Jump to navigation
- D’on neix 'Mort a les Cunetes'?M’assabento d’aquesta història per Internet, que a Can Maçana, a finals de la guerra civil havien afusellat a vuit republicans. Arrel d’això, trobo un llibre escrit per un dels néts d’un dels afusellats, que és l’obra de l’Albert Fàbrega. L’avi de l’Albert era Lluís Fàbrega -que era de Súria- i juntament amb vuit persones més, que eren republicanes, civils, que no havien fet res, quan van entrar els franquistes al poble, se’ls van endur a la presó de Manresa. A la nit del 9 de febrer, un escamot de guàrdies civils se’ls van emportar a Can Maçana i els van afusellar. Eren quatre guàrdies civils i es compta també un falangista. Un d’ells aconsegueix sobreviure, en Josep Nin i se’n va d’allà, però el tornen a enganxar i durant l’interrogatori amb els militars és quan explica els fets. Com que li obren sumari, aquest sumari és el que l’Albert Fàbrega, als voltants de l’any 2000, l’aconsegueix trobar i sap què ha passat, ja que els familiars els buscaven per la banda de Collbató i per altres poblacions perquè no sabien on havien passat els fets. Llavors, quan trobo aquest llibre escrit pel nét, és quan li proposo al David Pintó d’escriure una obra a mitges explicant aquests fets i vam començar a investigar quins personatges podien estar-hi relacionats.
- I quins personatges sorgeixen?Hi ha cinc personatges que incorporem a l’obra. En primer lloc, el personatge que comandava aquests guàrdies civils, després al Josep Nin que és l’home que va sobreviure, un home que feia de secretari municipal a Pinós, incorporem també una falangista que voltava per Esparreguera i Castellolí que es deia Rita, però li deien "la marimacho", que era una dona que delatava a la guàrdia civil si la gent treballava al camp al diumenge, qui eren els Rojos...; després hi hem afegit el Jaume Ollé, un home que vivia al Bruc, a un poble que pertany a aquest municipi que es diu Sant Pau de la Guàrdia. En Jaume Ollé es va emboscar durant la guerra, al febrer del 38, no va voler anar a la guerra, es va emboscar i tot i l’entrada de les tropes franquistes, ell continuava encara emboscat, i una nit escolta els trets i l’endemà troba els cossos.
El cinquè és un personatge molt emotiu també, que era de Castellolí que era la Tereseta Marbres -coneguda per la Maciana-. Era una noia d’aquella època, treballava en una fàbrica i li van fer el Pacte de la Fam, la van acusar de cometre un acte revolucionari, li van rapar el cap i la van vexar públicament al Centre Republicà. Com que no podia tornar a la fàbrica, s’havia de buscar la vida buscant bolets, herbes remeieres i ho venia o al Mercat d’Igualada o a Cal Betes de Castellolí i, llavors, ella era una de les que quan passava per la fossa, ho tapava, com altres que també posaven pedres damunt la fossa. Els cossos els van deixar allà, sense enterrar, i llavors la gent que no era del règim, quan passava per allà s’apiadaven i els tapaven.
Aquests cinc personatges conformen cinc monòlegs i expliquem el que els hi van fer a aquests pobres republicans, però també expliquem tot el context de la repressió franquista: la metodologia de les tropes franquistes, parlem del Valle de Los Caídos, de les fosses... Expliquem tota la repressió franquista. Jo sempre dic que els hi van fer un “A por ellos”, l’únic que en aquella època et pelaven, t’afusellaven. Eren persones que o pertanyien a Esquerra Republicana, o perquè pertanyien a la CNT -quan llavors era obligatori pertànyer a un sindicat-, no tenien delictes de sang, no tenien cap delicte, no havien fet res.
Foto: Joan Guasch
- Quan temps heu tardat en escriure l’obra?Vam començar a la tardor del 2017, i abans d’estrenar-la vam fer unes prèvies. L’estrena es va fer a Súria, a l’abril. Hem anat buscant relats per explicar les diverses històries. En el d’explicar la història de la Tereseta Marbres vam comptar amb el seu fill, en Pere Guixà -qui havia recollit relats de la guerra a Castellolí-, i en un d’aquests relats, explica que la seva mare la van rapar allà al Centre Republicà; també hem comptat amb la història del meu cosí, d’en Toni Cortès qui el seu padrí que era de Barbens el van tenir 5 anys a la presó i ell explica en un article que els presos, feien caixes de fusta mentre estaven empresonats, entre altres. Hem anat buscant informació i això ha estat un treball molt laboriós: les dades, com era la metodologia de repressió franquista... Hem agafat tots aquests relats i hem afegit ficció, buscant també el sentit de l’humor, i crec que això també ho hem aconseguit.
- On succeeix l’obra? Com la vestiu?Situem al públic al llocs dels fets, a la fossa, ja des de l’inici. Cadascun dels personatges que estan relacionats entre si, van a la fossa en anys diferents. I així, a la vegada, aconseguim recrear les èpoques. Amb tot això ho acompanya la música d’en Martí Marsal, amb l’acordió, que va posant tota la banda sonora i crea el clima amb músiques conegudes, de l’època i fa de fil conductor. La música hi ajuda molt.
- A trets generals, què reivindica 'Mort a les cunetes'?Reivindica que ara estem com estàvem, que tot i que hi hagi algunes diferències i que hàgim evolucionat, que en moltes coses estem igual. El franquisme, malauradament, és vigent, que la violència de gènere cap a les dones hi és... Que la repressió franquista és latent, que moltes famílies no han pogut enterrar els seus morts, que no s’ha pogut recuperar la memòria històrica, que no s’ha fet justícia a les víctimes... Per una banda, la guerra va ser molt dura per una banda i una altra, però els vencedors van poder enterrar els seus morts amb tots els seus honors, però a la vegada van sembrar la repressió, la temor i la por durant molts anys i això encara dura. És molt actual. És un passat recent, que no s’ha afrontat. El govern ho hauria d’afrontar com un tema humanitari, no polític; i això fa que no s’hagi resolt, perquè si s’afrontés com un tema humanitari, que la gent vol enterrar els cossos de les seves famílies, del seu avi, del seu tiet, del seu germà... Quan acabes la funció,que moltes de les actuacions després en fem un col·loqui, entrem a la memòria històrica i molta gent explica els seus casos, s’emociona. L’obra és un homenatge a totes aquestes persones que van morir per les seves idees.
- Justament aquest dissabte, quan feu l’actuació a Igualada -en el marc del 80è any de l’arribada de les tropes franquistes- es compleixen 80 anys de l’afusellament...Sí, aquest dissabte farà justament 80 anys dels fets: els van assassinar la nit del 9 al 10 de febrer del 39. De la mateixa manera que també va passar el dia 23 de març de l'any passat, que ja ho vam fer aquí a l’Aurora, també vindrà el nét de Lluís Fàbregas que és el que ha fet la recerca, el Pere Guixà, el Joan Ollé -fill de l’emboscat- i anirem fins al lloc on va passar tot per fer una ofrena floral. Ja es va programar tenint-ho en compte, doncs l’obra la vam realitzar a Igualada el passat mes de març. Com que va tenir èxit, vam voler aprofitar aquesta casualitat.
- Els cossos per això mai van ser trobats?No, hi ha hagut dos intents. Un al 2006 i l’altre, fa dos tardors. Es van fer unes prospeccions a veure si es podia trobar en diverses zones. No s’han trobat mai els cossos, no els van enterrar, van quedar insepults, a Can Maçana.
- D’altra banda, també vau actuar a la presó de Lledoners. Què va significar per a vosaltres?El 12 d’octubre van tenir la sort d’anar allà i davant 50 interns, entre ells en Jordi Cuixart, vam representar l’obra. Jo no havia estat mai a una presó i van mostrar una gran predisposició: aplaudien, reien... Al final, tots drets aplaudint, molt entregats, va ser molt emocionant! És una sensació molt forta, ja que hi ha un personatge que explica que va estar cinc anys condemnat a la presó i és clar, ho estàs fent davant gent que està empresonada, explicant que tots aquells anys de presó m’han fet perdre les ganes de viure, de menjar...
- Què ha significat per a tu ser el protagonista d’aquesta obra?Sempre he tingut interès amb el tema de la guerra civil, en voler recuperar la memòria històrica i donar-ho a conèixer. M’ho he passat molt bé: trobant i descobrint aquesta història, escrivint-la, anar coneixent tots aquests personatges del territori... Ha sigut molt proper, t’atrapa. Estic molt agraït de poder-ho fer, sobretot perquè després de cada obra la gent s’emociona, riu, et vol abraçar... És un granet de sorra que portem per tal de recuperar i remoure, reivindicar la nostra història. La idea és anar-la fent en tot el que hi ha d’any i part del 2019. Portem 21 actuacions, i la veritat és que ens agradaria arribar a les 50 actuacions.
Facebook Mort a les cunetes
