piqué (Vallfogona de Balaguer, 1982) és una de les dones joves que s’ha incorporat al món ramader en el últims anys, un entorn que creu que cada cop serà més femení.

- Per què vas decidir deixar la feina com a comptable a Barcelona i tornar al poble?
El meu pare em va parlar d’unes ajudes per incorporació i jo no estava bé a la feina, així que vaig dir “ho provo”. I fa set anys que estic aquí. És cert que el meu pare ja tenia l’estructura de l’empresa muntada i va ser més fàcil.

- Quin paper tens a l’explotació familiar?
Jo porto tema més administratiu i quan hi ha vedells petits a la granja als que se’ls ha de donar llet i s’ha d’estar més a sobre, també ho faig jo. El meu cunyat també treballa amb nosaltres. S’ha de tenir cura de l’alimentació, empallotar (posar palla perquè el vedells no es constipin) i tenim una fàbrica on ens fem el nostre propi pinso.

- Com seria un dia normal de feina?
Ara a l’estiu comencem a les 7h i intentem acabar sobre les 13h. I jo ja no hi torno fins que baixa la calor sobre les 6 de la tarda. Al matí vaig a la granja, miro com estan els animals, que no n’hi hagi cap que s’estigui posant malalt i s’hagi de trucar el veterinari, dono la llet als vedells petits... i després ja me’n vaig a l’oficina on porto el tema d’hisenda, comptabilitat, documentació dels animals, sanitat...

- És dura la vida del ramader?
És obligada més que dura. Ara ha canviat molt, si pots fer inversió amb infraestructura i maquinària. Abans, la tasca d’empallotar per exemple, es feia a mà. Ara ens ajudem de màquines. El més dur són les inclemències meteorològiques però la ciutat és dura d’una altra manera. L’estrès, anar corrent tot el dia... aquí és diferent. Hi ha dies puntuals que també vas de bòlit però si t’organitzes una mica, el dia a dia és més tranquil. Tot i això no és com abans que havies d’estar pendent les 24 hores al dia tots els dies. Els pagesos d’abans encara no entenen que vulguis lliurar un cap de setmana i això m’agradaria canviar-ho.

- Costa molt que surtin els números?
És cert que el sector ramader té ajudes. Un dels problemes que hi veig però és que no pots negociar cap preu. El de les matèries primeres ve donat i hi influeix molt els acords entre les institucions com la UE. En relació a la venda de carn, el preu també ve condicionat per qui te la compra. Depèn si trobes un bon comprador o el d'un intermediari pots arribar a tenir un preu just però amb l’exportació als països àrabs, per exemple, aquests esperen a que baixi molt el preu i això provoca pèrdues. També hi influeix la sort, estar al lloc indicat en el moment indicat, com en tot. És cert que has de ser previsor perquè no saps que passarà i el fet de tenir despeses extra com ara la contractació d’un treballador pot repercutir-te després. Molta gent també se’n cansa perquè has de treballar els caps de setmana i vas a contracorrent. Però de fet, a la meva anterior feina me n’anava de vacances amb el portàtil.

- Per què creus que hi ha tan poques dones al sector ramader?
Jo sempre havia dit que mai tornaria a casa treballar. No m’ho hagués imaginat però és tan complicat com en tots els altres sectors. Jo crec que n’hi ha poques per costum però penso que cada cop n’hi ha més. Ara és més fàcil treballar al sector agroramader amb la maquinària de la que disposem. Jo no tinc la mateixa força que el meu germà però és indiferent que porti un tractor un home o una dona.

- A casa teva has vist les dones de la família treballant al sector també?
Feien feines de suport. La meva padrina no tenia por als animals i es posava a tot arreu. Pensa que són animals de 600kg i fan respecte. Tant ella com la meva mare han treballat però no han sigut la cara visible. Elles també s’han cuidat de la casa i de la documentació. De fet, això segueix així perquè ara la documentació la porto jo mentre que el meu germà és més de camp.

- Bé, tu has fet econòmiques.
Sí, jo he portat temes administratius i em resulta més fàcil. També m’agrada el tema.

- La burocràcia us escanya molt?
Sí, hi ha papers i papers i no hi ha unes pautes clares tampoc. No sé fins a quin punt l’administració també està col·lapsada. La Noguera és una comarca molt gran i hi ha molt sector primari.

- Creus que és important associar-se per donar visibilitat a les dones?
Sí, però no tant per la visibilitat sinó perquè jo crec que una dona sap més com pensen les altres dones. És un nou punt de vista. Els homes, que són majoria al sector, sempre ho han fet a la seva manera. En aquest sector, per exemple, encara es fan molts tractes de paraula, es parla amb pessetes...

- Tot i així, s’està modernitzant el sector?
Penso que a nivell administratiu tot s’hauria de poder fer online. Hi ha un programa de gestió ramadera que vaig començar a fer servir quan em vaig incorporar ja que llavors tothom feia molts viatges a Balaguer amb els papers amunt i avall. Crec que s’hauria d’eliminar el paper completament. Si anem cap a l’eco i prenem mesures per la contaminació amb el tema del nitrogen dels animals, també s’haurien d’aplicar a la resta. No entenc que es venguin productes ecològics amb plàstic. S’hauria de mirar d’evitar.

- I quina opinió tens de la carn ecològica?
Està molt bé però has de tenir una infraestructura concreta i moltes hectàrees per això és fa més a la muntanya. M’encantaria poder-ho fer però aquí és complicat i a la muntanya no m’hi veig.

- Últimament es parla molt del despoblament rural però en aquesta zona sembla que no us afecta, oi?
Jo diria que no perquè aquí estem molt ben connectats. Tenim autobús, tren... Estem molt a prop de Mollerussa i Lleida. Segur que el món rural prepirinenc i pirinenc ho té més complicat. Aquí tenim més serveis.

- Creus que hi haurà relleu generacional en aquest sector?
Sí, però hi haurà menys pagesos. Abans amb 20 vaques de llet que tenia el meu padrí vivien tots. Ara no pots viure. El meu pare va haver de canviar les vaques de llet per vedells de carn, ampliar la granja i fer una fàbrica de pinso.

- I com funciona la fàbrica?
Comprem les matèries primeres i ens fem el pinso. Intentem que aquestes siguin del territori excepte la soja que normalment és d’importació. M’agradaria fer altres canvis però amb totes les despeses que comporta i els diferents punts de vista que suposa el canvi generacional és complicat.

- Com ara quins canvis?
Bé, que els animals puguin ser alletats de forma natural durant més temps, per exemple. I intentar vendre la nostra pròpia carn sense intermediaris. Això sense deixar l’altra línia de venda que tenim.

- Què creus que ha de passar per assegurar el futur de la ramaderia?
Mantenir les ajudes perquè quan tens un mal any, és tan dolent que potser hauries de tancar. L’any que el preu del producte és baix i el de les matèries primeres puja, t’ofega moltíssim. Les ajudes són com un coixí i et permet fer inversió. Caldria facilitar la incorporació de gent jove a la ramaderia i fer el sector atractiu. Jo m’he quedat perquè ja he provat un estil de vida que em va agradar però a la feina no estava contenta. A més, a Barcelona no podria viure en una casa com visc aquí, que era dels meus padrins, ni aparcar davant de casa, per exemple. També visc en un poble molt ben comunicat. Tot i així, és cert que aquí amb 37 anys em sento més gran que a Barcelona amb la mateixa edat.

- I et va costar tornar a adaptar-te quan vas tornar amb 30 anys?
No, perquè mantenia amics però en certes coses sí, com ara que aquí necessites el cotxe per tot. No estem acostumats a fer servir el transport públic.

- Al final del dia et compensa el canvi?
Hi ha dies que sí i dies que no. Tot i que he crescut aquí, molta gent ha marxat també, i no tens les mateixes possibilitats. Hi ha dies que trobes a faltar anar a prendre alguna cosa després de treballar o anar a sopar, però aquí no és tant comú. Tot i així, vaig molt a Lleida i a Barcelona.

També et pot interessar