Adrià Codina: "Tinc una imatge inèdita del castell de la Seu Vella presa per Ramon Casas"

Historiador de l’art, col·leccionista i antiquari acaba d’inaugurar Adrià Codina Art Gallery a Lleida amb una primera exposició sobre el pintor i artista modernista Ramon Casas

Núria Mora

09/04/2025

Arts

Amb només vint-i-quatre anys, Adrià Codina ha irromput amb força en el món de l’art i les antiguitats. La seva rebesàvia era Elisa Casas, germana del pintor modernista Ramon Casas, de qui en gestiona el llegat fotogràfic. Compra art per amor a l’art, però també conscient que cal vendre obra per poder comprar-ne més. El seu somni era obrir una galeria a Lleida i des del 5 d’abril ja és una realitat, amb una primera mostra que és tota una declaració d’intencions: reivindicar l’herència artística familiar, fer-la accessible i arrelada al territori. Fem balanç d’una trajectòria precoç mentre passegem amb ell per l’Adrià Codina Art Gallery recorrent la mostra 'Orígens: Ramon Casas i Carbó', on recull peces inèdites, documents originals i obres úniques.

- Com has aconseguit amb només 24 anys reunir tantes obres d’art i fer-te un lloc en aquest món a escala internacional?
L'any 2023 em vaig convertir amb 22 anys en el galerista més jove d'Espanya que assistia a Feriarte, la mostra més important del sector del món de les antiguitats de l'art. Això és fruit d'un aprenentatge autodidacta però molt inculcat per la família. Em venen imatges al cap de petit que anàvem a mercats, fires i inauguracions d’exposicions. El meu avi era col·leccionista i jo esperava que arribés el cap de setmana per anar a casa seva i veure les seves col·leccions. Amb la padrina vaig començar a fer les primeres col·leccions. En tenien de monedes, segells, bitllets, fotografies, postals... Em van donar l’oportunitat de poder classificar, reestructurar, organitzar àlbums de totes aquestes col·leccions. La gent es pensa que com soc molt jove soc un fill de papà, però no és gens així, som una família superhumil. Els meus padrins sobretot em van ensenyar que les coses no cauen del cel i que s’ha de treballar molt.

- El fet de ser descendent de Ramon Casas també és un punt d’inflexió que marca la teva trajectòria en el món de l’art, no?
He tingut molta sort de poder néixer en una família amb un bagatge cultural molt important que m’han fet estimar l’art i sobretot estimar els meus orígens i poder investigar i interessar-me des de petit en qui eren els meus rebesavis. Sempre dic que s’ha d’estar eternament agraït als orígens i intentar mantenir i conservar el seu llegat. Si la meva rebesàvia Elisa no s’hagués casat amb el meu rebesavi Josep Codina Prat, jo avui no seria aquí parlant amb tu. Soc un afortunat i per mi és un privilegi ser la persona que gestiona el llegat fotogràfic de Ramon Casas, perquè també és història del nostre país. He comprat part de llegats d’altres artistes i estic preparant catàlegs i exposicions, però Ramon Casas és el número u.

- Acabes d’inaugurar Adrià Codina Art Gallery a Lleida. Què vols aconseguir amb aquest espai expositiu?
La gent m’ha dit que és una exposició al nivell del Museu Nacional d’Art de Catalunya, però per què no a Lleida? De Barcelona i de Madrid també es pot agafar un tren i venir a Lleida. Per què no podem començar aquí? La gent ha de fer una mica més de territori perquè als territoris petits passen coses molt grans i crec que aquest projecte ho demostra en el cas de Lleida, que és una ciutat que a més està molt ben comunicada. A més estem just davant de la plaça Pau Casals, en ple centre de la ciutat i això dona molt joc a poder fer activitats culturals vinculades amb la galeria. El mateix dia de la inauguració ja van sorgir propostes. Crec que és un projecte que aportarà molt a Lleida. És meu, en soc el propietari, però també vull que la ciutadania se’l faci seu, l’accés és gratuït i crec que no hi ha una galeria d’aquest nivell a Lleida. Com a galerista i com a marxant també és una tasca que he de fer, mirar de potenciar i exposar el millor. Jo mai compraria una obra d’Antoni Tàpies perquè a mi no em transmet res. Totes les peces que compro i exposo, si no les venc, les he de poder gaudir jo. M’agradaria atraure a públics molt diferents, apropar l’art i entendre’l d’una altra manera.

- La primera exposició la dediques a l’origen de tot plegat, a Ramon Casas. Fem el recorregut mentre ens expliques què hi podem veure i què descobrirem.
Ramon Casas va ser un pintor consagrat que va viatjar a París i va portar a Barcelona les grans novetats del que va suposar una revolució que es va anomenar modernisme i l’exposició comença amb dos autoretrats, un d'ells inèdit de l’artista, que està acompanyat d’una vitrina plena de material també inèdit: la seva paleta, els pinzells que utilitzava, la pipa de fumar, les ulleres o el mirall que feia servir per autoretratar-se. Després hi ha un bloc dedicat a la família, amb obres que donen context per entendre la relació que hi tinc. Ramon Casas es va casar molt gran amb Júlia Peraire, una dona que la família de Casas no va acceptar mai perquè no pertanyia a la burgesia catalana. Fins que no va morir la mare i la germana gran de Casas no es van casar. Quan ell va morir l’any 1931, l’única germana que quedava era la petita, Elisa Casas Carbó, que és la meva rebesàvia. Es va casar amb el rebesavi Josep Codina Prat i d’aquí que durant molts anys tota la família hagi conservat molta documentació, fins ara inèdita.

- Com va ser la relació entre Ramon Casas i Júlia Peraire?
Crec que va quedar hipnotitzat i enamorat des del primer moment i penso que sempre va viure amb l’espineta clavada al cor que la família no la va voler acceptar mai. De fet a la família mai hi ha hagut cap obra de Júlia Peraire, no estava ben vist mentre vivia la mare i la germana gran que hi hagués cap imatge seva per les estances. Només coneixem una fotografia ja posterior a tot això, a Sant Benet. El neguit del Casas era tal que per un cartell de la tuberculosi que havia de fer, va retratar la Júlia amb dues nenes, que són dos mini Júlies, les filles que mai van poder tenir. Per això li faig també un homenatge a l’exposició. Tinc dos projectes originals per a un cartell inèdit. Són de l’any 1907, hi apareix una Júlia supersensual, i pertany al mateix any que va fer ‘La Sargantain’, una obra molt icònica de Ramon Casas, acompanyada d’un oli de grans dimensions. És una petita restitució per part meva, perquè crec que s’ha d’explicar la situació que va patir, és el nostre passat i s’ha d’explicar per no repetir-ho.

- La majoria de les peces que tens exposades pertanyen al patrimoni familiar?
En aquesta mostra hi ha una cinquantena d’obres i la major part les he anat aconseguint des que a disset anys vaig comprar la primera obra. Són peces que estan aquí, algunes de les quals estan en venda. Si que és veritat que n’hi ha sis que he demanat i són prestades perquè m’anava bé per crear el discurs i que fos una exposició sòlida. La resta és tot material meu que he anat aconseguint durant molts anys de pica pedra.

- Què vol dir picar pedra en el món de l’art? Com ha estat el treball previ abans d’arribar aquí?
Aquesta és l’exposició dels meus somnis, està cuinada a foc molt lent. És el que sempre havia anhelat. Quan fa anys em demanaven fotografies de Ramon Casas per a exposar-les, pensava, ostres és que també tenim molt material seu! Et plantes davant d’un autoretrat seu i et pots sentir gairebé dins del seu estudi del passeig de Gràcia i t’ambientes en un món que jo crec que et fa gaudir diferent i això és el que vull transmetre als meus clients i als visitants que vinguin a la galeria, que tinguin una experiència. Per exemple, per la inauguració hem tingut una pianista especialitzada amb repertori del modernisme perquè volia recrear les vetllades musicals que hi va haver a la taverna dels Quatre Gats.

- Que també tenen el seu espai en aquesta exposició...
Els Quatre Gats va ser l’epicentre del modernisme català a Barcelona. Tinc dos dels millors cartells que Ramon Casas va fer per la taverna. El primer de tots on apareix autoretratat, amb Miquel Utrillo, Santiago Rusiñol, Pere Romeu... Crec que va ser el cartell de lluïment del qual se’n conserven molt pocs exemplars i està fet als baixos de la Casa Codina de Barcelona. És una de les peces clau per entendre el bressol del modernisme i com va evolucionar. També hi ha exposades peces originals publicades a la revista Pèl i Ploma. En Ramon Casas era el director artístic i el Miquel Utrilla el director literari. Va ser una revista que va permetre potenciar artistes primerencs com Pablo Picasso i segurament l’impuls que li van donar li va permetre arribar on és avui en dia. Ramon Casas va apostar molt fort per ell, va ser com una mena de marxant. Va fer la feina que m’agradaria fer a mi, organitzar exposicions d’artistes emergents, artistes urbans, donar-los a conèixer als majors col·leccionistes... M’agradaria emmirallar-me amb el treball que va fer Casas creant aquesta revista. A més era un geni del màrqueting, cada any regalava als subscriptors un dibuix original seu perquè volia que tothom el conegués i hi estiguessin subscrits.

- I entremig de les seves obres també hi veig una fotografia de la Seu Vella de Lleida?
És una fotografia molt peculiar perquè va ser una de les primeres persones a Espanya a tenir automòbil, en va tenir molts. I l’any 1906 es va organitzar una caravana automobilística amb motiu de les bodes d’Alfons XIII que sortia de Barcelona per arribar a Madrid i en passar per Lleida va fer una fotografia de la vista del castell. Ara sabem que tenim una imatge inèdita del castell de la Seu Vella presa per Ramon Casas. Hi ha també una sèrie de fotografies de quan anava amb l’automòbil pels pobles petits on no se n’havia vist mai cap i veus tothom al voltant del cotxe. Són imatges molt poc vistes, que també s’acompanyen de cinc postals pintades a mà que caricaturitzen els problemes que es trobava amb l’automòbil, es quedava enfangat, la gent estirant, les mules preparades... I és genial que s’hagin pogut conservar aquestes peces.

- Fotografies i postals petites que contrasten amb un dels cartells més reconeguts de la seva trajectòria i que també exposes, el de l’Anís del Mono.
Tenim la primera versió del cartell, que va ser un dels guanyadors del concurs que va organitzar Vicente Bosch. Es van fer versions més petites, però els originals que estaven enganxats al carrer eren molt grans, anaven enganxats en parets gegants. Són cartells que han estat a la intempèrie i així i tot aquest exemplar està súper ben conservat. És una peça que si jo ara la volgués vendre al mercat internacional, que és molt interessant, segurament l’Estat me la declararia inexportable perquè és una icona de l’art modern. També tenim un cartell del paper de fumar Boer, que és l’únic exemplar que es coneix d’aquest cartell. Miquel Utrillo el descriu com una de les millors peces de Ramon Casas i fins al moment no s’ha localitzat cap altre exemplar.

- Com ha arribat a les teves mans?
Soc la persona capacitada legalment per la família per poder efectuar els certificats d’autenticitat de l’artista. També soc pèrit i taxador. Quan algú té alguna peça de Casas, me l’envia i, per tant, m'assabento de tot el que hi ha. Fins i tot quan s’han de treure peces seves a subhasta, me les envien abans perquè els doni la confirmació d’autenticitat. Em van oferir aquest cartell de paper Boer i automàticament el vaig comprar perquè és una rara avis, és una peça de col·leccionisme superinteressant.

- Quina altra obra que no tens t’agradaria poder comprar i tenir-la exposada?
Hi ha un retrat que Ramon Casas va fer a la seva germana, que està tocant el piano i la tinc reproduïda. És una peça molt especial que prové de la casa que tenia al passeig de Gràcia 96 i per circumstàncies la família la va haver de vendre. Sé qui la té, està a Barcelona en una propietat privada d’una gent que té molts diners. M’agradaria tenir-la per fer la restitució a la família, qui millor perquè tingui una obra d’aquest nivell? A més tinc tots els llibres, les partitures originals que apareixen retratades de quan Ramon Casas tocava el piano amb la seva germana Elisa. Tinc moltes ganes de poder-ho aconseguir i reunir-ho tot. És un material molt ben conservat i estem començant a fer-lo públic perquè la gent pugui gaudir d’aquest arxiu.

- De quantes peces aproximadament estaríem parlant?
Tinc locals i propietats on he repartit aquest patrimoni, no t’ho sabria dir exactament. La col·lecció d’art la vaig comptabilitzar fa un parell d’anys i estava al voltant de les 3000 peces, però ara no ho sé... Hores abans de la inauguració estava amb un plec de fulls pendent d’una subhasta en què vaig comprar 12 peces de cartellisme...

- Com és el món de les subhastes? Sembla molt estressant pel que dius.
M’ho passo molt bé... Hi ha situacions de tot, de vegades em pregunto com he pogut ser tan impotent que no haver comprat una peça que necessitava per penjar-la en aquesta paret? Hi ha peces que quan les compro sé que estan fetes per anar a un lloc concret i amb un marc concret. Amb un altre galerista vam adaptar un marc del segle XVII per a una peça de Ramon Casas. Sempre dic que el marc no et pot marcar la peça, és la peça que t’ha de marcar el marc que hi posaràs.

- Arribem al final, l’exposició acaba amb els retrats. Què van suposar per a Ramon Casas?
Va ser un dels artistes que més retrats va realitzar a persones importants. Qui no tenia un retrat de Ramon Casas, no era ningú! Va tenir un marxant que se’l va endur de gira per Amèrica i per això surten tantes obres seves als Estats Units. Li explicava per carta a l’Elisa que el feien treballar molt, que gairebé no dormia, que feia vuit retrats al dia. Es nota molt el tipus de retrats que feia als Estats Units. D’aquí hi ha el retrat de l’Enric Borràs, que era un dels seus grans amics i està assegut en aquesta cadira de color turquesa, que és l’original. En aquesta cadira que va portar el 1900 de París ha fet algunes de les seves millors obres. Hi ha molts retrats que estan documentats, tinc la peça però també el context. Per exemple, el retrat de Teresa Mariani, una actriu italiana que va venir a Barcelona el 1899 i el 1900 i a la vitrina que acompanya la peça hi ha una fotografia seva firmada o el programa del Teatre Novedades.

- Aquesta exposició es podrà visitar fins al 31 de maig. I després, què tens pensat exposar?
Tinc tancat un cicle expositiu a un any vista on aniré intercalant l’art del tombant del segle XIX i XX. També vull potenciar artistes emergents, sobretot urbans. És una aposta que vull fer perquè tenim talent i és molt bo i hi ha obres que es poden vendre bé de preu a grans col·leccionistes internacionals. També vull potenciar tot el tema de memorabilia, el col·leccionisme d’articles de famosos, no només artistes musicals, que són amb els que vaig començar, comprant material de Freddy Mercury, Michael Jackson o Elton John. Igualment aniré presentant exposicions amb material de sèries, de pel·lícules. M’agrada anar creant altres exposicions que no estiguin tancades en un projecte, sinó que puguin atraure públics molt diferents i crear un discurs.