Vampirs

10/04/2018

La llum de la pantalla del mòbil avisava que eren les deu del matí. Ella va obrir els ulls com va poder. Davant seu, penjat de la paret blanca, hi havia un quadre amb un fons de color verd gespa i una gran ceba multicolor al mig dibuixada en tall transversal i pintada amb traços amples i ràpids. Va fer l’esforç d’obrir els ulls una mica més. Aquesta vegada per acabar de desxifrar si es tractava de la imatge d’una ceba o de si realment l’artista li havia volgut donar un doble sentit a l’objecte. ¿Potser sigui una vulva? Va arribar a aquesta conclusió per les línies sinuoses que perfilaven les capes de la ceba i que semblaven uns llavis humits i morats. Per la finestra entrava un raig de sol traïdor. Es va tapar els ulls amb el llençol i va pensar que, segurament, tot plegat, tindria alguna explicació freudiana i que més valia no trobar-li massa sentit. 

Sota el llençol va veure un home d’uns trenta anys dormint despullat al seu costat. Ella es va incorporar de sobte. Amb tota l’energia que va poder acumular en el sol gest d’incorporar-se. ¿Qui és?¿On estic?¿Haurà pintat ell la vulva? El va tornar a mirar i el seu cervell va rebobinar i li va mostrar les imatges de la nit anterior com si fossin les diapositives d’un viatge que no estava massa segura d’haver viscut.  Lluna, mar, cerveses, pizza, gintònics, discoteca. Mirades, Despacito, Shakira. Mirades, mans a la cintura, conversa, platja, ceba, vulva, casa. Roba pel terra. Cervell deshidratat. 

Roba per terra. Va repetir en veu alta. I va decidir que era el moment de vestir-se amb rapidesa. Tot i que volia fer-ho en silenci, va ensopegar més d’una vegada amb els mobles estranys de l’habitació i  ell es va despertar. 

- Ei! On vas?_ li va dir. 

- Serà millor que marxi – li va dir ella – haig de tornar a l’hotel. 

- Espera que t’acompanyo- li va dir ell. 

- No, no cal, està aquí mateix – li va dir ella. 

- Bé…tinc el teu telèfon – li va dir ell. 

- Ah sí? – ella no recordava haver-li donat. 

- Sí, és el 687654976, oi? - li va dir ell. 

- Ostres… doncs sí...  - li va dir ella. 

Amb la meitat de la roba a les mans i sense mirar-se al mirall, va sortir del pis a una hora en què les altres persones mortals anaven a comprar el pa i el diari. Caminant ràpid per la vorera, amb la cara blanca i amb unes sabates vermelles que no combinaven amb el matí, es va imaginar com si fos l´últim vampir tornant, d’amagat, al seu castell. ¿Per què li havia donat el número correcte si mai ho feia? Va arribar a l’hotel, es va estirar al llit com qui cau mort i va rebre un missatge al mòbil. No és una vulva. És només una ceba. 

*La última ressaca", Mishima:

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.