No la toquis més, Sam

14/11/2018

No sap si és feliç. Alguna vegada ho ha sigut. Últimament, mentre està fent alguna cosa quotidiana com repassar-se les celles o estendre els mitjons, sent com si un tros del cor li pesés massa. Com si algú tirés d'ell amb una politja i li arrenqués les ganes de bategar. És només un instant però es fa llarg. Com qui espera l'autobús, sol, en un polígon industrial llunyà en ple hivern i nevant.

Li passa des de que va seure davant seu a la taula d'aquell bar que té un sofà. Feia calor per ser novembre i ell li va dir: He provat de fer-ho tot per mantenir aquesta relació. He lluitat fins i tot quan estava tot mort desitjant que entre els cadàvers aixequessis la mà demanant-me auxili. T'he estimat fins a les últimes conseqüències. I no només en el món de les idees. Jo volia tenir fills amb tu i fer-te el sopar cada nit. Però tu has portat tot al límit i has llençat les creences en orris. És el que volies. Ho has aconseguit. Això nostre s'ha acabat. No vull lluitar més per aquesta història en la qual tu mous els fils pensant només en el teu paper de protagonista.

I mentre ell li deia, seriós i amb els ulls sucats en mel, el discurs que s'havia preparat a casa, ella pensava que les mans d'ell continuaven sent perfectes. I que el jersei gris de punt perfilava la seva esquena i s'arrapava igual com la malla que duien els cavallers sota l'armadura. Ella intentava escoltar-lo atentament però totes les paraules que sortien de la boca d'ell oblidaven la seva definició en contacte amb l'aire i explotaven com bombolles de sabó. Com si fos un suïcidi col·lectiu dels mots que preferien desobeir el cervell a favor del cor. Ella en aquell moment hagués volgut abraçar-lo i recolzar-se sobre el seu braç i parlar de coses sense importància com ara la pluja. En canvi ell li tornava a deixar clar que preferia estar sol de veritat que sentir-se sol estant amb ella.

Va començar a sonar una cançó de jazz a l'altaveu que hi havia sobre la barra. Ressonaven forts els tambors i els platets i les trompetes s'alçaven agudes anunciant una nova vida encara llunyana però que arribaria unes notes més endavant de la partitura. Si la banda hagués estat en directe ella els hi hagués ordenat, cridant, que paressin de tocar. Però no va tenir forces per culpa de la culpabilitat. I sentint-se molt poca cosa. I estimant-lo a la seva manera. Va deixar que agafés la caçadora, pagués les dues copes de vi i marxés pel carrer de Sant Pere. No sabia si era el més Alt o el més Baix.

Ja de nit, sobre el coixí humit de llàgrimes, va somiar que feien l’amor en una habitació amb vistes a Barcelona i amb unes cortines molt llargues de color blau marí que penjaven d’un sostre molt alt. Ell tancava la porta i, des del llit, al costat d'ella, llençava amb força la clau per la finestra i queia al lloc més profund de l’oceà més gran.

*Take the A Train", Duke Ellington:

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.