PEDRES I PIGUES

07/05/2018
foto de www.traveler.es

A Mart no hi ha orenetes ni falciots que xisclin els capvespres d’estiu quan el cel a l’horitzó es torna color púrpura. Per això l’enterrament de l’Àsdis va ser encara més trist. La Keiko i l’Emilia plantades l’una al costat de l’altra veient, amb llàgrimes als ulls, com quatre miners escanyolits colgaven de terra la mortalla dins un clot.

L’Àsdis, carapigada i amb dues trenes de color del coure polit i asproses com un manyoc de ferritja, havia arribat a Mart acabada de llicenciar en geologia amb una expedició organitzada per la universitat de Reykjavík i amb l’objectiu d’esbrinar si al sud del planeta s’hi podia trobar or. El projecte es va acabar al cap d’uns mesos, sense èxit, però ella ja s’hi va quedar. Per una banda captivada pel desert vermell, esquerp i inhòspit però estranyament fascinant i per l’altra, i potser més important, per la fal·lera de trobar el preuat metall, obsessió heretada del seu avi amb qui de ben petita ja gratava les entranyes bullents d’Islàndia.

Així doncs, es va vendre la vella golfa on vivia a la Terra i amb el que en va treure va comprar un contenidor dels que utilitzaven els colons per emigrar a Mart i hi va fer encabir pertinences i tot el material miner del seu avi. El favor d’encarregar-se de les gestions i enviar-ho li va fer un amic d’infància de celles rosses i ulls del color del quars blau amb qui sovint s’amagava pels racons per deixar-se comptar les pigues a canvi d’un petó als llavis i que es va fer un fart de plorar mentre li empaquetava els objectes personals en un bagulet de xapa.  Mentrestant, emocionada com mai s’havia sentit, l’Àsdis adquiria la concessió de deu hectàrees de terra erma, presumptament aurífera, al sector més isolat del planeta.

Instal·lada en una zona abrigada per una empara de basalt blau, col·locà el contenidor de planxa abonyegat, reconvertit en vivenda dins un clos amb roques volcàniques al voltant d’una atzavara gegant i que donava a un ponent inabastable. Alguns vespres s’asseia mirant l’erg de dunes que s’estenia als seus peus i que canviava de color així que el sol s’anava ponent i, feliç, murmurava: El dia que em mori, que m’enterrin aquí.

L’Àsdis feia una vida solitària, del túnel a casa i de casa al túnel, somiant trobar la veta bona que l’enriquís. Només de tant en tant trencava aquesta rutina que, per altra banda, gaudia plenament i s’escapava al petit restaurant de la Keiko i l’Emilia, per cruspir-se un bon àpat i emborratxar-se en companyia dels Dalton, els quatre germans, també miners, amb qui havia fet bona amistat. Plegats deglutien amb desfici litres d’aiguardent d’atzavara fins a caure rendits. Després, superada la ressaca, tornava a la feina de corcar la terra amb barrines i parpals.

Durant anys va fresar la galeria i va anar acumulant pedres curioses que la fascinaven i que anava col·locant al muret del clos, com una exposició: trossos de carboni de formes capricioses; ferro que deixava oxidar tacant de roig el mur; titani pel qual n’hi donaven algun diner els recol·lectors clandestins que treballaven per les multinacionals; quarsites de colors impossibles i una mena de còdols magnètics que posava dins un gibrell antic d’aram, de l’avi i que es movien i dringaven produint una música adormidora. Tot això trobava i li abellia la vista, però d’or, ni un granet.

El dia que els Dalton van anar a la mina a buscar-la, estranyats després de tants dies de no veure-la, la van trobar morta al final d’un túnel llarguíssim, picat i apuntalat a mà, agafada a la parpalina i amb el somriure dels ofegats a la cara. Les pigues semblava que li brillessin, va dir el petit dels germans. Si orenetes i falciots haguessin xisclat el dia del seu enterrament, algú que ho sabés hauria pogut dir que era un senyal, cosa de la providència. Ho hauria dit algú que sabés que sota l’Àsdis, només un pam més avall de la mortalla que la cobria hi havia el filó d’or més gran del planeta.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.