Anna Vilamú Bosch
,
18/12/2019
Música

Filles Europees: "Ens agrada la música fosca i no la Unió Europea"

Aquest grup barceloní acaba de treure el seu primer EP

Foto: 

Laura Glaria
Filles Europees
Filles Europees són Helena Barba (L'Hospitalet de Llobregat, 1995), Júlia Aguilar (Barcelona, 1997), Irene Maese (Tarragona, 1997), Nil Nadal (Parets del Vallès, 1999), Víctor Ciudad (Rubí, 1999) i Xavi Miñarro (L'Hospitalet de Llobregat, 1997). Escolto el seu primer EP, acabat de sortir del forn, al tren. Es pon el sol i tot és taronjós, tinc certa sensació d'apocalipsi nostàlgic mentre sona 'Campanillas', la tercera de les quatre cançons. I és que la seva música em resulta coneguda i nova al mateix temps, i això potser és el que fa que hagin tocat a la Sala Vol (Barcelona), l'Adoberies Fest (Vic), a l'Heliogàbal (Barcelona) i a l'espai Zowie (l'Hospitalet de Llobregat) abans fins i tot que es poguessin escoltar les primeres cançons online. Em cito amb elles a un bar de Marina per conèixer millor el seu projecte i les perspectives de futur d'un grup tan jove.
"Entre un grup que ho peta i un grup que està sortint, existeix un espai de grups oblidats que no poden acabar de créixer"

- Per què neix un grup de música amb bateries, guitarres i veus avui, a l’era de la música digital i electrònica?
J. A: Ostres, jo crec que no ens ho havíem plantejat mai això.
V. C: En realitat, la idea era fer música i com que el que sabíem tocar eren aquests instruments vam començar amb això.
X. M: I amb cacofonies! (riem)
J. A: Sí, i aquest fet ve molt influenciat per la música que hem escoltat nosaltres. Sempre hem tirat molt pel "guitarreo", més que per música electrònica o més pop.
H. B: És el que ens agrada als sis. Encara que per separat algú pugui escoltar més trap o més pop, la música que ens ajunta entre nosaltres és aquesta. I és curiós perquè com diu la Júlia no ens havia passat pel cap aquesta pregunta fins ara! El grup i el que toquem ha sorgit d'una forma molt natural, orgànica.

- I quina etiqueta li podríem posar, doncs, al que toqueu?
J. A: Ni nosaltres mateixes sabríem respondre't. En part ens agrada perquè fa que no ens encasellem i, per tant, que tinguem les portes més obertes a poder provar sons i a tocar a molt llocs.
I. M: Al ser sis persones, jo crec que tots bevem de referents diferents. I encara que tinguem un punt en comú, això aporta una riquesa que fa que sonem com sonem. Perquè a l'hora de compondre, totes tenim un rol similar, totes aportem en igual mesura. Això fa que el procés de creació sigui més lent, més semblant al que seria un procés d'organització assembleari però no sabríem fer-ho d'una altra manera.

- Quins són aquests referents dels quals em parlaveu?
J. A: És una pregunta complexa perquè com ja hem dit cadascú té els seus. Crec que és pertinent diferenciar entre el que jo puc escoltar a casa i el que després puc tocar amb Filles Europees realment. A mi per exemple m'agrada molt la música industrial o d'ambient però amb ells no farem això, i en aquest sentit és interessant perquè sento que em donen un altre tipus de possibilitats. No és el mateix una persona fent música amb l'ordinador i un sintetitzador des de casa que el que passa quan ajuntes sis persones que vénen de contextos diferents.
H. B: La simfònica de Filles!
V. C: És que en realitat, tot i tenir cadascú els seus referents, dins el grup cada persona ha definit més el seu estil propi fent el que fa. Des que vam començar, a part que considero que ara toco millor, tinc més definit el que vull fer quan toco. Al principi era més un "a veure què surt!". Ara en canvi, sento que hem construït una identitat col·lectiva.

- A Barcelona hi ha molts grups que toquen a llocs similars als que esteu tocant vosaltres. Sentiu que formeu part d'una escena musical?
X. M:
 Existeix una escena avui? Jo realment crec que ara mateix, tot i que ens coneixem amb la gent que toca ja que hi ha relacions amb molts grups perquè hem compartit escenari o són amics, cadascú va tirant pel que fa. Moltes vegades les escenes es limiten per estils, per estètiques i per gèneres i ara tampoc està passant això. En realitat potser perquè el que ens interessa és anar-nos movent per diferents contextos i poder estar en diversitat de llocs, col·laborar amb gent diferent... A més que potser es necessita una perspectiva per definir allò que està passant al present.
I. M: Nosaltres no sabem categoritzar-nos i la gent tampoc sap fer-ho. Per tant, encara que hi hagués una escena, penso que ens resultaria difícil formar-ne part.
H. B: És que què vol dir "ser una escena?"


Del concert a l'Adoberies Fest. A l'Espai Col·lectiu la Clota. Vic | Foto: Laura Glaria

- Vosaltres sou un grup paritari. Però encara no és fàcil trobar dones en aquests contextos.
J. A:
 Aquest és un tema que hem parlat moltes vegades entre nosaltres. Totes tres venim de ser públic sempre, fins ara mai havíem tocat en un grup i això penso que defineix molt la nostra experiència. Nosaltres no estem fent el que fem per reivindicar res, simplement volem fer música, però sí que veus sobretot reaccions durant o després dels concerts que fan ràbia. Com a dona, sempre has d'estar constantment demostrant que vals, fer-te valer, i sobretot davant del públic masculí.
I. M: Jo crec que es fan critiques molt més dures a grups que hi ha persones llegides com a dones que a grups d'homes estrictament. Homes cis i blancs. Com deia la Júlia has de demostrar moltes més coses per arribar a un punt en què altres grups no han de demostrar res. Els grups de noies costa més que els truquin. És molt complicat trobar aquest respecte, que com a base, hi hauria de ser.
H. B: I és fort perquè quan vam començar el grup ni ens vam plantejar aquest fet. Nosaltres no ens plantejàvem que la paritat fos una característica del nostre grup, sinó que va sorgir així. Tot això són coses que ens hem anat plantejant a mesura que ens hem anat trobant en diverses situacions.

- Potser el fet que fa molt de temps que les persones que ocupen els escenaris siguin homes fa que les persones llegides com a dones no sentim que sigui un espai que podem ocupar també.
J. A:
 Exacte. Jo sempre ho dic, és bastiment això. Jo tocava i cantava a casa meva però en la vida se m'hagués acudit que jo podia tocar o cantar en un grup. Sempre anava als bolos de les meves parelles o dels meus amics i a l'escenari sempre eren grups de tios, a més amb unes actituds molt concretes. De manera que el teu paper en el món de la música et penses que és només fer de públic. En aquest sentit, per mi Filles Europees ha estat molt important. Ha sigut un espai on poder passar-ho bé i aprendre sense la pressió de "anem a fer-ho de puta mare" i això fa que canvii la meva experiència i que pugui disfrutar la música des d'un altre lloc.
I. M: Jo tota la vida he tingut referents femenins però sempre les he sentit llunyanes. Jo no seré la Patti Smith o la Kim Gordon. Quan jo he anat a veure concerts, com deia la Júlia, han sigut tots homes. Recordo un moment que va ser un punt d'inflexió important. Vaig començar a escoltar La Plata i jo no sabia qui hi tocava fins que un dia vaig anar a veure un concert seu a la sala Sidecar. Veure que la baixista era una tia amb la qual jo em podia sentir identificada va ser espectacular per mi, em va donar moltes forces per dir "si ella ho està fent, jo ho puc fer". L'altre dia va ser molt bonic perquè després de tocar al Freedonia una noia em va dir "t'he vist tocar i m'han vingut ganes de tocar el baix a mi també!" I això em va alegrar moltíssim. Més dones a l'escenari són més dones al públic, que són més dones a l'escenari.

- Estem vivint un canvi.
X. M: Totalment. Però alhora tenim la sensació que no és una cosa que s'estigui fent per una ideologia o per una intenció de canvi social sinó que s'acaba transformant en una forma de màrqueting. Jo sempre he tocat en grups formats per homes i m'ha sorprès bastant els comentaris que rebia sobre el grup després de concerts: que guai que sou tres i tres! Eren lògicament comentaris d'homes. Amb el temps m'he anat adonant que és un comentari semblant a "que guai, heu editat en vinil". I això té a veure en com s'està portant i mercantilitzant com a promoció el fet de la paritat. Perquè la mateixa gent que em diu això em fan certs comentaris musicalment parlant sobre el bolo i sobre com sonem que a elles no els hi fan. Veus a qui li comenten les coses i a qui no; i t'adones que al final, no s'està fent perquè la gent hi cregui sinó perquè és el que es porta.
I. M: Després d'un bolo comentem el que la gent ens diu i tu veus la diferència entre el que els hi diuen a ells "sonava molt bé, aquella cançó...", i el que els hi diuen a nosaltres "que mones, que guai, quines veus més maques que teniu". I és fort perquè aquestes actituds vénen de persones joves que si tu els hi preguntes segurament et diran que són feministes.


Foto: Judith Pijuan

- Per què el nom de Filles Europees?
H. B: La idea del grup va sortir menjant un entrepà de tres euros a Rubí el febrer del 2018. El nom va sortir més endavant.
V. C: Estàvem a l'Hospitalet, al balcó de casa el Xavi, i discutíem noms. Fins que enmig de la pluja d'idees se'm va acudir una cançó del meu grup preferit, Velvet Underground, que es diu 'European son' i són set minuts de soroll improvisat gravat. Com que ens interessa la idea d'improvisar, experimentar i donar valor a allò que passi, va ser un "ostres!, podria ser això però en català". No és una gran anècdota.
X. V: I puntualitzar que és Filles Eurpoees, no Les Filles Europees. Està bé que ho diguem en algun lloc que quedi escrit! Ens ha passat moltes vegades que s'equivoquin.

- En algun concert he vist que poseu la bandera d'Europa sense les estrelles, que es converteixen en forats retallats amb tisores.
I. M:
 Sí! De broma però no de broma. Perquè no tenim un discurs polític marcat ni fem cançons protesta però al tenir aquest nom ens dóna peu a jugar amb certa ambigüitat, a no dir res directament però dir coses...
J. A: Amb el temps, el nom ha acabat prenent un altre sentit. En tots els temes, també amb la imatge fosca que adoptem.
H. B: Ens agrada la música fosca i no la Unió Europea.

- I ara heu tret un EP. Com heu arribat fins aquí?
"Hem arribat fins aquí..." (canten Urpa a l'uníson)
I. M: Ha sortit més que per voler-nos mostrar, com a una necessitat. Des que vam començar a tocar el gener de 2019 en concerts, ens demanaven si es podia escoltar. El punt d'inflexió va ser el concert de l'Heliogàbal, el nostre tercer concert. Moltíssima gent quan vam acabar de tocar ens va demanar on ens podia escoltar a casa.
X. M: També és cert que si no ho vam fer abans és perquè tampoc ens hem plantejat el grup dins les estructures en què normalment es planteja. Que no dic que fer-ho seguint-les estigui malament, però ho hem fet quan ho hem sentit i tot i que inicialment pensàvem en fer una demo, quan vam veure el resultat vam dir "Això és un EP".
I. M: L'EP al final ha estat fruit d'anar veient i anar fent fins que ha sortit una cosa de la qual totes estem contentes. Com que ens autoorganitzem com a grup, ens ho fem tot nosaltres, no formem part de cap segell.
V. C: I com que vam estar tocant en diferents concerts en els quals ens trucaven abans de gravar l'EP s'havia creat com una espècie de misteri que ha estat divertit!

- Com us truquen per tocar sense haver-vos escoltat abans?
J. A:
 Màgicament. Han tingut molta confiança en nosaltres. I això ens feia por perquè pensàvem "potser arribem allà, toquem, i pensen que és un xurro".
X. M: Fa bastant de temps que anem a concerts, coneixem gent, gent ens coneixia... I més o menys ha anat sorgint així.

- Així que l'aventura comença en forma de concerts. És interessant que sigui així en un moment en què la música és tan accessible online.
H. B:
 Sí. I és interessant que hagi estat així perquè un concert és una experiència i un punt de reunió. No només escoltes la música sinó que hi ha tot un context social que per mi és molt important. Nosaltres fa molts anys que no anem a discoteques, el nostre oci fa anys que és anar a bolos!
X. M: Sí que és cert, però que no ens hem plantejat seriosament perquè fem concerts. Hi ha, suposo, un punt d'inèrcia: tens un grup i sembla lògic, surt natural. Fruit de les ganes de mostrar el que estem fent.
H. B: Té a veure amb portar el que fem dins el local, que ens ho passem molt bé, cap a fora. I en els concerts jo crec que és on es millora més, on aprens més i on realment podem ser més nosaltres.
I. M: I és molt important com ens relacionem amb el nostre públic, parlo des de mi, però crec que a totes ens afecta el com està el públic en cada moment. Les cançons van sortint segons tot un seguit de condicionants: com estàs tocant, on, com estan les teves companyes... No hi ha concert igual i les cançons mai són iguals tampoc.


Del concert a l'Heliogabal. Barcelona. 

- Ser jove, viure de la música. És possible?
J. A:
 Jo crec que el que primer que volem és poder-nos dedicar a alguna cosa. Òbviament no et pots plantejar dedicar-te a la música quan en realitat no et pots dedicar a res. Ningú de nosaltres sent que es pugui dedicar al que hem estudiat.
V. C: Aspirem a ser futbolistes nosaltres, en qualsevol moment ens trucarà el Fuenlabrada i apa!
X. M: Des del meu punt de vista, dedicar-se a la música és possible, però entenent el context on estem: en aquest territori, dins una indústria musical que realment és qui fa diners. Així que per guanyar-te la vida has d'entrar dins aquesta indústria i per aconseguir tenir uns nivells de producció econòmica suficient per a sobreviure has de renunciar a moltes coses i has de plantejar la teva música d'una manera diferent. Per això, ja fa un temps que vaig pensar que no tenia la intenció de dedicar-me a la música. La música en la indústria espanyola està, a més, focalitzada cap a l'oci, cap al festival. Els Love of Lesbian, per exemple, que ho peten, és un grup intimista que ha hagut de treure el "set de juerga" i es guanyen la vida carretera i manta de festival en festival.
V. C: Treballar de la música és una decisió i, sabent una mica el que comporta, jo prefereixo no fer les renúncies que demana i seguir tocant com ho fem.

- Però és trist que per poder tenir uns guanys dignes t'hagis d'emmarcar dins un context que saps que funciona, una indústria. Potser també es tracta d'un tema educatiu, les persones no estan acostumades a pagar el que val un concert?
V. C:
 Sí. És molt fàcil criticar una indústria agressiva, però el públic tampoc està conscienciat ni n'hi ha suficient. O no hi ha un públic amb unes capacitats econòmiques suficients per pagar el que val.
X. M: Però és que de cultura de concerts aquí a Barcelona no n'hi ha gairebé gens. La gent va a tres concerts en sales durant l'any, però es deixa els seus 200 euros anant a un festival que t'està oferint una experiència tipus Marina d'Or. Un lloc on drogar-te mentre de fons sona música.
I. M: Sí, hi ha una part que la gent té oblidada i que és de les més fotudes: entre un grup que ho peta i un grup que està sortint, existeix un espai de grups oblidats que no poden acabar de créixer. Per poder arribar a tocar a no sé on, he d'haver fet no sé quants concerts, una gira per l'Estat Espanyol, i no sé quants festivals. Per tant, si vull viure de la música, he de fer això però mentrestant m'he de buscar una altra feina per sobreviure. Quina feina em permet marxar a fer una gira durant sis mesos per tot l'Estat o assajar cada dia?

- I en aquest sentit, quins són els vostres plans o objectius de cara al futur?
V. C:
 Seguir, seguir, seguir i el que surti!
J. A: Seguir fent coses noves. Canviar la proposta del directe, evolucionar des de dins. Trobar una manera més interessant d'estar a l'escenari que no sigui estar-hi només tocant.
X. M: Ja que com hem dit abans renunciem a certes coses, no necessitem tenir una imatge determinada de grup: un videoclip per promocionar el single de forma obligatòria, per exemple. Així que tenim més marge per crear coses que realment ens interessin a nivell artístic.
J. A: I en aquest sentit volem que el nostre grup estigui més vinculat a projectes artístics, fer un fanzine, samarretes, col·laborar amb gent. Poder estar en esdeveniments de poesia per exemple. Entendre Filles Europees com un conjunt artístic.
H. B: Que un videoclip sigui ja una peça artística en si i donar-li crèdit a l'artista. Reconèixer la feina de les persones darrere les produccions. Aprofitar el petit altaveu que tenim pel fet de tenir aquest grup i fer-lo servir també com a plataforma de difusió. Però fins que no tinguem un coixí de diners que ens sembli moralment acceptable per pagar la feina de la gent, no començarem.
I. M: Personalment, i vinculat al que dèiem abans de formar part d'un grup sent llegides com a dones, un altre objectiu és trencar amb la masculinitat que es troba dalt l'escenari. Trencar aquesta imatge de grup d'homes que fa música per homes i grup de dones que fan música per dones. I em sembla que a poc a poc ho anem aconseguint.

Més informació: 

Instagram Filles Europees

També et pot interessar