EL SOMNI DE LA KEIKO

05/01/2018
"El somni de la dona del pescador" -1814 - Xilografia de Katsushika Hokusai

A Mart, els estius duren el doble que a la Terra, els dies són inferns i a les nits un vent gèlid ho acaba de rostir tot, tret de les atzavares.  Tot això no li ho havia explicat ningú, a la Keiko, quan uns mesos abans d’embarcar-se s’havia fet instal·lar dos contenidors d’acer, rovellats, recuperats de l’exèrcit de salvació, just al costat de la carretera de pols vermella que resseguia la ribera del riu sec. Un li feia de vivenda, austera però confortable, i de l’altre n’havia fet un petit Diner on servia cuina canària gràcies a l’Emília, una guanche amb la pell del color de l’ambre que s’havia fugat durant un permís de la presó on complia condemna per emmetzinar el marit maltractador. Poc després s’havia embarcat de polissó en una de les primeres naus de transport de material per als colons que van aterrar al planeta. Una clandestina, que la Keiko acollia d’amagat i amb qui compartia unes quantes complicitats. Les mans de l’Emília eren prodigioses als fogons i feien les delícies de la ingrata trepa d’obrers que treballaven a la mina de titani, dues milles més al sud.

La Keiko es passava bona part del temps a l’era davant els contenidors, sota un para-sol,  asseguda en un sofà de disseny dels setanta, folrat de falsa pell de vaca i amb els peus damunt unes caixotes de plàstic recremat, amb els logotips de la Coca-Cola. Li encantava contemplar les llargues postes de sol marcianes mentre xuclava de tant en tant del broquet d’una pipa d’aigua on hi cremava tabac d’atzavara.

A contrallum del crepuscle, escampades per l’inabastable desert, les atzavares li semblaven pops gegants fent sinuoses contorsions. Ella n’estava prou agraïda dels cactus, l’única planta capaç de sobreviure en aquell racó erm i del que n’extreia el tabac, picant com el pebre, i un tequila que destil·lava a la rebotiga del bar i que també feia servir com a combustible quan se li acabava el querosè per al generador.    

Aquell vespre, més narcotitzada de l’habitual, tingué una estranya sensació de flotabilitat; com si la gravetat marciana es deixés anar per gomboldar-la sobre uns cotons invisibles. Tot d’una i lentament, s’abrandaren damunt seu els enormes tentacles d’un pop lliscant-li com serpotes per tot el cos i furgant entre els rebrecs de la poca roba que duia. Els ulls exagerats i aquosos del cefalòpode la miraven amb luxúria mentre les potes resseguien cada plec de pell deixant amb les ventoses petits xuclets roents aquí i allà. Una complaença creixent s’anava apoderant de la Keiko. Amb el caparrot relliscós entre les cames, el pop li ensenyava la boca en forma de bec de lloro, dentada de les vores, obrint-se i tancant-se i emetent un esgüell que, lluny d’aterrir-la, la fiblava en el més profund de l’ànima i li alienava la voluntat. Finalment vençuda, la Keiko es deixava explorar per la bèstia els racons més amagats, desinhibida i entregada als plaers més primaris fins a perdre el sentit.

El fred de la matinada la despertà arraulida al sofà, mal tapada amb una manta, amb una set i una gana terribles i tota la pesantor de la ressaca. L’olor de brasa li dilatà les foses nassals i la desvetllà del tot. S’acostà a la cuineta del Diner i de seguida veié damunt la graella com s’hi escalivava un enorme tentacle de pop, que grinyolava i es recargolava cada vegada que l’Emilia l’untava amb Mojo picón

—Hoy almuerzo típico canario, Señora, se va usted a chupar los dedos— exclamà la cuinera amb un somriure d’orella a orella.

De sobte, un esglai entristí la Keiko i l’aclaparà la terrible sensació d’una gran i irreparable pèrdua.    

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.