Carme Cruelles (poeta)

Carme Cruelles Rosales (La Ràpita, 1971) és llicenciada en Filologia Catalana per la URV de Tarragona i actualment és professora a l’institut Els Alfacs de la Ràpita. Ha publicat 'Com fileres de formigues' (Neopàtria, 2017); 'Delta' (Viena, 2017), l’obra guanyadora del 50è Premi de Poesia Joan Teixidor d’Olot, i 'La pols dels dies' (Onada Edicions, 2018). Ha col·laborat també en el recull poètic 'Versos contra la violència' (Onada Edicions, 2017), aparegut arran dels fets de l’1 d’octubre a Catalunya.

- Com estàs vivint el confinament?
Sóc professora de l’Institut de la Ràpita i el dia 13 de març vam parar de treballar físicament a l’institut tot i que la feina telemàtica no ha aturat la nostra tasca de docents. Es pot dir que han passat gairebé dos mesos i mig sense trepitjar l’institut i hem estat a casa molt temps. El suficient per veure que no tot ha estat negatiu; personalment he pogut trobar espais de calma sobretot el primer mes. El fet d’estar tancats a casa amb gairebé totes les necessitats cobertes va resultar ser un oasi enmig de jornades riques d’activitats però, sovint, esgotadores i absorbents. M’agrada la calma i el fet d’escriure requereix assolir espais de trobada amb un mateix. El silenci és important per poder crear, almenys en el meu cas, i el confinament m’ha permès rebaixar l’estrès diari carregat de sarabastall i moviment. He pogut acabar un recull de poemes que tenia aparcat des de l’estiu passat i li he donat continuïtat al blog 'De menta i poliol' amb unes quantes proses poètiques: 'Cadira', 'Danubi', 'Molsa', que podrien ser l’inici d’un llibre nou. He gaudit de la música, de la família, dels menjars casolans i del gust per la lectura. Tot i això, he patit pels meus pares i pel fet de no poder-los acompanyar emocionalment tant com hauria volgut. Els més joves també m’han causat certa angoixa perquè privar-los de llibertat ha estat una lliçó dura malgrat que han comptat amb les noves tecnologies per fer-ho tot més suportable i, semblarà un tòpic, però crec que han demostrat tenir més fortalesa del que ens pensàvem, ja que s’han adaptat força bé a una situació plena d’incertesa.

- Què fas en el teu dia a dia que no fessis abans?
He pogut dormir sense el neguit de fer tard o la sensació d’haver de córrer per arribar a temps a tot arreu. La sensació de pressa acaba menjant-se molts aspectes importants de la nostra vida i durant un mes m’he acostumat a viure sense angoixa, sense haver de saltar d’una activitat a una altra amb poc temps per a reflexionar. La lectura i l’escriptura requereixen d’un context tranquil i la situació nova m’ha permès recuperar sobretot el fet de llegir amb calma. Tot ha anat coent-se a foc lent i semblava que tot tenia un sabor diferent: els dies de pluja, els vespres a casa, el matí sense gairebé soroll de trànsit... Tot i això, després de Setmana Santa, vam recuperar el ritme frenètic de reunions telemàtiques, classes virtuals, recollida de treballs de l’alumnat i ... sant tornar-hi!

- Què creus que has après d’aquesta època a casa?
Per una banda, que potser el tipus de vida que ens imposem carregada d’activitats no és el camí adequat per sentir-nos plenament feliços. Casualment durant el primer mes de confinament vaig llegir un article de Lluís Bou a ElNacional.cat on es parlava de la dramàtica situació d’una iaia jueva argentina de 96 anys durant l’Holocaust nazi. La seua néta Connie Ansaldi va publicar una entrada a Instagram amb afirmacions d’aquesta supervivent del nazisme: “Vaig estar tres anys amagada en un pou sota terra per tal que no em matessin i dos anys al guetto, sense banyar-me, sense gairebé menjar i ara la gent no pot aguantar estar tancada un mes a casa per tal d’evitar el contagi”. Em van semblar unes declaracions colpidores i tota una lliçó moral per suportar de manera digna el tancament a casa. D’altra banda, la gent que ha anat subsistint i aguantant aquesta situació amb pocs recursos i amb situacions més dures també ens han fet pensar en el fet d’agrair altres situacions més portadores.

- Com t’imagines la vida després?
Penso que la nostra vida estarà condicionada per algunes restriccions que ens manllevaran la llibertat que solíem viure de manera gairebé inconscient. També és cert que el confinament ens farà dur una vida més conscient de la nostra essència més pura i genuïna tal i com s’apuntava en aquell article lúcid i savi de Vilaweb 'Instint de conservació' d’Anna Zaera; així, m’imagino, com diu l’article, amb una essència més potenciada per la reclusió. Tot i això, la incertesa econòmica i social és evident i, tot i que ha sonat continuadament el lema “tot anirà bé”, penso que tenim un escenari incòmode on la bretxa social ha fet mallada en els nostres vides i que la vida de després trigarà a ser la mateixa per sort o per desgràcia, segons es mire.

- Què és el que més t’ha impressionat aquests dies?
M’ha impressionat sobretot la vulnerabilitat de la gent més gran i, tal com indicava el pensador Víctor Gómez-Pin en una entrevista a La Contra de La Vanguardia, m’ha colpit que, en certa manera, sobretot a Occident “hàgim trencat el cicle natural de la solidaritat generacional confinant, de vegades de manera indiscriminada, la nostra gent més gran en geriàtrics”, tal com indicava aquest filòsof en aquesta entrevista. Aquesta opció ha fet que moltes morts s’hagin produït amb una soledat devastadora i m’ha commogut bastant.

- Pots recomanar un llibre, una pel·lícula i un disc?
Un dels llibres que recomanaria seria qualsevol del poeta israelià Iehuda Amikhai: 'Poemes de cos i d’ànima' o 'Clavats a la carn del món'. Aquest autor m’agrada especialment perquè per sobre de poeta se sent esser humà. En aquests llibres es poden trobar poemes que parteixen de situacions humils i reals que, passades pel sedàs dels versos, esdevenen transcendentals. Pel que fa a una pel·lícula, recomanaria veure 'La lengua de las mariposas' de José Luis Cuerda i que es va fer a partir d’un conte del llibre '¿Que me quieres, amor?' de l’autor Manuel Rivas. La pel·lícula mostra el mestre com a servidor públic, l’ideal de mestre en temps de la República Espanyola, l’atenció individualitzada del mestre que coneix cada xiquet i que tracta segons el seu entorn i problemes, la importància del coneixement de l’entorn, el respecte per la natura... I el disc que recomanaria seria de Túrnez & Sesé 'Quedarà la paraula' del 2002. Un cedé que, de manera magistral, posa música a uns quants poemes del poeta de Pena-roja Desideri Lombarte.

* Més info: 
Facebook Carme Cruelles