Dolors Pubill: "Crec que els lleidatans estan orgullosos del seu garrotín, tant gitanos com paios"

Parlem amb els responsables de Lo Garrotín de Lleida, que treballa per recuperar i posar en valor el garrotín lleidatà

Cristina Mongay

17/05/2018

Música

Parlem amb dos dels responsables de la festa Lo Garrotín de Lleida, iniciativa que treballa per fer valdre el garrotín lleidatà, un dels estils musicals més nostrats de Ponent. Per una banda, conversem amb la Dolors Pubill, una de les filles del mític cantant lleidatà Enric Pubill 'Lo Parrano', i amb el Jordi Noró, percussionista de la banda de garrotín La Violeta. Respecte a la tradició, humilitat i molt de ritme!

La unió paio i gitano, a través de la música, a Lleida és un símbol

- La Diada del Garrotí se celebra cada any després del 8 d’abril, el Dia Internacional del Poble Gitano. Enguany heu celebrat la seva sisena edició, quina valoració féu d’aquest cita?
- Dolors Pubill: Jo sento molta satisfacció i goig d’haver vist el resultat de tant esforç.
- Jordi Noró: La Diada per sort ha estat un èxit! I crec que és molt interessant que a Lleida, des de fa sis edicions i com a mínim una vegada a l’any, es pugui gaudir de l’autèntic garrotin lleidatà.

- Quin objectiu té la Diada del Garrotín?
- J. N.: Fonamentalment, mantenir viva la flama d’una tradició molt nostra.
- D. P.: Per mi el garrotín és un llegat molt important, és el llegat del meu pare. Des de l’any 1998 treballem amb el grup La Violeta per recuperar aquest estil musical, les seves lletres i la seva història. Però, a part d’això, volíem compartir amb els lleidatans i lleidatanes aquesta manera de fer.

- Què és el garrotín?
- J. N.: El garrotín és una manifestació cultural gairebé genuïna de Lleida que ha arribat als nostres dies. Aquesta, però, ha sofert alts i baixos al llarg de la història. Per exemple, es va amagar durant i després de la Guerra Civil, perquè era una música i ball molt associats als carnestoltes. A més a més, es cantava en català! Durant el Franquisme les manifestacions culturals d’arrel gitana van queda totalment arraconades, fins que es començà a publicitar el tàndem de toros i flamenc.
- D. P.: Per mi garrotín és vida, és estil de vida. Pensa que jo l’he escoltat sempre a casa i que pujo a l’escenari a ballar garrotín des dels 10 anys. És música, és dansa i és sentiment.

- Quina és l’essència del garrotin?
- D. P.: És la nostra tradició, la tradició lleidatana de tota la vida. Aquí sempre s’ha ballat i cantat. El garrotín durant molt de temps només s’ha practicat en l’esfera privada gitana. Però, com que el pare era mig gitano i mig paio, i jo i la meva germana també, vam poder proposar, i tirar endavant, la difusió d’aquest estil perquè el gaudeixi tothom.

Fotografia de Xavier Rué

- Quina relació hi ha entre el garrotin i la rumba catalana?
- J. N.: El garrotín vell de Lleida forma part dels pals flamencs i és un precursor de la rumba catalana, és l’autèntic garrotín. La majoria de la gent coneix el garrotín arrumbat que molts grups musicals han versionat.
- D. P.: És una dansa semblant a una farruca, que s’ha recuperat del flamenc. Això no obstant, potser és més popular el garrotín arrumbat, què és el que es tocava abans quan arribava una festa.

- Gràcies al garrotín, a Ponent s’han adoptat expressions de l’esfera gitana com ‘ser carrincló’, a què es refereix aquesta?
- D. P.: Arreu de Catalunya el significat de ‘carrincló’ és diferent, però a Lleida, i mitjançant el garrotín, dir a una persona que és carrinclona significa que és alegre, divertida, viva, bromista i que se’n riu de la vida (i no de la gent). Si tens un carrincló a la vora, tens la festa assegurada!
- J. N.: Un bon carrincló lleidatà ha de ser sobretot humil, i no s’ha de dir a ell mateix ‘sóc un carrincló’. En caló, existeix la paraula ‘dinaló’, que vol dir ‘boig’, i d’aquí vindria una mica carrincló. Carrincló és un boig simpàtic, alegre i humil.
- D. P: A Lleida, però, en queden pocs de carrinclons de veritat.

- La tornada ‘El garrotín, el garrotín, a la vera vera de Sant Joan’, o les rimes del ‘El carrer cavallers’, són dos dels ritmes lleidatans més famosos units al garrotín.
- D. P.: Donat que el garrotín veu de la quotidianitat lleidatana (parla de les seves places, els seus monuments, la seva gent, etc.), hem aconseguit que Lleida es converteixi en la ciutat del garrotín.

- Si us haguéssiu de quedar amb una peça, quina seria?
- D. P.: Jo amb els garrotins del pare.
- J. N.: A mi m’ha marcat força el garrotín vell. Però també ressaltaria ‘El carrer cavallers’, de lo Beethoven, o ‘Lo churrutero’, del Marqués de Pota.
- D. P.: Abans de la Guerra a Lleida hi havia molt flamenc, però molts temes s’han perdut. I amb el grup La Violeta n’hem tractat de recuperar com més millor a través de la memòria i la història oral gitana.

- Com preveieu el futur del garrotín?
- J. N.: Queda molt camí per fer, però l’important és mantenir viva la flama.
- D. P.: El relleu està assegurat, i per això volem donar tanta força a la Diada del Garrotín. Potser caldria incorporar ballarins homes, ja que el garrotín vell el balla una parella, i no dones soles. I també involucrar més nenes gitanes.

Fotografia de Xavier Rué

- El naixement del garrotín és un gran exemple del mestissatge i de la convivència de la cultura gitana i la paia a Lleida.
- J. N.: Exacte! És una manifestació cultural d’arrel gitana de Lleida.
- D. P.: Crec que els lleidatans estan orgullosos del seu garrotín, tan gitanos com paios.
- J. N: Abans, durant les festes majors, el garrotín era el moment estrella! Pensa que abans de la Guerra Civil i abans de la mecanització de l’agricultura, molts gitanos de Lleida eren tractants de bestiar i no vivien la marginació que van sofrir durant la postguerra i el Franquisme. Eren humils i treballadors i les seves manifestacions culturals estaven més ben vistes i eren compartides per tothom.
- D. P.: Els gitanos de llavors es van unir molt als paios perquè, al ser tractants de bestiar, anaven al mercat de Sant Joan o al mercat del Pla. Allí compraven, tocaven la guitarra i els paios els acompanyaven. Moltes de les cançons que toquem ara surten d’aquelles trobades. La unió paio i gitano, a través de la música, a Lleida és un símbol.

- Parla’m dels primers passos, i de les primeres veus, del garrotín lleidatà.
- D. P.: El meu padrí, ‘Lo Parrano’, va ser un dels creadors del garrotín, i el meu pare i el meu tiet –‘Los Parrano’– van continuar amb aquesta passió per la música. Jo i la meva germana també ho vam viure i vam actuar des de petites. L’època daurada del garrotín fou els anys vint i inicis dels trenta.

- Quins són els grans noms del garrotín lleidatà, a banda de la saga Parrano?
- D. P.: Calsoné, Marqués de Pota, Carles Juste, dit ‘lo Beethoven’, la família Salazar, lo Quirra, etc.
- J. N.: També tots els músics que els han acompanyat! N’hi ha molts, i mai en sabreu els noms de tots, però són molt important. I abans de la Guerra caldria destacar lo Cap de Ferro, el Mestre Tonet o Paquito Albolazo.

- Creieu que la música i la dansa són bons connectors de cultures?
- J. N.: I tant que sí! El garrotín, per exemple, és un gran vincle, ens connecta a paios i gitanos i ens fa comprendre que ens uneixen més coses que les que ens separen.
- D. P.: Pensa que el gitano català tenia estudis –el meu pare anava a estudiar al Liceu Escolar–, anava sempre molt ben vestit –amb traje i corbata–, etc. En la seva època hi havia molta més relació entre les dues cultures.

- Envieu un missatge a tots els nostres lectors i lectores!
- D. P.: Si jo li he de dir a una persona què és lo garrotín, li diria que és felicitat, és alegria, és estar aquí i ara. I gaudir de la vida, com un bon carrincló.
- J. N.: Per la meva experiència, m’agradaria que la gent intentés buscar vincles amb les altres persones, siguin de la mateixa cultura o d’una altra, perquè segur que hi ha més coses que uneixen que separen. I el garrotín és una mostra d’aquesta germanor.