Goretti Martínez
,
08/08/2018
Arts

Maria Guinovart: “Hem de defensar aquest patrimoni meravellós que tenim en un país tan esquerp on al final només n’hi ha un de cada”

La presidenta i directora de la Fundació Espai Guinovart ens parla de la responsabilitat de conservar i difondre el llegat d’artistes com el seu pare, Josep Guinovart, i que no caiguin en l’oblit

Foto: 

Cedida
Maria Guinovart durant la inauguració a Igualada, el 29 de juny
Maria Guinovart, presidenta i directora de la Fundació Espai Guinovart, part indispensable de l’equip que està fent realitat l’Any Guinovart, és una excel·lent transmissora del llegat del seu pare. Josep Guinovart va marxar per sempre el 12 de desembre del 2007, pero la seva obra pictòrica, escultòrica i gràfica i l’univers que l’empara estan cridats a ser eterns. Per tal que prevalgui i sobrevisqui més enllà del pas del temps, per tal que els més joves la coneguin, per tal de posar-la en valor per la seva profunditat i riquesa, un equip de set persones, inclosa la Maria, remou cel i terra per portar en Guino allà on el reclamin. Els resultats de l’Any Guinovart són interès, reivindicació i coneixement. Però també un retorn com cal a la generositat d’un artista que mai va tenir un no per ningú.
“Pel Guino, i per nosaltres, no hi ha museu important i museu que no és important, hi ha il·lusió. I si hi ha il·lusió, vindrem”

El passat 12 de desembre de 2017 es van complir 10 anys de la mort de Josep Guinovart. L'Espai Guinovart Agramunt organitza des de llavors un ampli programa d’exposicions i activitats, comissariat per l’escriptor i crític d’art Àlex Susanna. Les exposicions són la columna vertebral de les activitats de l’Any Guinovart. Són una quinzena de propostes que ens apropen a la figura de Josep Guinovart des de diferents perspectives i s’escampen per tot el territori. Al Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia podem visitar fins al 2 de setembre l’exposició ‘Gravar és esgarrapar’, un recorregut per l’obra gràfica de Josep Guinovart i un apropament a les diferents tècniques d’estampació amb què va treballar que serveix per posar de relleu la importància que va tenir l’obra gràfica en la seva trajectòria.


Josep Guinovart

De l’exposició a Igualada i de la resta d’actes de l’Any Guinovart en parlem amb la filla de l’artista i presidenta de la Fundació Espai Guinovart d'Agramunt, Maria Guinovart.

- Parla’ns de l’exposició al Museu de la Pell d’Igualada.
A cada exposició que hem anat creant per celebrar l’Any Guinovart hem volgut ensenyar un vessant diferent del Guino: a Girona hi ha els seus referents, a Tarragona les obres que van de blaus (Mediterrani) i ocres (Agramunt)... I al Museu de la Pell hem volgut exposar-hi tot el ventall d’obra gràfica de Guinovart perquè també va ser un gran gravador i litògraf. De fet, el text que obre l’exposició, titulat ‘Gravar és esgarrapar’, és de puny i lletra del Guino. És una exposició didàctica perquè l’obra gràfica és molt desconeguda. Hi ha molta gent que no sap què és un gravat o una litografia o una serigrafia o quines diferències hi ha entre aquestes tècniques. Tot això ho hem volgut esclarir en aquesta exposició.

- Al text introductori Guinovart diu: “... Gravar és esgarrapar, expressió, desig, sorpresa, sempre a l’espera de l’última paraula que la donarà el tòrcul. És com la ceràmica, que no sabem res fins que el foc sentència. El gravat, a diferència de la pintura, ens dóna un estat il·lusori permanent en la seva inseguretat…” En destaca aquesta falta de control.
Quan un fa un gravat o una litografia no en sap el resultat. No és com davant del llenç, que a mesura que avances vas veient el resultat. Quan fas un gravat, això passa per una planxa, tu treballes la planxa i aquesta, en ser estampada, et dona un resultat però has d’esperar a veure què és el que has acabat creant.


'El camí a l'esperança és la utopia' (Sèrie Goya)

- Quina estructura té l’exposició d’Igualada?
Bàsicament és la presentació d’aquests tres diferents vessants de l’obra gràfica: gravat, litografia i serigrafia. D’una banda, el gravat. Amb una sèrie de 10 gravats d'1 metre x 90 centímetres i una planxa de gran format que porta per títol ‘Homenatge a Goya’. És una sèrie que fins a dia d’avui no s’havia exposat completa. També hi ha una sèrie, ‘Homenatge a Lorca’ (són les suites del llibre d’artista) que en el seu dia va fer Guinovart per acompanyar els sis poemas Galegos que Lorca va dedicar a Rosalía de Castro. D’altra banda, hi ha un apartat dedicat a la serigrafia, amb un text on s’explica què és. S’hi presenten dues sèries: la titulada ‘La Padrera’, va ser feta en el marc de l’antològica de Guinovart a la Pedrera i és un clar homenatge al Modernisme. I també es presenta un conjunt de serigrafies inèdites. Després tenim l’apartat litogràfic on hi ha un homenatge que el Guino va fer a Salvat Papasseit i a León Felipe, ‘Homenatge al poeta León Felipe’. I, finalment, hi ha un altre apartat que és la combinatòria: aquí hi ha gravats i serigrafies. Els gravats són il·lustracions del Guino i les serigrafies són els poemes que va escriure José Hierro perquè van fer un llibre d’artista conjuntament, a quatre mans.

- Com ha estat la rebuda d’aquesta exposició?
S’ha d’anar molt en compte, perquè quan expliques una exposició, el que no pots ni has de fer és condicionar la mirada de l’espectador. Però l’espectador agraeix que el guiïs una mica i aquesta és una exposició perfecta perquè la gent surti amb la sensació, no només de que ha descobert Guinovart, sinó que també en surt havent après quelcom que fins a aleshores no sabia: què és un gravat, què és una litografia, què és una serigrafia, perquè el paper que s’utilitza amb gravats és paper fet a mà… Poder tocar, poder experimentar… Jo crec que això fa l’exposició molt més enriquidora.


'Sense títol'

- Girona, Lleida, Tarragona, Poble Espanyol, Igualada… Teniu molts fronts oberts!
Buf, mare meva! Ves que no prenguem mal! La veritat és que estem encantats perquè està tenint una acollida brutal. En aquests moments tenim exposicions simultànies al Museu d’Art de Girona, al Museu de Lleida, al Museu d’Art Modern de Tarragona, a Igualada, al Poble Espanyol, a Torregrossa també es van voler afegir a l’homenatge a Guinovart… Estem preparant la inauguració, ara a l’agost, de l’homenatge a Chopin a la Cartoixa de Valldemossa de Mallorca (‘Variacions Chopin’). I després setembre, octubre, novembre… És que ara ens ve el tercer round! L’Any Guinovart encara s’allargarà fins al 2019. A vegades fem broma i diem “no, si al final serà la dècada Guinovart!”. Ens fa molta il·lusió perquè la gent ens va demanant si poden acollir alguna exposició, alguna peça, i a tot diem que sí. Només faltaria! Però això es va dilatant en el temps, afortunadament. I encara no hem començat amb les taules rodones que estem preparant per l’octubre.

- No crec que sempre hi hagi una resposta tan entusiasta en esdeveniments d’aquest tipus. Deu haver-hi una feinada al darrere...
Jo crec que hi ha una suma de coses però la més important és que, en el seu dia, el Guino va ser molt generós. Acaba sent veritat allò de “uno da lo que recibe y recibe lo que da”. Ell mai va tenir un no per ningú. Tots aquestes centres i tota aquesta gent a qui li estem demanant col·laboració per fer possible l’Any Guinovart -el mateix Miguel Milà que n’ha fet el logo, la Filmoteca de Catalunya, que passarà el documental del Guino…- tots ens van dient que sí i és perquè en el seu dia el Guino no els va dir mai que no a fer-los un cartell, a anar a una taula rodona, a exposar… Pel Guino, i per nosaltres, no hi ha museu important i museu que no és important, hi ha il·lusió. I, si hi ha il·lusió, ja pot ser a Sant Andreu o al Mnac, que vindrem. Evidentment, tot això va acompanyat d’una feinada brutal que estem fent encantats i gràcies a un equip meravellós, perquè, si no fos així, no hi arribaríem. El resultat és això, la dècada Guinovart! (riu)

- És emocionant, això que expliques. Com la cançó dels Beatles “And in the end / The love you take / Is equal to the love you make”.
Exacte! I a nosaltres també ens resulta emocionant. Hi ha dies en què arribem in extremis perquè, evidentment, abans d’inaugurar, hem hagut de muntar, i abans de muntar, hem parit la idea. Fa unes setmanes arribàvem destrossats: portàvem cinc exposicions inaugurades, tres muntatges durant la mateixa setmana… Però quan veus la il·lusió, ja està: se’t passa el cansament i et dones per ben pagat. Recordo ara especialment la gent de Torregrossa, on hem portat la proposta ‘La celebració com a revolta, gravats de Josep Guinovart’. Estaven entusiasmats, amb una efusivitat infinita. Trobo que és meravellós. Prendrem mal però almenys estarem contents.

- Deies abans amb l’Any Guinovart volíeu explorar tots els vessants de l’artista. Però, com vau articular les propostes?
Ja sé per on vas: com vam decidir què anava a on.

- Exacte.
N’hi ha que eren molt fàcils. Per exemple, a Tarragona hem presentat una exposició que es diu ‘On conflueixen la terra i el mar’. I què hi presentàvem? Agramunts i Mediterranis, perquè la part materna d’en Guinovart era d’Agramunt i la part paterna era de Tarragona. Per tant sabíem que allà hi havíem de casar els blaus i els ocres. A Lleida, que és una exposició a la qual li tinc “carinyo” perquè és molt diferent, dialoguen les peces del Guino amb peces del propi museu. Però no peces pictòriques: per exemple, hem agafat uns càntirs del Guino i els hem fet conviure amb uns capitells. Hem transformat els capitells en càntirs i els càntirs en capitells. I pots circular-hi per dins. Després, una casulla l’hem casat amb una peça del Guino que recorda molt a aquesta casulla. Els fils són molt més transparents, són molt més insinuants, en aquesta exposició de Lleida, que és preciosa (‘Agramuntophitecus. Guinovart, matèria i litúrgia’). A Girona hi tenim els referents (‘Guinovart. Referents vitals’). Allà també hi vam tenir una sorpresa meravellosa perquè no volíem quedar-nos només amb els referents pictòrics, volíem anar més enllà i incloure-hi referents de paisatge, etc. I va i a la inauguració apareix Jaume Muxart, que és un dels coetanis del grup Taüll, el grup d’artistes que es va crear a Barcelona l’any 1954 i al qual hi ha tota una sala dedicada a l’exposició. I aquí també ha estat molt emocionant perquè en museus com el Picasso o el Mnac ens han deixat peces, ens han deixat originals per poder fer aquestes exposicions. Hem creat unes sinergies fantàstiques.

- També hi ha les exposicions del Poble Espanyol, de l’Institut Francès...
Al Poble Espanyol, a la Fundació Fran Daurel, hi tenen el contorn - entorn. Aquí segur que hi havia d’anar un Guinovart volumètric, un Guinovart escultòric, i els hi hem presentat un Guinovart 3D que hem anomenat ‘Guinovart volumètric: alçada x amplada x profunditat’. A l’Institut Francès, també era evident. El Guino, gràcies a una beca, se’n va anar l’any 1953 a París. Ens ho posava molt fàcil: totes les peces que han estat a l’Institut Francès eren de l’any 53 fetes a París per en Guino, ‘Guinovart, le parisien’. I hi ha molt més… En general es pot dir que cada espai ha anat convidant a dictar el que hi havia d’anar.

- Què creus que està aportant a la gent tot això què heu preparat?
Realment crec que estem obtenint el que volíem, que era reivindicar una figura. Estem posant Guinovart, de nou, al lloc que li pertoca. Hem estat a molts llocs i la gent no és la mateixa. Gent que et diu “Ostres, jo no sabia que el Guino havia fet aquestes guitarres lorquianes” (que estan exposades al Museu de la Música, a la mostra ‘GU - INNO - VART’). O, per exemple, és fill predilecte de New Orleans, que és una cosa que hem descobert ara. De debò? Sí! Jo crec que aquí estem aprenent molt tots: els visitants, els que ja el coneixien i nosaltres mateixos. També s’ha organitzat un concurs de llegir musicalment un quadre del Guino, al Museu de la Música, o el ‘Cicle Lletres i Arts. Visions de Josep Guinovart’, de la Institució de les Lletres Catalanes, que convida sis escriptors a que llegeixin sis obres de l'artista, en sis espais diferents, tots amb exposicions temporals seves.

- Com definiries Josep Guinovart, Maria? Pot ser el títol del documental que li va dedicar el Pep Puig, ‘L’art en llibertat’, una bona definició del Guino?
Una de les coses que a vegades expliquem és que, al Guino, l’única bandera que li agradava era la pirata. Bé, va acabar dient que, al final, de la bandera, ni el pal. Tenia aquest esperit absolutament lliure, de no voler-se casar amb res ni amb ningú. I a més jo crec que tenia una curiositat infinita, infinita! Cada peça seva té una reflexió al darrere d’una contundència brutal. L’art en llibertat seria una molt bona definició. Jo crec que és algú inclassificable, incorsetable.

- Tot el que feia estava molt reflexionat, oi?
Pintar no era per a ell un hobby, era una necessitat física. Era la seva manera de parlar, d’establir diàleg amb l’espectador. Quan hi va haver la guerra d’Iraq va fer una sèrie de quadres brutals en senyal de protesta. Ell necessitava pintar perquè era el seu llenguatge, la seva manera de comunicar els estats anímics. Per això mai marxava de vacances, no tenia sentit. La seva denúncia passava per la brotxa. De fet, hi ha un quadre meravellós que es diu ‘Brotxa bandera’ que reivindica per un costat les seves arrels com a pintor de parets i, per l’altre, el fet que la brotxa s’ha de posar al servei de l’activisme, de la denúncia. Tenim una responsabilitat moral en aquesta vida.

- I quan acabi tot això, què?
Convidem la gent a que vagi a veure les exposicions en la mesura que pugui perquè la suma de totes elles dona com a resultat la magnitud del que era Guinovart com a artista i com a persona. També vull destacar que les escoles -Eina, Massana i Llotja- estan treballant Guinovart, una cosa que ens sembla fonamental perquè les generacions actuals el coneguin. Tenim un deure moral, tots nosaltres com a ciutadans d’avui en dia, que és lluitar per la memòria històrica. A Guinovart l’estem defensant aquest any però també hem de recordar-nos de defensar Subirachs, Clavé i molts altres. Hem de defensar aquest patrimoni meravellós que tenim en un país tan esquerp on al final només n’hi ha un de cada. I, en realitat, tenim un teixit cultural brutal. Jo convido a que cada any trobem un motiu de commemoració d’algun dels artistes que tenim o que hem tingut en aquest país. Els hem de defensar tots. En aquesta vida més val sumar.
 

També et pot interessar