LES ESTRELLES BRILLEN DIFERENT, AVUI

I

Dins la petita càpsula espacial un xiulet trenca el silenci i indica el final del compte enrere. De manera automàtica s’activen els altaveus i comença a sonar “Space Oddity”.  Al panell de control, alguns leds que fins ara havien estat parats s’encenen conformant una gradació ascendent de colors. La pantalla de policarbonat transparent que protegeix la llitera s’obra i MCS11 es desperta del període d’hibernació, a poc a poc, acotxada per la veu de Bowie. D’una petita comporta en surt una tassa plena de te fumejant. És una tassa antiga, una mica escantonada, que duu impresa una Hello Kitty que pica l’ullet i aguanta amb les mans un cor vermell gegant.  MCS11 l’agafa, se l’acosta al nas, tanca els ulls i li venen a la ment un seguit d’imatges que la reconforten; imatges de Sildúria, la seva terra, dels fiords plens de bedolls enormes i el mar fred que els envolta; d’Sladkiy, el seu ós bru, gran i salvatgement juganer i també de la seva mare, amb llargues trenes blanques, colant la mel d’arç a la cabana d’estiu...

Un dring metàl·lic provinent de l’ordinador la torna a la realitat. Recorda que té un objectiu a complir. Fa un glop de te i activa alguns controls. Un monitor s’encén i hi apareix el gràfic d’una petita galàxia. La mateixa que pot veure a través dels ulls de bou del mòdul espacial. Al gràfic, un dels planetes parpelleja i dins un requadre hi figura un nom, TR1 i també unes coordenades. MCS11 mira a fora per identificar-lo i queda bocabadada al distingir el planeta, lluent i d’aspecte líquid, tan preciós. Un doble xiulet insisteix. Ella tecleja algunes instruccions, s’encenen i s’apaguen més llumets de colors i un lleu soroll de descompressió dona pas, de nou, al silenci.  Agafa el nas de pallasso vermell, gastat, que li fa d’amulet, se’l posa i repenja el cap enrere un moment abans de prémer el botó que llançarà una tanda d’ones ILV1 en direcció al diminut planeta blau.

II 

La broma baixa que ve del riu embolica les soques dels albers del passeig figurant un mar de tenebres blanques de les que emergeix el circ. Les gàbies amb les feres i les rulots que s’hi arrengleren i, al fons, la gran carpa, sembla que surin damunt d’un terreny eteri que espurneja il·luminat per les darreres clarors de la tarda.  Un cel sense lluna, va cobrint la volta de negre, lentament però inexorable. 

Entre dos dels grans arbres hi ha una taula de càmping de fòrmica verda amb les frontisses rovellades mig coberta per una tela amb estampats de nines russes, al damunt una bola de vidre sobre una peanya de fusta.  Broska, l’endevinadora, hi seu a una banda, abillada amb un mocador de seda lila al cap, el collaret de falsa pedreria i una piga mal pintada al mig de la galta esquerra. A l’altra banda de la tauleta hi seu una vella desnerida, que duu un abric arnat de les vores; la seva cara és tota pell i ossos darrera unes ulleres apedaçades amb cinta adhesiva. Un nas de pallasso d’un vermell insolent li destaca a la punta del nas ossut. La vella treu de dins una bossa de ràfia un globus terraqui de paper vegetal que col·loca amb molta cura a un costat de la taula i acte seguit, li demana a la fetillera que li digui la bonaventura. La zíngara, gens sorpresa, acarona sense tocar la bola de vidre i hi cerca el destí de la seva clienta. Aclucant els ulls, fent ganyotes i torçant la boca enceta el teatre habitual que ha de convèncer-la. De tant en tant s’escura el coll i fa que no amb el cap, després que sí, un altre cop que no. Es mira la dona com per dir-li alguna cosa i en aquell instant, s’obren uns núvols i de la fosca emergeix un llamp que espetega damunt el globus terraqui il·luminant-lo. La vella mira a l’endevinadora que fa un posat d’estupefacció, després mira per l’escletxa que ha quedat oberta al cel i somriu. Un somriure llarg, dolç i tranquil.