Delafé y Las Flores Azules: "Estem vivint l'època de la pèrdua"

El grup català d'indie-pop actua divendres 31 a la Sala Zero de Tarragona

Gerard Arias

28/01/2014

Música

Ell, Oscar D'Aniello aka Delafé. Ella, Helena Miquel aka Las Flores Azules. El març de 2013 van publicar 'De ti sin mí/De mí sin ti' (Warner Music Spain), el seu segon disc juntament amb Dani Acedo, i el quart des dels inicis de Facto Delafé y Las Flores Azules. Però aquest no és un disc com els anteriors, aquest conté 22 cançons on les 11 primeres comparteixen lletra amb les 11 últimes, però no la cadència ni la música, cosa que les converteix en peces completament diferents. Si els voleu escoltar en directe, no us podeu perdre el concert de divendres 31 de gener a la Sala Zero de Tarragona. Nosaltres hem aprofitat la seva visita per parlar amb l'Oscar d'aquest àlbum i de més coses...

- 'De ti sin mí/De mí sin ti' és el quart àlbum i es va publicar coincidint amb el 10è aniversari de la banda l'any passat. Com vau viure el 2013, i com espereu que sigui aquest 2014?
A vegades no sabem ben bé quan és l'aniversari: si quan vam començar o si quan vam fer la primera cançó. Crec que aquest 2014 tenim més la sensació que portem 10 anys i ho portem bé. Estem sorpresos de com ha passat el temps per un projecte que semblava que no duraria massa, o almenys és la sensació que teníem nosaltres des de dins. Vam començar sent un grup amb una fórmula molt marcada, i normalment aquestes bandes són molt efervescents. Però estem molt contents de l'evolució de la banda: vam començar l'Helena i jo, i ara ja portem uns anys amb una banda darrere, els directes són més orgànics, més canyeros...

Hem deixat enrere aquella posada en escena tan naïf, i durant aquests 10 anys han canviat moltes coses. L'Helena i jo vam ser parella i ens vam separar; hi ha hagut gent de la banda que ha marxat; les nostres lletres feien molta apologia de lo quotidià, i en aquests 10 anys allò quotidià ha canviat molt i s'ha convertit en una cosa una mica merdosa. Per això nosaltres també hem canviat una mica i hem anat mutant. I hi ha gent a qui no li agrada i d'altres que encara ens escolten, i aquí seguim, al peu del canó!

- I com sorgeix i de qui va ser la idea de fer un disc de 22 cançons però només amb 11 lletres escrites?
Hi havia dies que jo no estava massa inspirat i rapejava una mateixa lletra a sobre de diferents bases musicals. Llavors vam veure que la majoria de les cançons tenien una dualitat, que es podien portar cap a un terreny més trist i funcionaven molt bé de les dues maneres. I així va ser com ens vam llençar a fer aquest experiment musical i intentar fer un disc alegre i un de trist que compartissin les lletres.

- Ara que parlem de les lletres, la majoria parlen del dol, de la pèrdua, de l'amor eteri. És el vostre disc més personal?
Jo en general sóc bastant personal. En l'anterior disc sí que hi havia cançons més ambigües com '1984' o 'La primavera'. Però aquest crec que és el disc més emocional des de les entranyes. Parla de la pèrdua, però de la pèrdua en general: d'un familiar, de valors o fins i tot de la pèrdua de drets. Estem vivint l'època de la pèrdua. La putada és que molta gent ens té classificats com un grup de bon rotllo i això és un handicap. Nosaltres intentem que els directes siguin enèrgics i que la gent surti amb les piles carregades. I això sempre serà així fins que el cos aguanti (riu), però en aquest disc ens venia de gust queixar-nos una mica.

- De totes les cançons del disc, tinc curiositat per una cançó en concret: 'Copatropadisco-keshimonasteterfimasterdial'. En el fons el que expliques en la cançó et va passar de veritat oi? Sinó no m'explico el títol...
Aquesta va sortir en una nit d'excessos, sobretot d'alcohol i suposo que també em devia fumar un porro. És un homenatge a la Mary Poppins i al seu Supercalifragilisticoexpialidoso (riu). Em va fer il·lusió inventar-me una paraula i que la cançó tingués un rotllo funky molt anat de l'olla. És la última cançó del disc i suposo que li volia treure ferro a tot l'anterior.

- Després de Bigott, sou els segon grup que entrevistem que ha anat a El Puerto de Santa Maria a gravar amb Paco Loco. Què té aquest productor musical?
Jo hi porto treballant des del 2007, i a part de ja ser un amic, és una persona que per començar té un estudi increïble on tot és analògic, i a més té un background musical que no te l'acabes. Té una finca on hi ha: casa seva, la casa pels músics, l'estudi, després hi ha una piscina, un camp de bàsquet, un jardí... realment estàs tot el dia respirant música i desconnectes de tot. Va ser una experiència molt molt divertida, és un gran professional que ens ha aportat molt al disc però que a la vegada ell mateix no es prèn molt en serio. És com un nen gran, a més la seva dona cuina molt bé i vam passar uns dies de puta mare.

(Ho podeu comprovar vosaltres mateixos en el vídeo d'aquí sota)

- Aquest és un àlbum amb moltes col·laboracions: Nacho Vegas, Sr Chinarro, Dani Vega (Mishima), Pablo Errea (cantant de Edwin Moses), Esteban Perles (bateria de Bigott), Nuria Capote i Inma Paulete (del grup Cassettes), l'americà Chris Carmichael o el cor gadità Las chicas del Jardín de Schönberg. N'hi ha alguna que us fés especial il·lusió?
Al Chinarro ja l'escoltava quan tenia 17 anys, i el Nacho Vegas és un referent musical. Mai m'hagués pensat poder col·laborar amb ells, i la cançó 'Que sentido tendría' amb el Nacho serà una de les preferides de tota la meva vida.

- A més del disc, també vau presentar el documental 'Ciao Pirla' protagonitzat per tu mateix on vas viatjar de Barcelona a Milà en bici per portar les cendres del teu pare. Com ha estat l'experiència a nivell personal? I a nivell físic, va ser dur?
A nivell físic bé, cansat però havia entrenat molt. I a nivell personal va ser molt bonic perquè viatjava amb persones amb les que hi tinc un grau d'amistat molt important. Va ser molt emocionant, i ens va quedar un documental molt maco on la banda sonora són les cançons del disc. Per mi aquest projecte (disc+documental) és lo més bèstia que he fet a la vida.

- Anem acabant, pregunta ràpida: Esto no se para?
És una frase molt significativa que apareix a la cançó 'Mar, el poder del mar' i que ens ha acompanyat durant aquests 10 anys. En el fons és una mentida perquè no hi ha res que no s'aturi al món. Però un concert és una ficció i fins i tot les mentides són maques d'escoltar. Els humans a vegades necessitem creure en coses que realment són impossibles, però que en creure-hi ens ajuden a tirar endavant. És el nostre leitmotiv. Però el grup s'acabarà, jo em moriré (riu)...

- I ja per últim i aprofitant el nom del nostre portal, què us agrada fer quan sortiu de casa?
Doncs sobretot tirar endavant, córrer, caminar o anar en bici. Sobretot deixar coses enrere.