Jump to navigation
Amb passes lentes i mesurades en Diego s’encamina al centre de l’arena acabada de pentinar. S’atura al mig de la pista, a uns metres del gran disc de fusta aclivellat i amb una espiral vermella descolorida que fa de diana on situarà, si gosa sortir, un voluntari. Respira fons inflant el pit amb arrogància i saluda el públic que l’ovaciona.
Sota el gran barret mexicà li espurnegen uns ulls negres com l’oblit. Mira a la concurrència amb altivesa mostrant el trau a la galta record dels temps de batusses llibertàries al costat de Pancho Villa i, amb un gest de sobres assajat, es recargola el mostatxo enllacat amb brillantina. Al seu costat, damunt una taula de fusta, brillen sota el canó de llum les fulles d’una dotzena de punyals esmolats amb desmesura.
En Diego alça una mà i amb elegància demana un voluntari entre el públic; no sempre s’hi avé la gent, alguna vegada ha hagut de comptar amb la presència a escena de Maria, la seva neboda i servil ajudant. Però aquest cop, la sort li somriu. D’entre els primers seients de la grada apareix una jove alta i bruna com la crosta d’un pa morè. Es fa el silenci entre el públic mentre camina a poc a poc com si assaborís cada passa, ben conscient de l’atracció que provoca. En Diego li ofereix la mà que ella agafa i, a l’acte, queda atrapat dins aquells ulls verd atzavara. A aquell home que havia fet la revolució al costat dels més valents se li desmanega l’ànima perdudament enamorat.
Fingint aplom, tant com li permet el tremolor de cames, lliga la noia a la diana; els canells primer i després els turmells, aclaparat per la finor de la seva pell. Agafa la distància precisa i sense pensar-hi gaire li llança una primera tanda de quatre dagues que es claven a la fusta amb quatre cops secs. Esclat d’aplaudiments. Llavors treu un mocador negre i demana que li tapin els ulls. Encarant-se de nou a la diana amb quatre punyals més als dits els llança sense contemplacions i quatre cops més ressonen en mig d’un silenci absolut. Ovacions. Diego s’apropa a la diana i desfermant el fre, la fa giravoltar. Desfà el camí contant les passes, es torna a tapar els ulls i empunyant els quatre ganivets que li queden els llança amb convicció. Tres cops secs i un cop sord. Algú atura la diana. Un esquitx de sang regalima per la fusta, i un xiscle entre el públic desferma la cridòria. Diego es tapa la cara amb les mans i s’ennuega, mentre un somriure es desdibuixa a la cara de la jove. De lluny arriba la veu de la Chavela que canta Piensa en mi.
Molt més tard, en un banc de l’albereda, sota una lluna tronera i en mig de la boira que puja de la ribera, una parella festegen. Ella riu i fa petites mossegades a un cotó de sucre i ell l’abraça, li besa la galta i, de tant en tant, li llepa del lòbul de l’orella una petita ferida, un tall net, sens dubte fet per un punyal.
Hola, em dic Ricard Closa i faig veure que sóc contista. Em plaurà, des d’aquest espai, explicar-vos històries de tota mena. Inspirades en somnis o en realitats ocultes, en imatges, en successos. A vegades seran curtes, a vegades molt curtes i espero que sempre siguin prou interessants perquè us entretingueu uns instants en aquest racó.
