Jump to navigation
Anna Brullet I @annabrullet
Ens trobem amb l'Alba Valldaura a un cafè del Raval de Barcelona. Aquest és, precisament, el barri d'on era la seva àvia, que li ha servit d'inspiració per crear “Iaia. Memòria històrica”, l'espectacle que presenta aquest cap de setmana a l'Alternativa de Sabadell. “És una sala molt nova, no té ni un any. De fet els vaig conèixer a través del Raül Grau, que va ser company meu a l'Institut del Teatre i ara porta una sala de teatre de titelles a Sabadell que es diu Teatre Arlequí”. Un munt de casualitats que fa que petits projectes es trobin, al Vallès i a fora. L'Alba ens explica que avui mateix aprofitarà per passar per La Caja Fuerte, un espai de Barcelona que encara no coneix i on hi tenen cabuda projectes artístics de totes les disciplines.
Aquest cap de setmana, però, el passarà a Sabadell on hi representarà “Iaia, Memòria històrica” dissabte i diumenge. L'espectacle ve de lluny. Va néixer com a projecte de final de carrera de l'Institut del Teatre. “La meva àvia m'anava explicant coses de la seva vida i, de cop, un dia m'adono que m'està parlant de la Guerra Civil i de fets històrics molt importants. Ara ja és morta, però hagués fet 98 anys! És la vida de la meva àvia però puc fer molts paral·lelismes amb la història. I m'adono que n'he de fer alguna cosa”. Es tracta d'un treballa molt biogràfic però que ens parla de la nostra memòria col·lectiva i que per tant arriba a molta gent. Per això la cosa no es queda aquí i el 2012 comença dos anys de residència a l'Estruch que la portaran a preparar l'espectacle per presentar-lo al públic. Un projecte que va començar ella sola però que ara ja ha anat creixent i ara ja li ha permès fundar la companyia La Valenta, un nom molt apropiat pels temps que corren on, com ens recorda, dedicar-se al teatre professionalment no és fàcil.
Aquest cap de setmana “Iaia. Memòria històrica” es representarà en una sala de teatre convencional amb un públic divers, el que més agrada a l'Alba. Però les característiques de l'obra han fet que es representi sovint davant de dos tipus de públic: gent gran que ha viscut el que explica i escoles i instituts. “Són públics molt diferents, sobretot en el debat de després”, explica l'Alba. “Ho vam fer amb el Casal d'Avis del Raval i semblava un concert del Serrat! Hi ha moments en que em poso a cantar cançons i havia de parar perquè ells es posaven a cantar. Jo pensava, potser se sentiran ofesos. I al contrari, ho van rebre molt bé i després em van començar a explicar les seves històries, molt més dures que la que jo explicava”, comenta l'Alba.
El públic juvenil per qui l'ha fet al Museu d'Història de Sabadell o a escoles i instituts és diferent. “Els costa més parlar, hi ha més vergonya. Però al final quan es fan coses col·lectives s'animen. M'agradaria molt parlar amb ells de política, en el sentit de que m'expliquin quina societat volen, quins desitjos tenen”. De fet l'Alba treballa sovint amb joves. Per ella el teatre és també una eina educativa i treballa amb la Fundació Ethos de Sabadell, dedicada a la reinserció de persones drogodependents i també amb diverses escoles de Terrassa on fa pedagogia de l'espectacle. “Ensenyem als nens a activar la seva imaginació, a crear i expressar-se. I sobretot a fer-ho en comú, a crear tots junts”.
El teatre, doncs, és més que espectacle i prou per l'Alba. Forma part d'aquesta generació de creadors que han fet de la necessitat virtut i ha tret partit de tot el que sap fer. Cita a Lecoq i el “recurs de pobre”. “Ostres, que bé! Tinc un balancí! Què puc fer? Pot ser una presó, un bressol”, explica. I també ho fa amb els llenguatges. Ella ve del teatre gestual, els titelles, la dansa i tots aquests recursos apareixien a “Iaia”. “Llàstima que no he fet música, sinó tocaria un instrument”, explica l'Alba.
No està sola en aquesta nova manera de fer teatre, que ben mirat no és tan nova. “El cabaret va sorgir els anys 20 i 30 també en un moment de crisi com el d'ara”, ens recorda. Quan li demanem que ens recomani un espai on veure teatre no en pot dir només un i tots són d'aquest estil: La Sala Fènix al Raval, La casa de la portera a Madrid, que és realment una porteria reconvertida en teatre, i el Teatre Arlequí a Sabadell. També li demanem un llibre i es decanta per “Pornoburka”, una història del Raval precisament però molt actual. I quan li demanem una pel·lícula escull “Blue Valentine”, una història de parella d'on destaca un gran treball dels actors, Ryan Gosling i Michelle Williams.
FITXA TÈCNICA“Iaia. Memòria històrica”, dissabte 13 de desembre 22h i diumenge 14 de desembre 19h. L'Alternativa, Sabadell
Sales de teatre: Sala Fènix (Carrer de la Riereta, 31, Barcelona), La casa de la portera (Calle Abades, 24, Madrid), La caja fuerte (Barcelona), Teatre Arlequí (Carrer del Sol, 118, Sabadell)
Un llibre: “Pornoburka, desventuras del Raval i otras f(r)icciones contemporáneas”, de Brigitte Vassallo. Editorial Cautivas.
Una pel·lícula: “Blue Valentine”, de Derek Cianfrance (2010)
Els Trajectes Urbans són petits perfils a persones vinculades d'alguna manera al món de la cultura (actrius, tècnics, programadores, cuiners...). Descobrirem quins són els seus gustos i les xarxes que s'estableixen entre ells.
