URSUS

Mishka es va posar dret amb pesantor i alçant els braços projectà un bram rogallós arrencat del més profund de l’ànima que ressonà per tota la ribera. De l’argolla que duia reblada al nas encara en penjava un bon tros de cadena. La carpa del circ quedava darrera seu, lluny i en silenci i damunt les aigües fosques del riu s’hi podia veure reflectida una lluna gairebé plena. En veure-la, Mishka recordà la nit que sense dir res a ningú va abandonar els boscos del nord de Moldàvia.

Havia sentit a parlar dels homes; vells caçadors d’óssos que amb astúcia engalipaven la cadellada per endur-se’ls lluny i exhibir-los en fires i mercats. L’avi, el vell i savi Medved, l’havia previngut moltes vegades: Ni t’hi acostis, se t’enduran i no et veurem mai més. Et lligaran amb grillons i et convertiran en un ninot sense ànima. Recorda-ho sempre: Tu ets un ós. Li deia amb orgull per atemorir-lo. Però Mishka tenia un rau-rau a l’estomac que no el deixava viure. Somiava que era l’estrella d’un circ de quatre pistes i es delia per viatjar i conèixer ciutats que imaginava il·luminades per milers de gresols i llànties de colors on sempre hi sonava música festiva i tothom ballava al compàs dictat pels millors violins i violes, trompes i trombons.

I una nit de mitja lluna es va deixar caçar. Aquells homes el van dur a la fira de Chisinau on el va comprar en Matko, un gitano romanès, músic desaprofitat, borratxot i infeliç amb qui va triomfar al circ. En Matko li donava rosegons de pa amb mel i li ensenyava a anar en monocicle i a caminar per la corda fluixa. Feien malabars amb bitlles de colors i es fumaven els puros pudents que li prenien a l’apoderat del circ en un número còmic que feia les delícies de tothom.

I en Mishka feia veure que era feliç, s’ho pensava que era feliç. Però a les nits notava el dolor de l’argolla aferrada al musell i no es podia treure del cap els boscos espessos i acollidors que el van veure néixer. I els dolors de les nits, arrapats a l’ànima, van arribar a pesar més que la felicitat enganyosa dels dies. Aquell matí va decidir trencar amb tot. A urpades esberlà les cadenes que el fermaven i amb un profund lament als ulls s’acomiadà d’en Matko que se’l mirava estupefacte. Vagà atordit pel recinte del circ, després per l’albereda ombrívola de la fira, veient com ningú gosava acostar-s’hi, per acabar, ja tard, a la riba del riu. Llavors, mentre una lluna escapçada maldava per sortir, desorientat i amb un ofec al pit que no sabia com treure’s li vingueren al cap les paraules del seu avi. Et convertiran en un ninot sense ànima. Recorda-ho sempre: Tu ets un ós.

Va ser aleshores que Mishka es va posar dret amb pesantor i alçant els braços projectà un bram rogallós que ressonà molt més enllà de la ribera. Fins els boscos de Moldàvia.