NIN3S: "Als concerts agafem el silenci i l’integrem a l’espectacle"

El músic, compositor i productor presenta el 15 d’agost a Lo Pati d’Amposta ‘El pols de l’electrònica emocional’ dins del cicle Safareig Sonor

Núria Mora

, 03/08/2026 - 10:15

Música

El lleidatà Manu García va recórrer durant molts anys els principals clubs i festivals de l’escena internacional convertint-se en un dels noms destacats de l’escena electrònica, sota l’àlies UNER. El 2019 va decidir fer un gir creatiu i apostar per un projecte més personal per deixar enrere la figura de DJ. Així és com va néixer NIN3S, una proposta on fusiona el neoclassicisme amb la composició clàssica, el piano i la música electrònica. El 15 d’agost presentarà a Lo Pati d’Amposta ‘El pols de l’electrònica emocional’, un viatge immersiu que convida el públic a deixar-se portar pel so, el silenci i la improvisació i que s’emmarca en el cicle Safareig Sonor. Abans del concert, parlem amb ell sobre aquesta evolució artística, la composició, la improvisació i el valor de crear experiències que vagin més enllà de l'escenari.

Sempre dic el mateix: espero que no esperin res. Vull que la gent vingui amb ganes de sentir, d’escoltar una cosa diferent, de viure un espectacle musical i una experiència diferent amb la música

- La teva carrera ha tingut una gran projecció i incidència en l'electrònica internacional i en els últims anys has anat evolucionant cap a un llenguatge on la formació clàssica i el piano han anat guanyant protagonisme. A què es deu aquesta evolució?
Com a DJ vaig estar molts anys de gira, però jo soc pianista de formació, vaig estudiar piano des de petit. Va arribar un moment en què l’escena, a nivell de clubs i d’electrònica, va canviar moltíssim i jo estava cansat. Estava fent entre 140 i 150 shows a l’any i necessitava una aturada per pensar i desenvolupar un altre tipus de carrera pensant en el futur, perquè ja no tinc 20 anys i a nivell físic, amb tanta gira, et canses molt. El primer concert a piano el vaig fer l'any 2014, però després entre concerts i gires no tenia temps de seure, parar i començar a crear una nova identitat, un nou so i poder desenvolupar aquest línia d’actuació. El setembre del 2019 vaig fer l’última sessió com a DJ abans d’aturar-me. La idea era posar-me a treballar durant un any i cap a finals de 2020 anunciar el nou projecte, NIN3S, que ja venia de lluny perquè al 2015 ja havia començat a compondre coses diferents. El que passa és que amb la pandèmia tot es va retardar.

- Deies que ja no tens 20 anys i l’electrònica potser la tenim més associada a la festa, però tu amb el pas dels anys li vas trobant altres cares fins a arribar a l’electrònica emocional.
Sí, es tracta d’enfocar-ho més cap al neoclassicisme, que es diu ara, la barreja entre la nova clàssica i un punt d’electrònica. No és electrònica de ball, de club, sinó que és per sentir i escoltar en un auditori, en un teatre, en una sala de concerts. És una visió diferent, però que ja existia des de fa molts anys. Jean Michel Jarre als anys 70 ja ho feia, tampoc estem inventant res ara, el que passa és que li posem etiquetes que són necessàries per a les plataformes o les vendes. Però sí que ara s’ha fet una mica més notable perquè tenim les xarxes socials i la comunicació és diferent, més ràpida i directa. En aquests últims anys l’electrònica s’ha fet més comercial, fins i tot els artistes pop ja busquen productors de música electrònica per als seus àlbums i els grans festivals tenen més de la meitat dels cartells amb artistes de música electrònica. És una evolució natural, el públic es va fent gran, hi ha un forat generacional important. Hi ha gent molt jove, però també gent de més de 35 anys i això es nota als clubs i amb la venda d’entrades, llavors la gent a mesura que es fa gran busca coses diferents dins de l’electrònica. Jo ho veig amb el públic, vaig començar molt jove i els que m’han seguit des del començament tenen la mateixa edat que jo, per tant, evolucionen els fans, però també evoluciono jo com a músic i artista.

- Què canvia quan veus que aquest públic que et seguia des de l’inici ja no ve a ballar, sinó que es vol deixar endur per l’experiència?
Hi ha molt respecte i això és així des que vam començar a fer concerts. El públic veu com ha estat la teva evolució com a artista, com has canviat i com has tractat i respectat aquesta evolució. Una de les coses molt boniques que podem veure als concerts és el silenci, el respecte a través del silenci. És com si la gent estigués a missa, estan en silenci fins que el concert acaba i el que fem és aprofitar aquest silenci, l’agafem i l’integrem a l’espectacle. No és un show d’una cançó rere l’altra, sinó que és tot seguit, com faria un discjòquei, sense pauses. Hi ha interludis, solos de piano, interpretacions de diferents cançons, hi ha molta part d'improvisació. Aprofitem aquests espais on la gent normalment aplaudeix, per fer-ho tot seguit i que la gent tingui un viatge d'una hora o una hora i mitja.

- Això és el que passarà el 15 d'agost a Lo Pati a Amposta amb la presentació d’'El pols de l’electrònica emocional'. Lo Pati és un centre d'art contemporani i dins del cicle Safareig Sonor s’aposta per propostes molt vinculades a l’escolta. Què hi trobarà el públic?
Sempre dic el mateix: espero que no esperin res. Vull que la gent vingui amb ganes de sentir, d’escoltar una cosa diferent, de viure un espectacle musical i una experiència diferent amb la música. Sempre diem al públic que es tracta d’un viatge complet, on el so és molt important. Que el públic vingui amb la ment oberta, amb ganes d’escoltar i de sentir música i que estiguin dins de l’espectacle. Amb els anys l’he anat modificant per fer-lo més proper a la gent, no m’agrada tenir un espai molt gran entre públic i artista, vull estar a prop, que vegin com es toquen els instruments i que en formin part. A més, és un cap de setmana molt especial perquè és la setmana de l’eclipsi i amb l’Edgar de Ramon de Lo Pati hi tinc molta relació des de fa molts anys, vivim la música amb una visió diferent d’allò més comercial. A Amposta ja hi vaig estar l’any passat fent una sessió com a discjòquei i és molt bonic. Tinc moltes ganes de tornar-hi.

- A banda del públic que et coneix, potser n’hi ha que et descobriran per primera vegada a Lo Pati. Amb què t’agradaria que es quedessin de l’espectacle?
No pretenc que la gent després em segueixi i recordi el meu nom de per vida, sinó que recordi l'experiència, això és el més bonic. El 2024 vam fer una presentació privada del projecte amb mitjans, artistes i diferents persones que vam convidar, entre les quals hi havia Raimundo Amador i el seu mànager. Quan vaig acabar el concert es van apropar i em van dir que no tenien ni idea de qui era jo, no sabien a què havien vingut però que havia estat espectacular. Això és el que pretenc amb el show. No vull que vingui només la gent que em coneix, sinó la gent a qui li agrada la música i l’electrònica. I quan parlem d’electrònica no és només la música de club, perquè aquí també hi ha un hàndicap, tothom pensa en un DJ i estar de festa fins a les quatre del matí, però l’electrònica és molt més que això. M’he trobat en situacions d’estar a punt de tancar acords de producció pròpia i quan han sentit la paraula electrònica, m’han dit que no.

- Estàs connectat amb molts àmbits artístics, des de la música, a les arts visuals i el cinema. Com és el teu procés de composició?
Sempre he sigut molt més compositor i productor que artista d’escenari i per a mi la composició sempre ha sigut molt natural. Treballo molt per improvisació, em poso al piano, començo a tocar i hi ha un moment que entres en un estat en què tot es produeix d’una altra manera i allà és on trobes les peces que després seran part de l’espectacle o part d’un àlbum, tot a través de la improvisació. Si toques o graves durant mitja hora o una hora, sempre acabaràs trobant petits fragments que són l’inici d’alguna cosa diferent.

- I aquesta improvisació de la composició també la trasllades a l’escenari quan actues?
Sí, podríem dir que el 70 % del concert és improvisació. Jo tinc una base mental sobre què faré, tinc un mapa d’on anirem, però el 70 % del show és improvisació, inclús amb la durada de les cançons, no sé quant duraran perquè depèn molt també de la connexió que tens en aquell moment amb el públic, de veure’ls les cares, com s’estan integrant a l’espectacle o en aquella cançó en concret. Sempre pots estirar-la més o fer-la més curta, diferent, més ràpida... Per això et dic que un concert evoluciona depenent d’on toques i quin públic tens davant. Si tu vens el dia 15 a Lo Pati i després l’endemà estic en un altre lloc, et trobaràs un concert totalment diferent.

- Abans del concert a Lo Pati, el dia 8 d’agost estaràs al Festival Internacional de Cinema d’Almagro perquè ets un dels set finalistes dels Premis Audio-Visual. En què consisteixen aquests premis?
Això va ser una casualitat, un amic meu em va escriure i em va dir que em mirés aquest concurs que organitza el Festival Internacional de Cinema d’Almagro, perquè em podria interessar. Es tracta de compondre una banda sonora original per a un curtmetratge i defensar-la en directe davant del públic i el jurat i això em va agradar molt, perquè fa anys que també faig bandes sonores per a pel·lícules. Vaig enviar la inscripció l’últim dia i al cap d’unes setmanes em van trucar i em van dir que era un dels set finalistes, entre les més de 150 persones que ens hi vam presentar. El dia 8 d’agost, al festival de cine es projectaran els curtmetratges i cadascun de nosaltres haurà de tocar la banda sonora en directe mentre s’estarà visionant. És una experiència totalment diferent, perquè estàs supeditat a la imatge, no és un concert on tu fas el que vols, sinó que has de seguir la imatge i li has de donar la importància que té per acompanyar-la a través de la banda sonora.

- Hi ha improvisació o tu saps a quin curtmetratge li has de crear la banda sonora?
Des de l’organització ens van enviar els curtmetratges que s’hi projectaran al set participants i cadascun de nosaltres havia d’escollir, per tant, havíem de ser ràpids en veure’ls i triar. Llegint els títols n’hi va haver un que ja em va cridar molt l’atenció, va ser el primer que vaig veure i al moment vaig saber que era aquest el que havia d’escollir i és amb el que estic treballant.

- Com ho estàs preparant?
Intento donar-li una altra energia a la imatge. Quan treballo amb cine i amb directors sempre els dic el mateix, que em deixin veure les escenes, els colors, els personatges que apareixen perquè cadascun tingui un instrument, un so diferent i que hi hagi una correlació amb el moviment, amb el mateix personatge quan apareix, o inclús abans d’aparèixer, per identificar-lo ja a través del so i poder seguir la seva evolució a través de la música. Ara amb el curtmetratge és el mateix, el vaig visualitzar quatre o cinc cops i mentalment ja intentava crear el que després faria amb les màquines. Fa molts anys que treballo amb les mateixes màquines, estic moltes hores assajant a l’estudi i no necessito tenir-les davant per saber com sonen, perquè ja em sonen al cap. Simplement veient el curtmetratge ja puc muntar al meu cap què passarà i més tard traslladar aquesta idea als sintetitzadors i al piano.

- Després d’Almagro i d’Amposta, en què continuaràs treballant abans d’acabar l’any?
Al setembre tenim un parell de concerts que encara no hem anunciat, a l’octubre anirem a Madrid i Salamanca, al novembre també a Madrid i el concert gran el farem a Lleida, a l’Auditori Enric Granados, amb una estructura cúbica amb cent barres de leds de quatre metres per quatre metres, cinc màquines de làser... És un muntatge molt bèstia, que també tindrà músics de cambra, cordes i cor. A Amposta, per exemple el muntatge el que busca és que la gent estigui el més a prop possible de l’escenari, llavors el dia abans, quan hi sigui, veurem quines possibilitats tenim, inclús si el clima acompanya potser ho podríem fer al pati. Pel que fa als concerts és un any interessant, també estic treballant amb una residència per fer un cicle de concerts a Madrid a partir de l’octubre i posant el 80 % del focus en aquest projecte.