Enric Blasi: "La cultura és imparable, no saps com però transforma"

Fa trenta anys que comparteix escenari amb Carles Pijuan i Emiliano Pardo al capdavant de La Baldufa, companyia de teatre familiar de referència del país

Núria Mora

, 26/08/2026 - 11:15

Família

L’afició compartida d’una colla d’amics pel teatre va ser la llavor de La Baldufa, la companyia de comediants lleidatana que enguany celebra trenta anys de trajectòria amb Enric Blasi, Carles Pijuan i Emiliano Pardo com a ànimes del projecte. En aquestes tres dècades han creat una vintena d’espectacles per al públic familiar i han portat les seves històries arreu de Catalunya, de l’estat i a escenaris internacionals. Són els impulsors de l’Esbaiola’t, el festival de teatre de les Valls d’Àneu, tot i que aquest any, per primera vegada, hi aniran “només” a actuar. Fa tres anys van cedir el relleu en l’organització per dedicar energies a un nou repte, l’Enre9, un festival nascut a Lleida que reivindica el compromís social i el poder transformador de la cultura. Miren poc enrere perquè el temps el dediquen a crear, a imaginar nous projectes amb la mateixa curiositat i el mateix compromís amb les persones que els va fer començar. Trenta anys després, ho continuen celebrant de l’única manera que saben: creant espectacles i pujant als escenaris.

Volem deixar una petjada quan el públic ve a veure un espectacle de La Baldufa

- Voleu celebrar l’aniversari sense nostàlgia, amb la mirada posada al futur, però si ens hi aturem només uns instants, quins són els primers records que us venen al cap dels inicis de La Baldufa?
És molt emotiu veure com vam fer el pas de Boira Baixa, que era una associació de quaranta persones on enteníem el teatre com un joc i un hobby, a mirar de dedicar-nos-hi professionalment. Vam veure que era possible, que poc a poc s’anava enllaçant una proposta amb una altra. Se’ns van obrir portes que ni ens imaginàvem i aquesta sorpresa continua perseguint-nos, encara ara se’ns obren portes que no pensàvem que ho fessin. Ens continuem sorprenent molt. Hi ha un punt que tot és possible, que tot és difícil però energèticament crec que encara estem amb ganes i això fa que mirem enrere contents del projecte i de la trajectòria, però no amb nostàlgia, perquè encara hi ha coses boniques per viure.

- A dia d’avui què diries que és allò que encara es manté inamovible en el vostre ADN?
Sobretot la curiositat i les ganes de fer espectacles que contribueixin a construir una societat millor. Potser és molt ambiciós, però és el que ens fa que quan investiguem o provem coses amb l’objectiu que els nens i nenes i les seves famílies ho vinguin a veure, volem que s’emportin alguna cosa transformadora, ja sigui per la part emocional, intel·lectual o social. Volem intentar deixar una petjada quan el públic ve a veure un espectacle de La Baldufa.

- Com sorgeixen les idees, els temes que tractareu als vostres espectacles?
És molt difícil, perquè una companyia com La Baldufa té una part d’empresa que ha de funcionar i que vol funcionar en el món capitalista, sent una cooperativa que té aquesta part empresarial que han de sortir tantes actuacions perquè sinó això no pot ser. D’una banda això, amb l’equilibri que volem fer espectacles que deixin una mica de petjada. Sempre diem que al nostre mètode hi ha una sèrie de condicionants que són allò social, com està el país, a Espanya en aquest moment hi ha molta dreta i ultradreta i quan passa això la cultura sempre ho pateix. Llavors, nosaltres creem els espectacles a partir del “no mètode”, és a dir, sorgeix una idea que no té per què ser la que s’acabi quedant i aquesta idea ens porta a un lloc, improvisem, provem, juguem molt. Pensa que de cada espectacle estrenat amb una durada aproximada d’uns 55 minuts, pot ser que tinguem material i gravacions de vídeo de quinze o vint hores. Si que és veritat que el temps ens ha ensenyat a tenir la intuïció per saber què és bo, què no i què és probable que s’acabi quedant, però no hi ha un mètode, cada espectacle és diferent. En algun hem assajat amb moltes residències a fora i al mes i mig el teníem muntat i pensant a veure què fem si ens queda any i mig per l’estrena. O per exemple, amb l’últim que hem fet, ‘Fantasmes de guerra’, ens ha costat molt trobar la clau final fins i tot després d’haver estrenat, que això no ens havia passat mai.

- És l’espectacle a partir del llibre ‘Érem feres’ d’Oriol Riart, que suposo que té la complicació afegida que no és una creació només vostra.
Sí, has de respectar tot el que hi ha al llibre de diaris i ens ha costat molt. Si fóssim el TNC, el Lliure o una productora privada, doncs el dia que el vam estrenar a Fira Mediterrània hauríem dit: “Ja està. Fet”. Li posaríem una nota d’un set i mig i a per una altra cosa. Però nosaltres som artistes, productora, empresaris i no ens ho podem permetre, per això després de l’estrena ho vam estar treballant molt per deixar l’espectacle com nosaltres crèiem que l’havíem de deixar i això és el que va acabar passant al teatre de l’Escorxador de Lleida. L’estrena va ser a l’octubre de l’any passat, però acabat, al gener d’aquest any. Per això diem que som del “no mètode”.

Espectacle 'Fantasmes de guerra' | Foto: David del Val
- Al llarg d’aquests trenta anys heu creat una vintena d’espectacles. No et faré triar, però n’hi ha algun que creguis que marca un abans i un després per La Baldufa?
El punt d’inflexió, sense cap mena de dubte, és ‘El baró de Munchausen’, [estrenat el 1999] que ens passa una cosa que ni sabem explicar. Vam assajar molt i per una companyia jove era més arriscat del que ens pertocava, assajàvem amb tota la temeritat del món sense saber on anàvem, amb intuïcions, però sense tenir-ne ni idea. Ens vam presentar al Festival Feten de Gijón, que és la fira més important d’Espanya de teatre familiar i vam guanyar els premis a millor espectacle i millor escenografia. Però és que no sabíem on anàvem! Ens havien dit que Feten era molt important, però no sabíem la magnitud de la tragèdia! Hi vam anar, a més molt més barats que ara perquè érem joves i volíem treballar i vam sortir d’allà amb feina pràcticament per tres anys. A partir de llavors vam veure que assajar molt dona resultats i és quan vam fer el canvi de xip. Podríem haver seguit sent una companyia més d’actes, perquè fins aquell moment havíem fet comiats de solter, comunions, ens trucàvem per fer actes a mida... I allà ens vam convertir en una companyia d’intentar fer repertori. I és el que hem anat mantenint. De ‘Mon pare és un ogre’ [2017] jo personalment en tinc molt bon rècord per l’experiència d’assajar l’espectacle dins de la presó amb interns. Amb ‘Imperfect’ [2022] va ser el plaer de conèixer Sol Picó i treballar molt dur des de la disciplina de la dansa, que això fa que acabi quedant-se una manera de treballar. Amb ‘Safari’ [2015] hem fet moltíssimes actuacions o ‘El príncep feliç’ [2011] ens va portar a fer molts bolos a França. Tots tenen alguna coseta que fa que hagi fet el check.

- Durant aquests anys heu acumulat premis i reconeixements, entre ells, el Premi Nacional d’Arts Escèniques per a la Infància i la Joventut, l’any 2020. Què ha suposat?
És un premi del ministeri de Cultura i jo crec que ens posa un estàndard, que ja teníem també, de reafirmació de qualitat i reconeixement. És un premi que només se’n dona un a l’any, i per tant no n’hi ha tants... No crec que es tradueixi en més feina, sinó en reconeixement a la feina feta. Ens va agradar molt el que deia la resolució del jurat, que és el que ens agradaria que percebés la gent que ens veu i ens reconeix. Parlava de la proposta del risc estètic, del compromís social, de buscar finestres noves... Et reafirma en què allò que volem que s’entengui, s’entén. A més va ser molt emocionant perquè estàvem en plena pandèmia i és molt bonic perquè és un premi al qual no t’hi presentes, et seleccionen, un jurat decideix i et truca el ministre de Cultura, en aquell moment José Manuel Rodríguez Uribes. L’anècdota del cas és que jo aquell dia estava anant a buscar una PCR del meu fill i em trucava un número molt llarg i no vaig contestar. Llavors van trucar a l’oficina i hi havia l’Emi i em va dir que havien trucat del ministeri de Cultura i que en mitja hora tornarien a trucar. El primer que vam pensar és que ens havien fet alguna inspecció i que hi havia alguna subvenció que havíem presentat malament i va ser un moment de caos a l’oficina, buscant documents, obrint excels i preparats per respondre-ho tot quan tornessin a trucar. I clar, quan ens van dir que era pel premi l’Emi es va quedar tan parat que va dir “vale, gracias”, i després al sortir de la PCR, em va trucar la subdirectora i em deia que quins socis més insípids. Clar, estàvem amb la tessitura de pensar que ens queia un marró a sobre que no aixecaríem cap! Aquella tarda, vam estar al local responent trucades, perquè et truca tothom i tots els mitjans se’n fan ressò. Va ser molt emocionant, però també va ser molt ràpid.

- Heu girat per tot Espanya, per Europa i molts altres països també. Aquest missatge que deies que us va agradar del jurat i que us reafirma en el propòsit que voleu traslladar al públic, s’entén igual a tot arreu?
A nivell de públic, crec que la resposta és bastant universal. Potser el lloc més surrealista seria les tres vegades que hem actuat a la Xina. Si que és veritat que tot entra igual, però de vegades reien on no tocava, potser estàvem fent una escena súper dramàtica i reien. La cultura és rep com es rep, però si que en general crec que aquesta idea d’espectacles que tenen xixa, arriba a tot arreu.

- Amb la vessant del compromís social també hi treballeu a través de projectes comunitaris i educatius. L’exemple més clar seria el Festival Enre9 a la Mariola, Blocs Joan Carles i Turó de Gardeny. Quina empremta està deixant el treball que feu a través de la cultura i el teatre?
La Baldufa i moltes companyies de teatre familiar, i a Lleida en som capdavanters, crec que segurament ens importa més el procés. Som poc de postureo i de fer molt ressò del que fem i diria que ens passa a totes les companyies. A La Baldufa quan fem coses molt bèsties, no perdem el temps en explicar-les o en analitzar-les. I això ens passa molt amb l’Enre9. És evident que està canviant coses de com relacionar-se al barri, perquè després de cinc anys, aquests nens i nenes ara ja són joves que han vist i han viscut l’Enre9 i segur que hi ha alguna cosa a dins que els ha deixat, ja sigui per un espectacle de qualitat o per un taller que han vist. I això fa que no saps ben bé per què, la cultura que és imparable, no saps com, però transforma. Com a anècdota que m’agrada explicar, fa un any hi va haver un cas d’una possible baralla al barri, un barri amb problemàtiques i conflictivitats, i gràcies a diferents professors que treballem a l’Enre9 i ens coneixem, doncs una persona d’origen marroquí i un dels gitanos, van aconseguir parar aquella baralla de joves. Sembla una tonteria, però a poc a poc va entrant un altre tipus de cultura al barri. La cultura és somiar, és sentir, i no pot conviure amb la violència. Tot el que pugui entrar d’aquesta manera d’entendre el món, farà que el barri canviï. També sent sabedors, que nosaltres no el podem canviar sols, ha d’anar acompanyat de mesures socials, urbanístiques... Hauria de canviar el model de societat en què vivim. Nosaltres el que podem fer és empènyer en tot el que puguem, anar sumant petites victòries i tot i que continuem sent molt romàntics, l’edat ens dona el punt de pragmatisme per saber que no ens podem posar en totes les guerres.

- I de retruc, vosaltres que esteu tan integrats al barri, en què us reverteix?
Bàsicament amb felicitat, tot i que és molt difícil de valorar la felicitat. Però jo crec que la majoria de persones que treballem a La Baldufa quan entrem al local estem feliços i quan fem coses pel barri també estem feliços, i sense esperar res a canvi. L’altre dia estava en una reunió amb una persona que ens assessorarà en el proper espectacle i em deia que li passa el mateix que a nosaltres, que hobby i passió coincideixen. Fem moltes coses que no sabem si les fem perquè és la nostra professió o per passió, i moltes vegades ens preguntem, ara què fem: treballem o gaudim? Això fa que possiblement la gent que ens dediquem a les arts escèniques, si ho vivim de manera bonica, ens fa sentir uns grans privilegiats.

- Si ara donéssim un tomb pel vostre local a la Mariola, ens trobaríem en un petit museu d’aquests trenta anys de la Baldufa?
Sí, però l’hauries de buscar! T’ho passaries bomba, però no el tenim muntat en clau museu. Hi és tot! Vam tenir la sort d’anar a parar a un local molt gran i no tirem res, per allà està tot. En aquest sentit si que és cert que som un pèl fredots. De fet, hem de fer un dinar de celebració i ens costa trobar la data, el temps per decidir com ho organitzem, qui convidem... Les dinàmiques són les que són. Tenim molta feina i també tenim una subvenció triennal que ens obliga a fer dos espectacles cada tres anys. El ritme és important i ara ja encarats a l’estiu tots tenim ganes de fer vacances... No és fàcil.

- Aquest ritme de feina també va ser motiu per deixar d’estar al capdavant de l’Esbaiola’t després de quinze anys i d’estar darrere del seu naixement?
L’Esbaiola’t és un projecte que l’estimem moltíssim i aquest any, després de tres edicions desmarcats de l’organització hi anem a actuar amb ‘Fantasmes de guerra’. Anirem a fer d’artistes, a gaudir i a passejar per Esterri d’Àneu. En el seu moment l’Esbaiola’t va ser molt innovador. Quan vam començar a posar el peuet a França ens vam adonar que allà el concepte de festa major als pobles no hi era, el que feien era celebrar festivals, ja sigui de jazz, de cinema, de circ o de teatre familiar. Vam actuar als Alps, a Grand-Bornand, al festival Au Bonheur des Mômes, i vam flipar. Hi anàvem amb els nostres fills petits i com a artistes vam veure que era bestial i també vam veure l’impacte sobre els nostres fills, era màgic. Vam sortir d’allà amb la idea que havíem de fer-ho a Catalunya i vam fer una llista de pobles del Pallars als que volíem anar, perquè hi tenim vincles familiars i afectius, i vam començar per Esterri d’Àneu. El Ramon Villuendas, que era l’alcalde en aquell moment, va apostar-hi des del primer moment i ja no vam anar a veure a ningú més. L’Esbaiola’t va ser el primer festival de la província i ara n’hi ha molts: el Circ Picat, el Carrollets, el Mil Maneres, el Marrameu... Estem parlant d’unes 150 actuacions cada any, que no existien i molts d’aquests festivals ens els hem inventat des de les companyies. L’Esbaiola’t ha tingut molt impacte emocional, però també empresarial perquè com que hi ha gent que ho ha replicat, han aparegut moltes possibilitats de feina que no existien abans. Per això també li tenim una gran estima, fins que ens va aparèixer l’Enre9, que és una cosa totalment diferent. Teníem la sensació que a Esterri havíem aconseguit allò que ens havíem proposat i era el moment de posar-se en un projecte nou i deixar-nos sorprendre.

- La celebració d’aquests trenta anys l’heu començat recuperant l’espectacle ‘Bye bye, Confetti’. Com seguirà?
No sé si farem gran cosa més... El que més ens agrada és fer espectacles, crear-los i exhibir-los. ‘Fantasmes de guerra’ el vam acabar al febrer i el proper que estrenarem és una nova aventura d’en Pinyot i en Carabassot. Som poc de revival i molt d’acció i intentarem que el trenta aniversari ens porti al trenta-u.

- De cara als propers anys, teniu algun objectiu que us agradaria assolir?
Hi ha una màxima que es va repetint i jo crec que continua estan en vigor que és intentar fer bons espectacles. Hem repetit molt poc la fórmula, algun cop sí amb ‘Safari’ que forma part d’una història que és ‘Embolic a la granja’ i el que farem ara d’en Pinyot i en Carabassot, però tot i això hem fet espectacles molt diferents. Per exemple, els dos propers que vindran no tenen res a veure amb tot el que hem fet i això està bé, malgrat que sempre tens aquell mal de panxa de veure si serem capaços de fer un espectacle de qualitat. Una vegada, una programadora del País Basc ens va dir que el més bèstia de La Baldufa és que no teníem cap espectacle dolent, que potser li agradava un més que un altre, però objectivament dolent, ens deia que no en tenim cap. I això és perquè assagem molt, treballem molt. Hi ha vegades que l’encertem més o menys però sempre hem fet un mínim estàndard de qualitat i la gent va reconeixent també els espectacles que són de La Baldufa, però també està molt bé sorprendre’ls amb coses que no s’esperen.