Goretti Martínez
,
24/04/2019
Espectacles

Elisabet Vallès: “El teatre és transformador i ens fa una mica millors”

L’actriu pierenca forma part de l’elenc de ‘Terra de voltors’, l’adaptació teatral de la novel·la ‘Dos taüts negres i dos de blancs’
L'elenc de 'Terra de voltors'

Foto: 

Cedida
Elisabet Vallès, Ignasi Guasch, Mònica Lucchetti, Dani Arrebola i Àngel Amazares
A la novel·la ‘Dos taüts negres i dos de blancs’, l’escriptor Pep Coll explica un brutal assassinat múltiple que va passar de veritat l’any 1943 al Pallars Jussà. El director de la companyia Vintperquatre, Àngel Amazares, es va fascinar per aquesta història i tot el que s’hi amagava al darrere i va decidir fer-ne l’adaptació teatral. El resultat és ‘Terra de voltors’, un drama rural interpretat per Mònica Lucchetti, Elisabet Vallès, Ignasi Guasch, Dani Arrebola i el propi Àngel Amazares que podrem veure aquest divendres 26 d'abril a les 21:30h al Teatre Foment de Piera. ‘Terra de voltors’ és una història crua i dura (no recomanada per a menors de 12 anys), on els cinc actors es desdoblen en una vintena de personatges sense amagar-se del públic i amb un atrezzo mínim. L’actriu pierenca Elisabet Vallès actua a casa i hem volgut parlar amb ella sobre aquesta obra i la resta de projectes que té sobre la taula.
"M’agrada dur el teatre a tots els àmbits de la vida, més enllà que jo pugui pujar a un escenari i explicar una història des d’allà"

- Com va néixer aquest projecte?
L’Àngel Amazares, director de l’obra i de la companyia Vintperquatre, va llegir la novel·la ‘Dos taüts negres i dos de blancs’, de Pep Coll. Es va fascinar per la història, va anar a conèixer l’autor i va començar a treballar per fer-ne una adaptació teatral. Ell volia que allò que a vegades no arriba a tot arreu, perquè no tothom llegeix llibres, fos una història que es pogués compartir en un àmbit més generalitzat donant vida a aquests personatges. La novel·la està molt bé perquè cada capítol és un personatge de la història, que gira al voltant d’un crim que va passar al Pallars Jussà l’any 1943. L’Àngel ha fet tota una adaptació teatral en què cinc actors fem una vintena de personatges. Convidem l’espectador a viure aquesta història perquè entengui la situació de l’època a nivell social, polític i judicial, en ple franquisme. Tot de coses que, malauradament, ara veiem que, del tot del tot, no han canviat i sembla que es tornin a reproduir els patrons de la justícia a conveniència. És un drama rural, al voltant d’uns assassinats terribles. Molta gent es pensa que són els de Tor (Pallars Sobirà), que són els més coneguts, però no. Aquests de ‘Terra de voltors’ van passar a la Vall de Carreu, a la masia de Laortó. Allà hi vivia una família, el pare, la mare i dues nenes. Van aparèixer brutalment assassinats. Expliquem la història, com s’hi arriba, qui són ells. I ho fem acompanyant-nos d’unes projeccions, amb les localitzacions on van passar els crims. Quan l’Àngel va anar a veure l’autor de la novel·la ell li va estar ensenyant. Vam estrenar ‘Terra de voltors’ el 24 de febrer a Cornellà, a la sala Romagosa. L’obra la fem en pallarès, que és un altre repte. La fem parlant, sentint i caminat com ho feien ells.

- Per tant, a partir d’un crim, aneu molt més enllà per parlar d’una manera de viure en un temps concret.
Sí, en la novel·la tot això hi és. Quan es parla d’un personatge o de l’altre, inevitablement es contextualitzen. O quan hi ha el judici per determinar qui són els responsables del crim. No és que ens inventem res, tot està a la novel·la, però sí que és veritat que l’Àngel ha donat molta importància al context en la seva adaptació teatral. També s’ha pres algunes llicències. De fet, a mi particularment és el que em va interessar de la proposta. Em va arribar la proposta, em van dir que llegís aquest text, em va agradar i vaig dir que sí. La companyia Vintperquatre està fundada i dirigida per l’Àngel i ell va buscar els actors per fer ‘Terra de voltors’.

- Hi ha molts reptes aquí: el pallarès, tants personatges...
És molt xulo perquè a més ho fem amb molt pocs elements i tot passa en escena. L’espectador n’és testimoni en tot moment. No hi ha cap mena de trampa. No ens amaguem per res. L’obra comença com una mena de trencaclosques i les peces van quadrant a mesura que passen les coses.

- A banda de ‘Terra de voltors’, quins altres projectes tens entre mans?
Sóc llicenciada en art dramàtic en l’especialitat de text per l’Institut del Teatre. Tot i aquesta especialització, toco una mica de tot. Vaig començar a treballar tot just després de sortir de l’Institut perquè vam fer una tesina amb la Berta Giralt i la companyia que teníem, anomenada Elles Mateixes. Vam fer varis espectacles amb aquesta companyia. Després vaig treballar al teatre Regina, a la Sala Becket, al Teatre Nacional, al Versus Teatre… He anat treballant de tot. I cada vegada més m’interessa la pedagogia. Al principi, sí que és veritat que t’hi poses quan no surt feina de la resta però, quan vaig començar vaig enganxar-m’hi. Penso que el teatre ens dona moltes eines per la vida. A totes les edats. Ara mateix tinc 15 grups, des de P3 fins a un senyor que té més de vuitanta anys. Al final, el teatre ens toca a tots. I és una manera diferent d’entendre que el teatre no és només quelcom per fer sobre un escenari, sinó també quelcom individual que va molt més enllà. Jo hi crec molt, en això. I també treballo quan surt la oportunitat, com en el cas de ‘Terra de voltors’, amb la companyia Teatre Nu de Sant Martí de Tous i en el projecte Teatre Arrossegat de Catalunya, en el qual portem un carruatge preciós que es converteix en un teatre i anem explicant històries. M’agrada molt aquest concepte de teatre d’atraure la gent que passa pel carrer: “Mireu quina història us volem explicar”. Crec que el teatre és transformador i ens fa una mica millors. Necessitem comunicar-nos i tenir seguretat en nosaltres mateixos en tots els àmbits de la vida i el treball en equip, el respecte i el companyerisme són valors que el teatre, com altres disciplines, desenvolupa i defensa.

- Com reacciona la gent quan els ensenyes teatre? És una pregunta complicada i més si tenim en compte que tens una alumnat tan divers.
Ho podríem dividir en dos grups. Els que s’apunten a teatre perquè volen fer teatre, d’una banda. I, de l’altra, a Igualada es fa el programa Aire, que inclou sessions de teatre a l’escola en horari lectiu. A vegades em trobo amb nanos que mostren timidesa o certes inseguretats i veig que el teatre els ajuda. A mi m’agrada comprovar que això no només funciona amb la gent a qui li agrada el teatre, sinó que també funciona amb qui s’ho troba i l’ajuda a anar per la vida. Al final, quan ens posem davant d’algú, ens estem exposant d’una manera o altra: on poso les mans, com em moc, miro al terra, no sóc capaç de mirar als ulls, se m’embarbussa la llengua… Tot això són coses que es poden practicar, que es poden entrenar, que s’aprenen. Moltes vegades són els límits que ens posem nosaltres mateixos. Al final és obrir portes que tenim allà. Però, a vegades, si no ens obren la cortina no sabem que hi són. El teatre social sempre m’ha apassionat, aviat farem un curs al voltant de la violència domèstica i l’amor romàntic. M’agrada dur el teatre a tots els àmbits de la vida, més enllà que jo pugui pujar a un escenari i explicar una història des d’allà. Concebo el teatre com a alguna cosa que es pot trobar al carrer. No el concebo com una cosa el·litista o classista. El concebo com una cosa propera per a tothom.

- Així és com realment transforma, com deies abans?
Clar. Adonar-te que pots fer allò que no sabies que podies fer et dona ales per pensar que pots fer qualsevol cosa que et proposis. Venim a vegades amb molts tabús, preocupacions i prejudicis i de cop ens adonem que ens podem anar alliberant. El teatre et permet posar-te a la pell d’altres persones i, per tant, descobrir una mica més de tu mateix. Quan et prepares per donar vida a un personatge pots tenir referents i tècniques de construcció però el principal ets tu mateix: la ràbia és la teva, la foscor és la teva, l’alegria és la teva… Tot surt de tu i et permet conèixer-te més. Sentir-te dir una frase que mai diries et fa adonar de moltes coses. Per exemple, et fa adonar que de l’amor a l’odi, com de la pau a la violència, hi va un pas. De fet això és el que s’explica a ‘Terra de voltors’. No són persones violentes però la situació fa que ho siguin. El seu egoisme les converteix en violentes. “Jo mai faria això!” No, no ho sabem com reaccionarem davant de determinades situacions i el teatre ens ajuda a explorar tots aquests móns.

 

Més informació: 

També et pot interessar