'Futbol pels Refugiats': esport, intervenció social, valors i respecte vers l'altre a Lesbos

L'advocat especialitzat en Dret d'Asil Albert Llussà parla dels projectes iniciats al camp de refugiats de Kara Tepé, Lesbos, Grècia

Albert Compte Riba

06/11/2016

Activa't

Albert Llussà (Manresa, 1971), advocat especialitzat en Dret d'Asil i exercint a Dublin (Irlanda) des de fa 16 anys, va viatjar a l’illa de Lesbos (Grècia) el desembre del 2015 amb la intenció de conèixer de prop la crisi dels refugiats. En aquell moment, Lesbos era el principal punt d’entrada de refugiats a Europa i els refugiats s’estaven a Lesbos pocs dies abans de continuar llur viatge cap a Atenes i d’allà cap a països del centre i nord d’Europa. Amb l’entrada en vigor el 20 de març del 2016 de l’Acord entre la Unió Europea i Turquia, l’arribada de refugiats a Lesbos va caure en picat, i amb el tancament de fronteres interiors de la Unió Europea uns mesos abans, es va crear a Grècia i a Lesbos en concret una situació d’estancament de refugiats, que no tenen altre remei que demanar asil polític a Grècia si no volen ser expulsats immediatament a Turquia. Actualment hi ha a Lesbos uns 5.000 refugiats i immigrants. Un miler són acollits al Centre d’Acolliment al Refugiat i Immigrant de Kara Tepé, mentre que la resta són a Moria, una antiga presó.

“Ens hem organitzat com a 'Futbol Pels Refugiats', una ONG que té com a finalitat promoure el futbol com a instrument de pau i d’integració social entre els refugiats”

- Com comences a treballar en l’àmbit del dret d’asil i d’estrangeria?
L’any 1993 vaig anar a Irlanda amb una beca ERASMUS. L’any 1995 hi vaig tornar i m’hi vaig quedar. L’any 1996 vaig acabar la carrera de dret i em vaig agafar uns anys sabàtics, durant els quals vaig fer de professor de música. L’any 2001 vaig trobar la primera feina en el camp del dret. Fou una feina d’assistent legal al Refugee Legal Service (Servei Jurídic als Refugiats) de la Legal Aid Board, el servei d’assistència jurídica finançat pel govern per a persones amb pocs recursos econòmics, en aquest cas per a refugiats i immigrants. Va ser casualitat que la primera feina que vaig trobar fos en aquest camp del dret d’asil, refugi i estrangeria. No ho vaig buscar. Fou una casualitat. Des del primer moment, la feina em va agradar moltíssim i al cap d’un any vaig començar a treballar ja com a advocat, al mateix Refugee Legal Service. Durant quatre anys, vaig treballar quasi exclusivament amb menors no acompanyats demandants d’asil. Exercir d'advocat en el camp del dret d'asil i refugi és molt interessant. Un autèntic privilegi. Els clients provenen de tot el món. És com si el món, literalment, et vingués al despatx. Aprens un munt d'ètnies, cultures i religions molt diverses, i de la història política recent de cada país. Et fa estar molt al dia en política internacional.

- Què et va moure a visitar Nigèria?
Ja feia temps que tenia ganes de visitar algun dels països d’on provenen els meus clients, per mirar d’entendre millor alguns dels motius que els fan fugir de llur país per tal de buscar refugi o un futur millor a Europa. Durant molts anys, i per diversos motius, el país d’origen de la majoria de sol·licituds d’asil a Irlanda eren de persones nigerianes. Per això vaig decidir de visitar Nigèria. Fou l’any 2011. Per motius de seguretat em van recomenar d’anar-hi amb l’ajuda d’alguna entitat o organització local. Les Medical Missionaries of Mary (MMM), una ordre religiosa irlandesa que fa molts anys que té presència a Nigèria, em va acollir i ajudar a viatjar pel país durant cinc setmanes, en dos viatges diferents. Com que les MMM tenen la seva casa mare a Benin City (Edo State) -el lloc d’origen de la majoria de dones que són traficades a Europa- i com feien feina de prevenció en relació al problema del tràfic de persones, vaig decidir d’investigar les condicions de retorn i de recepció de les víctimes de tràfic de persones. Fou una experiència fascinant i molt enriquidora.

- Quan et centres amb el drama dels refugiats provinents del Pròxim Orient?
Durant el primer quart del 2015 es va notar un increment notable d’arribades de refugiats i immigrants a través del Mar Egeu, providents de Turquia. Es calcula que durant tot el 2015 van arribar a Europa prop d’un milió de refugiats i immigrants. 57% d’ells ho van fer a través de Lesbos, una illa més petita que la comarca de la Noguera, que està a entre 5 i 10km de la costa turca. Si ets europeu o tens visat, pots fer el trajecte de Turquia a Lesbos pagant 30€, però els refugiats i immigrants paguen bandes de contrabandistes fins a 1.200 dòlars per persona per viatjar en embarcacions de goma, absolutament perilloses. El 85% de persones eren sirians, iraquians i afganesos, és a dir, gairebé amb tota seguretat refugiades de guerra. És increïble que gent que fuig de guerres i persecució hagi d’arriscar la vida d’aquesta manera tan estúpida i innecessària.

Font: Albert Llussà

- En quin moment decideixes viatjar a Lesbos?
Fou a finals del 2015, durant el punt més àlgid de la crisi dels refugiats. Vaig decidir anar deu dies a Lesbos amb la voluntat de fer un seguiment de la crisi. Em vaig posar en contacte amb diverses entitats, organitzacions i administracions que es trobaven sobre el terreny.

- Va ser senzill?
En un primer moment em vaig apuntar a l’ONG Humanitarian Support Agency (HSA) per fer torns de nit al camp de refugiats de Kara Tepé. Un cop allà però vaig passar totes les nits fent de voluntari individual a la costa sud de Mytilene, ajudant a rebre les embarcacions que arribaven a la nit. Les embarcacions viatjaven de nit per mirar d’evitar els guardacostes turcs. Un cop creuaven les aigües gregues feien llums amb els seus mòbils. Des de la costa, els voluntaris els indicàvem quin era el lloc més segur per desembarcar. Un cop a terra ferma, se'ls donava mantes, sabates, i se'ls posava dins un autocar de l’ACNUR (l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats), i eren portats al camp de refugiats de Moria per ser inscrits. Els més vulnerables, i les famílies de Síria i Iraq eren allotjades al camp de refugiats de Kara Tepé. Veure arribar aquests grups de refugiats en embarcacions precàries, arriscant llurs vides, fa molta impressió. Era un autèntic drama, però a la vegada era profundament commovedor poder donar la benvinguda a Europa a refugiats de guerra.

- Com recordes aquesta experiència?
Va ser una experiència forta, humanament molt intensa i en molts sentits, positiva. Positiva en tant que sumaves esforços amb els refugiats, també en quant a les sinergies que es desenvolupaven entre el voluntariat, on tots proveníem de religions i cultures molt diverses. També fou positiva en relació amb la feina de despatx, un cop tornat a Dublín. Aquestes experiències de contacte directe amb els refugiats o amb llurs països d’origen t’ajuden a fer millor la feina, crec.

- En quin moment es crea 'Futbol pels refugiats'?
La idea sorgeix després del Tractat entre la Unió Europea i Turquia del mes de març del 2016 i després del tancament de les fronteres interiors de la Unió Europea, que dóna lloc a una situació d’estancament de refugiats a Grècia. Si el desembre del 2015 la necessitat era de com rebre les desenes de milers de refugiats i immigrants que arribaven a Lesbos, a partir del mes de març la necessitat primordial és la de com gestionar la presència d’un nombre molt alt de refugiats que es troben estancats a l’illa, i com promoure la seva integració social. Aquests refugiats hauran de passar molts mesos, si no anys, en els camps de refugiats de Lesbos -Kara Tepé i Moria-, mentres es tramiten llurs demandes d’asil. Les condicions als camps són dures. A Kara Tepé hi ha sobretot famílies de Síria, Iraq i Afganistan, les persones més vulnerables. Vaig pensar que potser seria útil organitzar alguna activitat de tipus social o esportiva, per als nens i joves de Kara Tepé, i així ho vaig proposar al gerent del camp, el Sr. Stavros Mirogiannis, a qui havia conegut el desembre anterior.

- De qui es tracta?
El Sr. Mirogiannis és el màxim responsable del camp de Kara Tepé. El camp el gestiona l’autoritat municipal i el Sr. Mirogiannis n'és el responsable municipal. Està fent una gran tasca. Tracta els refugiats amb un respecte total. Exerceix la seva feina amb un gran sentit humanitari. Vol que Kara Tepé sigui no tant un camp de refugiats com un poble, com una família. No és una tasca fàcil quan hi conviuen refugiats de països tan diferents com Síria, Iraq, Afganistan i d’altres, amb diferents llengües i cultures. Sempre hi ha risc de tensions i malentesos entre les diferents comunitats. El Sr. Mirogiannis està fent una tasca extraordinària en aquest sentit. Per mi, és tota una lliçó que Grècia està donant a Europa. Li vaig proposar la idea d’organitzar un festival de futbol a Kara Tepé i li va agradar. Em va dir que aquesta iniciativa seria molt ben rebuda i necessària. Vaig començar a moure fils a partir del maig d'aquest any i al setembre vam viatjar a Lesbos una vintena de voluntaris per fer una estada de dues setmanes i arrencar el projecte.

Font: Albert Llussà

- De quina forma us vau organitzar?
Bàsicament vam trobar un club de futbol privat, a 2.5 km de Kara Tepé, al qual vam poder llogar les instal·lacions per un preu raonable. Vam llogar un autocar. Vam distribuir sabates i botes de futbol entre tots els que van voler participar. La meva cosina Mar Canet va aconseguir recollir fins a 280 vambes i botes des de Manresa i les va portar personalment a Lesbos. Les vam distribuir totes. Vam anar-hi del 3 al 17 de setembre. Del 4 al 8 de setembre vam estar fent tots els preparatius. Del 9 al 15 de setembre vam fer entrenaments diaris. Vam fer equips per edats i per gèneres. Uns voluntaris s’encarregaven d’inscriure els participants i obtenir el permís dels pares dels menors d’edat, uns altres s’encarregaven del trasllat de Kara Tepé a les instal·lacions de futbol, mentres que uns altres s’encarregaven de fer els entrenaments. Es va donar la casualitat que el club de futbol que vam trobar per fer-hi les nostres activitats de futbol era la mini acadèmia del F.C. Olympiacos.

- Quina coincidència.
Sí! El Festival de Futbol va concloure de manera molt bonica: tres equips de Kara Tepé de 9 i 10 anys, d'11 i 12 anys i de 13 i 14 anys van jugar contra tres equips de l'Olimpiakos sota el nom de Kara Tepé United, escollit entre els propis participants. Fins i tot s'ha creat un himne 'We Are One, Kara Tepé'! L'experiència ha estat molt positiva i tothom té moltes ganes de tornar-hi. Ara hem aconseguit l'esponsorització perquè el projecte tingui continuïtat; en total són 2.400€ que cobriran les despeses de deu setmanes, destinades al lloguer del camp dos dies a la setmana, el transport en autobús des de Kara Tepé a Panagiouda i l'assegurança. A la iniciativa s'hi ha sumat l'ONG holandesa Movement on the Ground, la qual és l'encarregada d'organitzar els entrenaments in situ i s'ha arribat a un acord amb la UEFA, en el qual entrenadors voluntaris ensenyaran a membres d'aquesta ONG la metodologia del Futbol3.

- Què és el Futbol3?
Es tracta d’un mètode de jugar a futbol que té com a finalitat la promoció de certs valors, com són el respecte, la responsabilitat, la inclusió de les nenes en l'esport, la salut física i mental o el fair-play, entre altres principis. És una eina d'intervenció social on el resultat dels partits no es mesura en gols, sinó en la puntuació amb què els diferents jugadors premien un o altre equip. Ara ens hem organitzat com a Futbol Pels Refugiats, una ONG que té com a finalitat promoure el futbol com a instrument de pau i d’integració social entre els refugiats. Des de l'organització volem fer unes tres o quatre visites a l'any a Kara Tepé per fer el seguiment de la consolidació del projecte, veure si és sostenible en el temps, si té un impacte positiu en els més joves i la resta de participants, per més endavant exportar el projecte arreu dels camps d'Europa.

- Ara mateix quins són els objectius principals del projecte?
N'hi ha dos. D'una banda regularitzar els entrenaments de Futbol3 cada setmana; d’una altra organitzar festivals de futbol cada tres o quatre mesos en els quals l’equip del Kara Tepé United jugarà amb equips locals com ara l'Olimpiakos, el Kalloni FC, l’Aoelikos FC, i altres equips de refugiats i menors no acompanyats.

- Des del punt de vista de la feina de despatx com valores aquesta experiència?
De manera molt positiva. Veure de primera mà les condicions dramàtiques en les que es troben els teus clients en camps de refugiats, t’ajuda a fer la teva feina amb més convicció i determinació.