ABSÈNCIA

Les darreres clarors de la tarda retallen el perfil de les rulots i les caravanes contra un cel de color cobalt que s’esgota lentament. L’espetec mecànic d’un generador de fuel precedeix a l’encesa de milers de falses llànties que reparteixen una tènue però càlida llum per tot el recinte del circ. Al mig, la gran carpa llueix com un fanalet xinès. Una gramola gemega i emet, acte seguit, la melodia inconfusible que farà venir espectadors de tot arreu.  

L’Isolda s’ha comprat un cotó de sucre i ara en pessiga trossets que deixa fondre a la boca amb els ulls tancats i aquell somriure perenne dels absents. Sempre l’ha meravellat veure el sucre sortir com una teranyina i l’habilitat del noi per embolicar-lo al voltant d’un bastonet donant-li forma de núvol dolç i tangible. Prefereix el cotó a les pomes caramel·litzades d’un vermell impossible i que troba massa cridaneres.

Abstreta, l’Isolda camina pel viaró de grava que duu a la carpa i s’atura davant l’autòmat exposat al petit vestíbul folrat de catifes rossegades per l’ús. L’andròmina, avui, és la vella tiradora de cartes, a vegades és un mag barbut amb barret de copa deslluït i d’altres un pallasso carablanca que fa malabars;  tots ells amb cara de ninot una mica grotesca, mirades extraviades i moviments mecànics que malgrat provocar-li cert espant, l’atrauen d’una manera especial. Amb el dit enganxós pel sucre, ressegueix les motllures mal pintades de daurat, fascinada pels ulls de vidre que no pot deixar de mirar.

Alguns nens entren esvalotats i l’empenten, ignorant-la, i dipositen monedes a la ranura, llavors la vella andròmina es posa en marxa amb un rondineig d’engranatge rovellat i rient de manera baladrera tomba unes cartes de tarot. Després per un forat que té al costat en surt un cartronet amb la bonaventura que sempre resulta incomprensible. Però la canalla se’n riu i corren cap a la pista per cercar un bon lloc. L’Isolda no corre. Llepa el sucre amb parsimònia i passeja aliena a tothom, per anar a seure com sempre al costat de la columna més propera a la sortida dels artistes, el seu raconet preferit.

Des d’allà veurà l’espectacle:  l’home bala, escanyolit, vestit amb la granota de flames vermelles i grogues que li estreny l’entrecuix;  els clowns que s’estimen i odien a parts iguals; el domador, l’home forçut i la dona barbuda, tant grassa i tant lleugera a l’hora, fent equilibris a la barra, embotida dins el mallot de color rosa i sense deixar per res el paraigüet de lluentons platejats.

Finalment arribarà el moment més esperat, el darrer número, el del mim LeMarc que en acabar la funció, s’acostarà a l’Isolda, li picarà l’ullet i amb un gest reverent i ple de poesia sense veu, li regalarà un clavell vermell amb un petó que li bufarà des del palmell de la mà. Serà l’únic que la mirarà als ulls. L’únic a qui ella tornarà el somriure. Després, olorarà la flor i, lentament  tornarà a l’isolada però feliç existència.