FAS TARD, COMANDANT

13/03/2018
foto de flickr. Myrmardan

La nau travessa el cel rogenc de Mart com un estel fugaç, arrana les muntanyes que comencen a agafar el color blavós de l’alba i s’ajeu estrepitosament damunt el desert de còdols negres igual com ho hauria fet un d’aquells antics hidroavions en un mar de la vella Terra.  La remor dels motors s’atura, la coberta de xapa espetega, encara roent, per l’escalfament sofert en creuar l’atmosfera. Una pàtina de rovell amorteix el reflex de la primera llum del sol i deixa entreveure el nom de la nau, mig esborrat: Odysseus. L’escotilla s’obre amb un soroll de descompressió, a dins s’encenen i apaguen alguns leds de colors del panell de control. La comandant Earhart es descorda el casc, treu de la butxaca un xiclet que es posa a la boca i es col·loca bé les Ray ban de vidres verds amb un gest maquinal.

A fora el silenci és absolut, la llum ixent allarga l’ombra de les roques donant un aspecte fantasmal al paisatge. A poc a poc l’atmosfera gèlida de la nit marciana es va esvaint. Dreta damunt la cabina de policarbonat la comandant fita l’horitzó amb els prismàtics. Amb dificultat, -els seus ulls ja no són el que eren-, troba unes llums llunyanes que parpellegen.  “Han de ser els fanals de la gasolinera”,  pensa.  Després s’ajusta la cremallera de la granota de neoprè platejat i es posa a caminar damunt el codolar ennegrit pel rigor solar i que fa l’efecte d’un immens passeig empedrat.  

Mentre camina, l’Amèlia Earhart es va alliberant de la tensió acumulada durant el  viatge. A poc a poc, li venen al cap els darrers moments que va passar a Mart, les darreres imatges abans de marxar. Hi havia vingut a retirar-se després d’anys de servei; el govern l’havia obsequiat amb la concessió d’una gasolinera al sud, enmig del desert, al peu d’una carretera per on només hi transitaven clandestins que fugien de la justícia, miners dels jaciments d’òxid de ferro i algun turista despistat.  Farta com estava de guerrejar per aquests móns, li va semblar un destí apropiat, on es sentiria còmode amb una feina sense complicacions i moltes hores per no fer res. I, de fet, així va ser fins el dia que va aparèixer la Coco, una d’aquelles turistes que venien a Mart amb la idea de trobar qui sap què i que tornaven a la Terra desenganyades, però explicant el fals viatge increïble que havien fet. L’Amèlia se’n va enamorar des del primer moment. És va rendir sense condicions a la pell blanca i lluent d’aquella dona, a les cames infinites que sostenien el cos més ben fet que havia vist mai, amb les curvatures precises i una mirada blava com l’atzurita que li desllorigà el sentits. Alhora, la Coco, havent trobat el que no sabia que buscava, extraviada entre els braços fibrosos i tatuats amb sirenes entrelligades de la comandant, es va quedar. I van fer de la gasolinera el seu Edèn. Entre llaunes abonyegades, olor de querosè i sota les inclemències marcianes van teixir l’idil·li més candent de tota la galàxia.

Però en un raconet de l’ànima, a l’Amèlia li bullia un neguit. Algunes nits fredes, quan les llunes marcianes eren més lluents que mai, es despertava amarada de suor somiant protagonitzar gestes interplanetàries, enyorada d’aquell passat guerrer. Va ser llavors que, amb el cor accelerat per un estranya síndrome d’abstinència bèl·lica, va demanar incorporar-se a files fent veure que la reclamaven per sufocar una revolta a la Lluna on uns rebels s’havien alçat en armes. “El deure em reclama”, va tenir la barra de dir-li a una Coco desolada.

El Sol ja és al zenit i a l’Amèlia li comencen a coure els peus de caminar damunt els còdols esmerilats, més dispersos ara que s’acosta a la carretera que va al sud. A banda i banda de la pista, les atzavares creixen insolents, lluint les seves fulles carnoses i platejades, amb les flors erectes desafiant la gravetat marciana. Ja fa una estona que es veu la gasolinera isolada, cada cop més a prop, i a la comandant se li fa un nus a la gola. Reconeix els antics sortidors de combustible cremats pel sol que amb prou feines mostren els logotips de la Shell. Draps d’arpillera i restes de pneumàtics vells que s’escampen aquí i allà. Un cubell de plàstic esfondrat serveix de cau a una cria de pop de terra que recargola els tentacles, mandrosa. Mig arrencat, un tros de planxa del contenidor que serveix de vivenda i taller, repica cadenciosa a mercè del vent i trenca el silenci que ha acompanyat l’Amèlia durant tot el camí. Repenjada en una butaca de cuir sintètic de potes primes i tubulars que un dia van ser cromades, hi seu la Coco.  La seva pell ja no té la finor d’altres temps i ara es mostra clivellada, recremada pel sol. En canvi, els ulls blaus no han perdut aquella vivor juvenil i es claven en l’horitzó de dunes rosades. L’Amèlia s’hi asseu al costat, el front li perleja, suat, es treu les ulleres de sol i s’entreté un instant jugant amb les barnilles.     

—Si sabessis com t’he trobat a faltar.  —li diu a la Coco.—  Quantes vegades m’he penedit d’haver marxat per seguir dèries absurdes, quimeres que no em duien enlloc. Quantes nits de son he perdut, torturada per la culpa d’haver-te deixat, d’haver estat tan egoista.

L’Amèlia sap fa estona que ha fet tard. Massa tard. S’adona llavors del somriure desdibuixat a la cara de la Coco i li agafa la mà entre les seves, una mà estranyament freda i encartonada, i sense poder-la deixar anar, plora fins que se li fa fosc. I si no fos per les llàgrimes que li neguen els ulls cansats, hauria vist, com tantes nits al seu costat, un estel fugaç creuar el cel rogenc de Mart.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.