Quinze raons

29/05/2019

Dimarts. Tarda. Torna de la feina content però cansat. Els caps li han acceptat un nou projecte en el que porta treballant molt de temps. Sap que li suposarà més hores de feina però potser així aconseguirà que li pugin el sou. Entra a l’escala. Viu en un àtic petit però lluminós al barri de Gràcia. Es desfà el nus de la corbata. Es despentina els cabells espolsant el dia. Pica a l’ascensor i mentre espera que baixi del cinquè obre la bústia. Llença la publicitat de Telepizza a la paperera petita de la cantonada. Revisa les cartes. El Sabadell. Vodafone. I una carta blanca estranya que duu escrit amb bolígraf negre i lletres majúscules: PEL RAMON. Sorprès, fa un forat al sobre per veure què hi ha a dins. Hi troba un tros de paper arrencat d’una llibreta de quadrets blaus. El desdoblega. Hi ha escrit un text amb el mateix bolígraf negre. Comença amb un títol que llegeix en veu alta:  Quinze raons per a la retirada. La resta del text el llegeix en veu baixa.

Ú. No es pot fer l’amor sobre una cadira de tres potes.  La física ho avala.

Dos. No es pot ser si no existeixo al teu carrer.  Rellegeix Descartes.

Tres. A mi ja tot plegat no em fa gràcia. Ni ji ji. Ni ha ha.

Quatre. Ha començat a no importar-me si estàs content. Igual com no m’importa la fruita d’hivern.

Cinc. Abans d’escriure he hagut de cridar el teu nom. ¿Saps quant d’esforç suposa separar un riu del mar?

Sis. Fa mal el temps de la teva barba creixent lluny de les meves mans.

Set. No et puc oferir res. Aquestes van ser les teves paraules textuals.

Vuit. Em confirmes que no creus en l’amor però m’aguantes la bossa mentre estic al bany del restaurant.

Nou. Et vas posar el rellotge que no duies mai per marxar sempre a l’hora.

Deu. Miro a través de la finestra del tren. Sembla que el meu vagó es mogui però és el teu tren el que sempre marxa primer.

Onze. Em vas regalar un munt de llibres per entretenir-me mentre tu escrivies una altra història.

Dotze. Voldria fer les coses bé ara que s’acaben.

Tretze. Jo tinc cos. I memòria.

Catorze. Tu tens raó. I prudència.

Quinze. No vindràs mai a buscar-me.  

L’ascensor arriba al replà. Una veïna entra a l’escala remugant.

- Bona tarda.

Ell no li contesta perquè ni tan sols ha vist que hi era allà. Es manté en silenci rellegint les paraules de la carta. La veïna obre les portes de ferro i entra al fons de l’ascensor. Viu a sota d’ell i sempre ha pensat que el veí de dalt és un autèntic ximplet.  Amb cara de pomes agres li pregunta en veu molt alta:

- Noi, puges o què?

Ell torna al present i li respon:

- Creu que m’hauria de tallar la barba?  

 

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.