Jump to navigation
- Què et va motivar ara fa vint anys a posar-te al capdavant de la galeria Espai Cavallers?L’art sempre m’ha agradat i m’ha apassionat des de ben petita. Sempre he tingut interès per l’estètica en general, l’art plàstic, els colors, la bellesa... Em va influir molt la meva mare, que era una dona avançada al seu temps, viatjava molt, estava al dia de tot, anava a exposicions i sempre em va inculcar aquest cuquet. Vivíem a Sant Guim de Freixenet i el meu pare era cap d’estació i a mi m’enviaven amb el tren a Manresa a fer cursos de pintura. Després em vaig formar en Història de l’Art i vaig fer un màster en gestió cultural. Mai m’havia vinculat directament amb el món de l’art fins que vaig ser més gran. Treballava a la Universitat de Lleida, tenia la vida establerta, però em faltava alguna cosa, tenia ganes de trobar nous estímuls i quan va sortir a concurs aquest espai al Centre Històric vaig decidir presentar-m’hi amb una sòcia. El nostre projecte va ser el guanyador, però la meva sòcia finalment es va tirar enrere i jo vaig decidir seguir tot i no tenir cap experiència en gestió de galeries d’art. Suposo que aquesta mateixa inexpertesa i inconsciència t’empeny a fer-ho. També va ser bàsic el suport de la família.
- Sabies des de l’inici quin tipus de galeria d’art volies obrir?Sí, tenia molt clar com volia que fos el projecte, l’estil i el tipus d’artistes que jo volia tenir aquí i la línia que volia donar a la galeria, però sense autoimposar-me que això havia de ser per sempre. Ho vaig compaginar amb la meva feina a la Universitat de Lleida, perquè no deixava de ser arriscat obrir una galeria al Centre Històric amb un projecte d’art contemporani, perquè tampoc és que hi hagués una tradició de galeries aquí a Lleida. Hi ha hagut galeries potents com Terraferma, tot i tenir un estil molt diferent del meu, però mantenir-se durant tants anys costa.
- I al llarg d’aquests vint anys t’has pogut mantenir fidel al projecte inicial?Diria que pel que fa a la línia artística sí que he sigut bastant fidel. En algun moment potser ho he trencat perquè em feia il·lusió un projecte o una exposició en concret, però he continuat amb l’art contemporani ja sigui amb abstracció, fotografia, pintura, escultura, videoart i avui en dia també l’hiperrealisme. Tenia clar que no volia el típic art clàssic, que em mereix absolutament tot el respecte, però sempre et deixes portar per allò que t’agrada i en aquest sentit sí que he estat fidel i rigorosa perquè és el que m’interessava i em feia il·lusió. També estic a la Junta de l’associació de Galeries d'Art de Catalunya (GAC), perquè crec que Lleida hi ha d'estar representada i això em permet estar molt al dia de tot el que passa al món de l’art i també per tenir clar com ha de ser el model de tracte cap als artistes. Per exemple, els artistes per exposar aquí no paguen, fem uns tractes, però no fan aportació econòmica per estar aquí. Hi ha moltes galeries que sí que els cobren, però llavors crec que es contamina una mica la filosofia i la idea del projecte, mentre un artista estigui disposat a pagar...
- Has vist créixer i evolucionar artistes i en un entorn com és Lleida potser també és més propici el contacte i la familiaritat. Quin lligam mantens amb els artistes?Aquest és un tema que a mi m’agrada molt, la familiaritat que penso que hi ha d’haver amb l’artista. Els artistes que fan la reinterpretació de la realitat es despullen molt quan fan una obra perquè hi ha una part d’ells també en l’obra. En el moment en què tu representes la seva obra, l’ensenyes i la comuniques per explicar-la a la gent, has de ser molt respectuós i a mi m’agrada moltíssim establir molt bona relació amb els artistes. Amb quasi tots els meus artistes s’han creat vincles de respecte mutu i complicitats. Quasi tots els que han passat per aquí, tornen a passar, perquè quan portes un artista, cada dos o tres anys li fas una exposició. Penso que ells també agraeixen molt aquesta complicitat que va més enllà d’una relació mercantil.
- Artistes en gran part de proximitat, de les comarques de Lleida, però també has exposat artistes d’arreu del món a l’Espai Cavallers, no?Si, a mi m'agrada molt estar al dia i saber tot el que està passant al panorama artístic aquí al territori i et diria que tots els artistes professionals que, d'alguna manera, tenen aquest compromís amb l'art han estat i han col·laborat amb l’Espai Cavallers. Però arriba aquell moment, com tot, que t'adones que cal fer un pas més i no et pots quedar només amb el territori, tant per la galeria com pels mateixos artistes i en comences a incorporar d’arreu del país i d’internacionals. I això va molt lligat a tenir un bon web i un bon posicionament perquè contacta amb tu gent de tot arreu i t’adones que aquest món és gegant i que cal fer un pas a la internacionalització, tant en el sentit de portar aquests artistes aquí, com de sortir fora. Per exemple, aquelles caixes que veus a l’entrada me les emporto aquest mes de maig a una fira d’art a Corea. Estan plenes d’obres dels artistes que porto per mirar de vendre-les. L’any passat vaig estar a Hong Kong, Estocolm, Amsterdam, Seul i aquest any de moment a Corea del Sud i a Viena.
- Com fas la selecció d’obres, artistes i fires a les quals participes?És complex, primer perquè hi ha moltes fires d’art. Al mes de març a Madrid coincidien cinc fires els mateixos dies: Arco, Art Madrid, Urvanity, JustMad i SAM. Jo intento moure’m en fires com Art Madrid, que és d’un nivell mitjà. I no és tan fàcil com inscriure’s i anar-hi... Has d’enviar el teu currículum, la trajectòria de la galeria i t’ho han d’aprovar i tot això ho has de començar a fer mesos abans. Aquí presentes la selecció d’artistes i pot ser que t’acceptin o no. Intenten evitar repetir artistes, que hi hagi qualitat i diversitat. A Viena ara fan la primera edició d’Affordable i som 50 galeries. Affordable és una fira per fer accessible l’art a preus assequibles i estan a Boston, Melbourne, Singapur i ara fan la primera edició a Viena. M’interessava ser-hi i m’han acceptat. M’agradaria molt anar a una altra que fan a Hamburg, però està molt buscada i és molt complicat, fins que no marxa una galeria no n’entren de noves.
- Aquesta presència en fires t’ha permès descobrir nous artistes per representar?Sí, de fet a Corea m'emporto un artista que vaig descobrir a Estocolm i m’encanta. Ell és de Madrid i està molt associat a una galeria d’Aranda del Duero i això ho respectem molt, però com que aquesta galeria no va a Corea, doncs el porto jo. És molt interessant el món de les fires, descobreixes moltes coses, et fa estar molt al dia i com més coses veus, més t'adones de tot el que et falta aprendre.
- Quan estàs davant d’una obra, què et remou per saber que hi vols apostar?Soc molt intuïtiva, em deixo portar molt, molt, molt per la meva emoció. De fet, quan faig visites guiades, la gent ja entra a vegades amb una mica amb allò de no saber exactament què fer. Jo sempre els hi dic que es deixin portar per l’emoció, posar-se davant d’una obra i preguntar-se si els agrada o no, si se l’emportarien a casa, si els provoca rebuig, els neguiteja o simplement no passa res. Si a tothom ens agradés el mateix seria terrible! Jo em deixo portar per la mateixa emoció, perquè evidentment, si a mi m’emociona una obra d’art, ho puc transmetre als visitants. Se’m notaria molt explicar una obra que no m’agrada gens a una persona o a una escola, perquè aquí ve molta canalla de primària i de secundària.
- Amb la canalla deu ser interessant veure com reaccionen a l’art perquè s’expressen amb total llibertat...M’encanta perquè no tenen la mirada contaminada. S’asseuen aquí i comencen a mirar. M’impressiona les preguntes que fan d’allò que veuen, allò que expliquen. Després de vegades se’ls alinea una mica també... Se’ls qüestiona si dibuixen una casa torta o si pinten amb colors foscos... Per què no ho poden fer si en aquell moment la seva emoció és de tristesa o de neguit? Al final l'art és el millor mitjà d'expressió que hi ha hagut al llarg de la història. Sempre explico que durant la Segona Guerra Mundial va sorgir el moviment de l’expressionisme abstracte, amb els artistes alemanys que mostraven el seu rebuig a la guerra a través de les seves obres i van haver d’emigrar als Estats Units. O l’art social, amb les Guerrilla Girls, que eren de Nova York i en aquells anys denunciaven que hi havia més homes que dones artistes als museus i a cada inauguració es posaven màscares de goril·la per boicotejar els actes i queixar-se que no hi havia presència de dones artistes.
- Bé, això encara passa ara... Com està l’art en qüestió de gènere?Hi ha un estudi de la Generalitat que realment detecta que hi ha molt més art en masculí que art en femení als museus, on les dones continuen sent objecte d’art i no pas subjecte d’art. Aquesta frase la dic bastant al mes de març. De l’Institut Català d’Indústries Culturals es convoquen ajuts que puntuen bastant el fet de treballar amb art en femení. Es vol reparar i sí que està canviant, però encara no està equilibrat. De fet, hi ha la Lita Cabellut, una artista gitana de la província d’Osca, que és l'artista dona més ben pagada de tot el món. Viu a la Haia i encara es parla de l'artista dona més ben pagada. O sigui que encara hi ha aquest greuge amb l'artista home més ben pagat i al llarg de la història ha sigut descarat, per exemple, la Frida Kahlo sempre ha estat a l’ombra del Diego Rivera.
- Com és el públic que visita les exposicions de l’Espai Cavallers?Quan entra algú a la galeria normalment preguntem si volen que els expliquem l’exposició. Hi ha gent que sí que vol que els guiïs i altres que volen descobrir-ho sols. Cada mes fem una exposició i la gent va venint, entra i això va fidelitzant el públic que ja ve amb la idea de venir a veure què hi ha i què passa a l’Espai Cavallers. També fem activitats paral·leles vinculades a les exposicions i això també fidelitza. Aquest maig estem fent l’exposició Street Art amb col·laboració amb el Gargar de Penelles i això ens porta un públic diferent, perquè malauradament avui en dia els grans absents a les galeries d’art són els joves i penso que en l'àmbit de galeries ens hauríem de plantejar què s’ha fet malament perquè s’hagi trencat aquest cuquet per l’art. També hi ha altres factors com la tecnologia, canvis d’interessos o que sempre s’hagi considerat l’art elitista i penso que s’hauria d’anar cap aquí, trencar aquest mite que les galeries són elitistes, que l’art és car i és per a pocs, això s’ha de trencar molt.
- I de cara al mes de juny en què estàs treballant per exposar?Doncs una exposició que em fa molta il·lusió. Serà un diàleg entre dos artistes homes. El Jordi Bressolí, que ja havia estat a la galeria. Ell ha investigat molt sobre geometria sagrada i tota la seva obra hi està molt vinculada tant en colors, com en formes, punts daurats, espiritualitat i dialogarà amb el Pep Fajardo, que és escultor. És de Barcelona, però viu a Madrid i li acaben de donar un premi a la Fundació DKV. Fa unes escultures que són poesia pura, algunes tenen moviment i tot. Hi ha un estudi i un treball previ brutal. Crec que serà preciosa, amb subtilesa, bellesa, poesia i amb un punt de misteri.
- Per on passa el futur de l’Espai Cavallers i quin artista t’agradaria exposar?Penso que la galeria ha d’anar cada cop més cap a la internacionalització i la participació en fires. Mirarem d’anar a Estocolm a l’octubre, estic fent els tràmits per anar a Amsterdam, que ja seria el tercer any i Espai Cavallers ja s’hi ha fet el seu lloc. Els clients ja em coneixen i em venen a veure i m’agradaria anar a Hamburg, a veure si me’n surto. Penso que cada vegada més he d’anar cap a la internacionalització, canviar el model d’estar aquí i sortir fora tot i que la galeria física hi ha de ser perquè hi ha d’haver aquest diàleg entre artista i espectador, però el model ha d’evolucionar cap a la internacionalització, potenciar el web i les xarxes socials. I sí que hi ha artistes que m’encantaria tenir aquí, el meu somni seria la Lita Cabellut, però clar, és pràcticament impossible fer una exposició d'ella perquè està molt lligada amb galeries i d’alguna manera has de garantir que els hi vendràs obres, si no no fan l’esforç. Pensa que a casa seva a la Haia hi van jets privats de tot el món a comprar directament al seu taller. També m’agradaria el Jaume Plensa per exemple... Portar-los aquí seria brutal, però són somnis, perquè ni tan sols galeries súper potents de Madrid ho tenen a l’abast.
- Clar, els artistes aspiren a vendre. Com és el mercat de l’art? És accessible?Els artistes al moment que venen aquí, com que molts viuen de l'art, necessiten vendre per poder continuar vivint. Primer, és molt important tenir aquesta qualitat artística, perquè quan una persona compra una obra, li ha d’agradar molt per poder-la tenir a casa seva i veure-la cada dia, li ha de fer molta il·lusió. El següent pas seria pensar que a part de comprar una peça per gaudir-ne, es compra patrimoni. I això és un llegat que té una marca, és d’un artista reconegut, té un certificat d’autenticitat. I això passa amb la selecció d’artistes que estan al panorama, que no vol dir que no hi càpiguen els artistes emergents. Quan em ve a veure un artista emergent li demano sobretot que hi hagi un projecte artístic de continuïtat perquè la gent també espera aquesta professionalització i que els puguis assessorar quan volen comprar i escollir una obra d’art. Per arribar a aquest punt hi ha d’haver confiança i rigor. No faria comprar mai una peça a una persona si jo no n’estic molt convençuda. Prefereixo perdre la venda i que aquella persona torni una altra vegada, que no pas que se l’emporti tant sí com no perquè s’hagi de vendre, perquè segurament aquella persona no repetirà l’experiència. Fins i tot moltes vegades vaig a casa d’un client amb dues o tres obres per poder plantejar-ho ja in situ a la paret i poder prendre una bona decisió.
Web Espai Cavallers Instagram Roser Xandri
