,
05/06/2018
Reflexions
Foto:
James Pond on Unsplash

L'insult, de moda

Tots, absolutament tots, un moment o altre en la nostra vida hem perdut els estreps i hem dit disbarats que, vistos amb perspectiva, ens sembla impossible que hagin pogut sortir de la nostra boca. Però, malgrat de portes endins (en privat) sigui lícit desfogar-se encara que deixem anar un reguitzell d'improperis que obligui tots els sants a tapar-se les orelles, de portes enfora potser no sigui ni el més assenyat ni el més eficient.

Qui no ha parlat sense pensar quan està enrabiat? Qui no se n'ha penedit després? Qui no ha hagut de fer l'exercici (molt sa, per cert) de demanar disculpes per reaccionar a cop calent?

Però aquesta manera d'obrar que se'ns pot perdonar com a humans que som no es pot tolerar quan les desqualificacions o, fins i tot, els insults ja no són espontanis sinó que són (pre)meditats. No els podem consentir quan surten de la boca o de la mà (avui dia en aquest país la política funciona a cop de tuit) d'un polític. Com qualsevol de nosaltres, en privat té dret a dir el que més li plagui, però en públic se li demana (almenys així hauria de ser) respecte i tolerància, vers els seus partidaris i també els seus detractors.

Per desgràcia, darrerament hem estat testimonis de com alguns líders polítics proferien atacs i desqualificacions personals vers membres l'oposició (Twitter n'és un cau) amb el suport incondicional de la seva claca. Deixant al marge que potser s'hagin d'acabar empassant les seves pròpies paraules, no s'adonen del trist missatge que transmeten? És així com pretenen teixir complicitats i construir acords perdurables en el temps, burlant-se de qui pensa diferent? Curiosa manera de seduir l'oponent...

No són conscients que la violència verbal és l'espurna que alimenta altres formes de violència? No s'adonen que si ells no respecten les idees (o els símbols que expressen aquestes idees) en seu parlamentària legitimen que els ciutadans no ho fem al carrer? O potser sí que ho són i ja els està bé que captem el missatge (aberrant al meu parer) que és lícit que al carrer arribem a les mans per resoldre els problemes. Potser el groc estigui de moda, però els insults (malauradament), també. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

De petita "m’empassava" els llibres que donava gust. Sempre tenia temps per llegir una pàgina més i per escoltar les històries i llegendes que m'explicava el meu avi Miquel. Una jove Lourdes va decidir estudiar Comunicació Audiovisual perquè volia canviar el món. Però de moment ha estat el món qui m'ha canviat a mi i la meva manera d'entendre la vida. 
 

16/06/2021
La troballa la setmana passada del cos de l'Olivia, una de les nenes de Tenerife que el seu pare va segrestar el passat 27 d'abril per fer mal allà on més couria a la seva mare va deixar sense alè i alhora omplir de ràbia ciutadans de tot
24/03/2021
L'Estat espanyol és a la cua en molts assumptes, però des de la setmana passada és capdavanter a aprovar una llei que reguli l'eutanàsia.
11/03/2021
Ara just fa un any que començava aquest malson (jo almenys ho sento així). Dissabte farà un any exacte que es tancaven les escoles a Catalunya, amb el posterior confinament domiciliari o la declaració de l'estat d'alarma.
03/02/2021
Som a l'equador de la campanya electoral més atípica que recordem totes les ciutadanes amb dret a vot d'aquest país.
10/12/2020
Les darreres setmanes als mitjans de les nostres contrades es parlava d'una notícia relacionada amb el Departament de Salut (que no té res a veure amb la pandèmia) que em va fer reflexionar.
22/10/2020
Encara hem de pair el tancament de bars i restaurants, així com els centres de bellesa i estètica, entre altres noves restriccions vigents des de divendres passat, que ja se sent el rum-rum de l'aplicació del toc de queda a tot l'Estat
13/10/2020
LOURDES CARDONA