Jump to navigation
D’aquí a una setmana estarem immersos de ple en les celebracions de les festes de Nadal. Ens asseurem a taula acompanyats de les persones més properes i la farem petar. Si volem tenir la festa en pau, parlarem de banalitats i, si volem una mica de gresca, fins i tot reservarem un lloc a taula per a la política.
De motius per parlar de política no ens en faltaran: tindrem ben frescos els resultats de les eleccions del 20-D, tindrem a tocar l’assemblea nacional de la CUP en què els cupaires haurien de decidir si donen llum verda a un acord amb Junts pel Sí per escollir president i així poder continuar amb pas ferm el nostre camí cap a Ítaca.
Si toquem aquests temes el dinar de Nadal promet, tant si formem part d’una família molt ben avinguda ideològicament parlant com si entre els nostres familiars hi ha defensors de les més diverses postures.
Aquest diumenge estem cridats a les urnes per escollir els nostres representants al Congrés dels Diputats, però una bona part dels catalans, entre els quals m’incloc, veiem aquests comicis de ben lluny, com si no anessin amb nosaltres. Sóc conscient que és una irresponsabilitat mostrar-hi tan poc interès, perquè al cap i a la fi mentre formem part de l’Estat espanyol ens afecta, i molt (com bé hem pogut comprovar darrerament), el que es decideixi a Madrid. Però veient com se’ns ha tractat els últims mesos, els resultats de les nombroses enquestes que s’han publicat durant la campanya, els missatges que els candidats ens dediquen i que la campanya ha reservat ben pocs minuts a parlar del que Rajoy havia anomenat “el desafiament més important de la democràcia espanyola” és més que comprensible.
Diumenge aniré a votar, per responsabilitat, perquè ho he fet en cada contesa electoral des que vaig complir els 18 anys. Però no espero que res canviï. Si fa un any em mostrava optimista a les portes de l’any nou, enguany em passa tot el contrari. Res del que havia somniat ara fa 12 mesos s’ha fet realitat, tot el contrari, hi ha aspectes de la nostra societat que han empitjorat i força.
L’actitud del govern del PP vers Catalunya, les propostes fantasma dels dos grans candidats a la presidència del Govern central per resoldre el “problema català”, les rebequeries (perquè és el que semblen vistes des de fora) entre Junts pel Sí i la CUP... i el fet que la situació econòmica segueixi colpejant els més febles en són la prova. Algú pot acusar el seu veí d’estar més preocupat de donar els darrers retocs a la carta als Reis que del futur del país? Jo, enguany, no m’hi veig amb cor. Bones festes i fins l’any que ve!
De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida.
