Jump to navigation
- Perquè la fotografia?La veritat és que vaig començar des de bastant petita. Tothom em deia: “¡Ai!, se’t dona molt bé fer fotos” i quan tenia 12-14 anys vaig guanyar un concurs de fotografia i vaig començar a fer curtmetratges. Quan tenia 17 anys vaig decidir volar a Londres i estudiar fotoperiodisme. Allà va ser on vaig començar a fer fotos de concerts.
- Vas néixer a Màlaga, però vas passar-te la infància entre Espanya i Anglaterra. Com recordes aquesta etapa?El meu pare és de Pakistan, però va néixer al Regne Unit. Aleshores, mitja família la tinc a Catalunya (a Capellades i a Barcelona), i l’altra meitat al Regne Unit. Bé, tinc família a Pakistan també, però no la conec. Vaig passar la majoria del temps a Catalunya, però també un parell d’anys al Regne Unit. Aleshores, he crescut una mica entre les dues cultures.
- Producció de petits curts, festivals de fotografia, revistes musicals com New Musical Express (NME) i esdeveniments de música, moda i cinema tant a Barcelona com al Regne Unit. Et queda algun vessant per descobrir?De petita vaig fer alguns curtmetratges, però en els últims anys m’he tornat a posar una mica més al món del vídeo, a fer videoclips d’alguns grups... Quan vaig de gira gravo molt, però m’agradaria endinsar-me més en això i tornar a fer més temes de ficció, com curtmetratges. Potser, fins i tot, arribar algun dia a treballar en una pel·lícula. Això m’agradaria.
- Sense deixar el món de la fotografia...Almenys per ara, sí. D’aquí a uns anys, ja ho veurem. De moment, ho vaig barrejant tot.
- T’has especialitzat en fotografia musical. Per què?L‘amor per la música i aquesta vida, realment. Fa anys, vaig veure una pel·lícula, ‘Almost famous’, que va d’un nen de 15 anys que se’n va de gira per la Rolling Stone amb un grup, per Amèrica. Quan vaig veure aquesta peli vaig dir: “Aquest és el meu títol!”. M’agrada molt la música i fer fotos. Ser fotògrafa de bandes sempre havia sigut el meu somni.
Portada del grup madrileny Hinds. Fotografia: Neelam Khan Vela
- Un dels teus treballs més coneguts és la portada de ‘I don’t run’, el segon disc del grup madrileny Hinds. Quina va ser la teva inspiració?Va ser molt més una col·laboració entre la banda i jo, que no jo escollint tota la idea de la portada. Quan elles van començar a fer el grup, jo estava treballant a la New Musical Express i, de sobte, vaig veure: “Una banda d’Espanya”. I clar, va ser, que estrany!, una banda de Madrid a la NME, saps? Els vaig buscar per Facebook i vaig veure que tocaven a Londres. Les vaig trucar i les vaig anar a veure. Ens vam conèixer fa uns anys i l’estiu passat em van dir si volia anar uns dies de gira amb elles. Portaven des d’abril intentant trobar la portada del disc, però cap foto les convencia i em van proposar a veure si la trobava. Elles tenien una idea molt clar del que volien, una foto just després que acabessin de tocar a un concert, suades i energètiques. Volien aquesta actitud a la foto. Portaven dos anys, des que van treure el primer disc, sense parar de girar i volien que aquesta portada les representés.
- Com vau aconseguir la foto?Vam estar quatre dies i de fet, aquesta foto és del primer dia i de les primeres que vam fer. Del miler de fotos que vam fer, aquesta va ser la foto. Era d’un concert a Edimburg. En aquell moment no hi havia molts llocs on fer fotos i les anava posant en racons. Al final vam trobar l’estanteria que apareix al fons de la portada. Era una estanteria amb unes plantes súper rares i els hi vaig dir que hi pugessin. Estaven les quatre súper incòmodes, que queien i jo pujada a una estanteria del costat. Una situació molt estranya! La foto sembla molt relaxada, però ho vam fer suant, en un minut i dient: “Vinga va, aquí!”.
- També has estat de gira amb altres bandes d’Espanya i d’altres països del món. Com et va sorgir l’oportunitat?Cadascú ha vingut per una cosa diferent. Per exemple, he estat molt de gira amb The Parrots a Madrid i això va ser de conèixer les Hinds. Em van dir que els seus amics The Parrots venien a tocar i els vaig anar a veure. Ens vam fer amics i vam començar així. Després, un grup amb qui treballo molt, The Orielles, els vaig conèixer perquè van talonejar The Parrots en un gira.
- Ara que vius a Glasgow, tens pensat tornar de gira amb algun grup del Regne Unit?Sí! The Orielles, aquest grup que he mencionat ara, són d’aquí el Regne Unit i un amb els que més treballo.
- I a més a més de The Orielles, en què més estàs treballant actualment?També segueixo treballant amb Hinds. Ara, estic començant a treballar amb un grup que es diu Confidence Man, d’Australia, The Parrots, que, tot i que ara no estan girant molt, a l’octubre tenen una gira que potser hi vaig; i un grup de Liverpool que es diu Her’s.
Neelam Khan Vela. Fotografia: Emmett S Webb
- Quins plans tens pel futur?Doncs la veritat, és que ara mateix tampoc tinc res així molt fixat. Aquest any he estat molt liada, o sigui no he parat de treballar i tampoc he tingut temps de pensar què vull fer d’aquí uns anys. Com que ara estic tan posada en tot el que estic fent i tot em va bastant bé, no tinc plans definits del que vull fer.
- Quin grup de música t’apassiona i et queda per fotografiar?Tampoc hi ha cap grup en concret que digui necessito treballar amb aquest grup, però sí que n’hi ha molts que m’agraden i em fliparia anar de gira amb ells. Aquest últim any, els grups amb qui havia estat més obsessionada eren Confidence Man i Her’s i estic treballant amb ells. Estic molt contenta.
- Segur que és difícil d’escollir, però quina diries que és la teva fotografia preferia? Sempre em costa molt aquesta pregunta. No sé si puc escollir una foto, en tinc tantes! Hi ha fotos que m’encanten de fa uns anys, però ara m’ha canviat bastant, l‘estil de fotografia, i tampoc sabria dir-te. Hi ha una que vaig fer d’un grup que es diu Iceage de Dinamarca, de fa uns anys i és una foto que m’agrada molt.
- Actualment, molta gent fa fotografies i vídeos als concerts amb els telèfons mòbils (pràcticament els viuen a través de la pantalla). T’ha resultat difícil fer valer el teu treball i sobrepassar aquesta situació?Jo crec que fa uns anys hi havia més el ‘boom’ del mòbil, però que ara s’ha rebaixat una mica. Crec que la gent mateixa s’ha afartat de veure a tothom amb el mòbil. Tothom fa una foto o dos, o algun vídeo, i òbviament, hi ha concerts que la gent està a tota hora gravant; però crec que el tipus de música que m’agrada a mi i als concerts on vaig, la gent no està tant amb el mòbil. No ho trobo una amenaça. Precisament, com que als últims anys hi ha tantes fotos de tot, sobretot els grups i els fans, aprecien més quan les fotos són de qualitat. Ara s’aprecia més quan hi ha fotògrafs que tenen una connexió amb la banda i els coneixes més. I també, sí que és veritat que ha fet mal als fotògrafs, això que tothom faci fotos amb el mòbil, però per l’altra banda, ha ajudat que estiguin per sobre.
- En el cas de Hinds destaca molt la fotografia Polaroid.Sí, amb les Hinds he fet moltes amb estil Polaroid, com la portada del disc. M’ho van demanar elles i m’agrada molt fer fotos amb això, el que passa és que no ho faig servir tant perquè és súper car. Estic intentant que les marques em donin carrets gratis però és complicat.
- En aquesta professió, els fotògrafs estan al darrere de l’escenari i els músics són els que es troben a primera línia. Com funciona aquesta situació?Sobretot en aquesta última generació, d’Instagram i xarxes socials, les bandes amb què he treballat sempre s’asseguren que tothom sàpiga qui ha fet les fotos. Per exemple, això ho vaig notar molt als Estats Units amb les Hinds, a tots els concerts em venien un o dos fans dient que jo era qui feia les fotos. No tenen la mateixa connexió que amb la gent de la banda, però em va sobtar molt. Si m’ho fessin al Regne Unit o a Europa, que de tant en tant ja passa, seria, bé “Sóc d’aquí, saps?”; però allà em va sobtar molt. Suposo que el tipus de fan també és diferent.
Gira de les Hinds del maig del 2018. Fotografia: Neelam Khan Vela
- Has comentat en anteriors entrevistes que el mercat de la fotografia musical a Espanya és complicat. És diferent a Glasgow?Ja no és només la fotografia musical. En general, el món de la música és diferent. Aquí al Regne Unit hi ha una cultura de concerts que Espanya no té i que potser no tindrà, perquè és una cosa que ve de fa molts anys. Aquí tires una pedra i li dónes al cap a un músic, un promotor o algú que treballa en el món de la música. A Espanya, les promotores és una cosa molt d’indústria, i aquí, en canvi, qualsevol xaval pot dir, doncs ara sóc promotor i em poso amb els quatre grups del poble a fer un concert i així es va movent pel país. Crec que al Regne Unit, tothom que ho vulgui fer, ho pot fer. Aquí és més normal tot, més concerts, més contractes, etc. És molt més fàcil ser fotògrafa musical que no a Espanya.
- Així no et planteges tornar a Catalunya, de moment?De moment, no. M’agradaria en algun moment tornar-hi, perquè quan vaig marxar, vaig dir que no tornaria a viure a Barcelona, però la veritat és que cada vegada ho trobo més a faltar. M’agradaria molt viure a Madrid, però de moment no tinc intenció d’anar-me’n de Glasgow.
- Ets jove i ja has aconseguit triomfar en allò que t’agrada. Professionalment, què et queda per aconseguir?Estic molt contenta amb tot el treball que he fet. Aquest és el primer any que estic notant que està arrencant una mica més el fet de tenir un treball constant, però m’agradaria que arribés un punt que no m’hagués de preocupar per quants treballs aconseguiré aquest mes. M’agradaria poder viure més còmodament i ampliar la feina, tenir projectes més importants, tot i que estic molt contenta amb les bandes que treballo.
Instagram Neelam Khan Vela
