Un tros de l'àvia

26/07/2018

Un dia després de l’enterrament vaig tornar a casa de l’àvia. Vaig picar tres cops a l’intèrfon. Era la nostra contrasenya. No calia fer res més. Fer tres tons i a continuació la porta s’obria. Quan l’àvia era més jove la porta s’obria ràpid. Quan es va fer més gran havia d’esperar al carrer Diputació l’estona en que l’àvia escoltava l’intèrfon, agafava el bastó, s’aixecava queixant-se del mal de genolls i caminava pel passadís llarg del pis de l’Eixample. A vegades m’havia fet un cigarro en el temps d’espera. Jo li demanava que em donés una clau per no fer-la aixecar. Però ella sempre va pensar que allò era casa seva i que estava ben forta com per poder obrir una porta. També sempre em volia fer el dinar. Jo li deia que no calia però insistia en què estava molt prima i que seria la única manera que menjaria alguna cosa consistent a la setmana. No anava desencaminada. A casa l’àvia menjava coses ben elaborades. Quan era jove sovint em feia caldo i carn arrebossada. Quan va ser més gran una truita a la francesa amb pa i tomàquet.

Aquesta vegada ningú obriria la porta. Duia les claus a la meva butxaca. Vaig pujar per les escales i vaig saltar l’últim esglaó trencat. L’àvia sempre remugava que mai no l’havien arreglat els de la comunitat. Quan vaig arribar al replà feia olor a la meva infància. Vaig obrir la porta i abans d’entrar vaig treure el cap com si fos un lladre buscant l’inquilí. Vaig caminar pel passadís fins arribar al menjador. Vaig imaginar que potser l’àvia encara estaria asseguda a la butaca verda al costat del balcó. Però ja no hi era. Enmig del menjador vaig recordar que havia vingut per recollir les seves coses. Que havia vingut per desfer casa seva. Desfer una casa és com desfer una vida. Quines coses llençaria? Què guardaria? Em vaig asseure a la butaca i pel balcó es veia de lluny la lluna blanca que surt a la tarda. Vaig recolzar l’esquena i vaig deixar anar els braços morts en un gest derrotat i trist. Davant meu el silenci i un munt d’estanteries que aguantaven una pila de llibres amuntegats els uns sobre els altres per falta d’espai. L’àvia havia estat una gran lectora. Últimament, que ja no s’hi veia, em deia que li llegís algunes pàgines dels llibres que més li agradaven. Ara m’arrepenteixo de no haver-ho fet més sovint i d’haver tingut massa pressa per marxar a la classe de pilates. Girant el cap cap a una banda i cap a una altra, vaig anar llegint el títols en els lloms dels llibres i vaig imaginar l’àvia vivint totes aquelles aventures. Totes aquelles històries. Vaig pensar en totes les coses que havia après, que havia sentit, que li havien fet canviar d’opinió. I vaig decidir que els llibres no es tiraven. Que a cada paraula de cada pàgina hi havia un tros de l’àvia.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.