Jump to navigation
- Al mes d’agost vau acabar la sessió ‘Off’ de La Villarroel amb l’obra ‘¿La vida es sueño?’ o #gwenismurfila’ amb la companyia Les Llibertàries. Com valores els primers espectacles?Bé, aquest estiu hem estrenat amb la companyia de Les Llibertàries, però jo faig diverses coses normalment. Com pots suposar, en el món del teatre és difícil viure d’una sola cosa. En aquests moments estic fent diferents cosetes com actriu, com a directora i com a docent. El projecte de Les Llibertàries el vam formar amb el Norbert Martínez, la Gemma Brió i la Mar Orfila, i ve d’un espectacle que vam estrenar el 2013, ‘Llibert’. Aquest és el nostre segon espectacle, que hem estat molt de temps cuinant perquè és un espectacle de creació, que hem fet a partir de zero. Vam triar el terme de la postveritat com a punt de partida i a partir d’aquí, vam començar a fer un projecte de creació que ha acabat aquest estiua a la sala Villarroel dins del Festival Grec. Aquesta estrena ha sigut un punt inicial del qual esperem que sigui una llarga vida d’espectacle. Vam estar-hi només 10 dies a finals de juliol i principis d’agost, unes dates complicades, però n’estem super contentes, perquè el públic va respondre bé i vam tenir crítiques boniques.
- En quin punt del calendari us trobeu?Quan vam acabar era 3 d’agost, hem marxat de vacances i ara ens posarem a treballar en allò que esperem que sigui una gira. El que ens agradaria, sobretot, seria tornar a fer temporada en algun teatre de Barcelona, perquè es va poder veure pocs dies a la ciutat i dins del festival. Ens agradaria poder-ho ampliar una mica.
- I quin és el següent pas?La veritat és que en aquests moments no hi ha futur, no tenim res previst encara. És un espectacle de creació i es barreja amb escenes de ‘La vida es sueño’ de Calderón de la Barca, perquè vam trobar que hi havia molts paral•lelismes amb tot el tema de la postveritat, el món actual de les xarxes socials, la veritat irreal que hi podrem viure... És un espectacle que ara mateix és mig en català i mig en castellà. Ens agradaria molt poder-ho girar per fora de Catalunya i explorar festivals a escala estatal, perquè, quant a l’idioma, ja ho tenim plantejat així.
Escena de l'obra '¿La vida es sueño? o #gwenismurfila'
- La idea seria ampliar els espectacles per tot Espanya?Sí, primer fer gira per Catalunya i després doncs obrir a escala estatal. I perquè no, Sud-Amèrica! No ho sé, tot el que sigui més el mercat en castellà. Aquest és el somni que tenim, però el que acabi sent, ja es veurà. D’aquí un any ja podrem fer la valoració de com ha acabat aquest projecte.
- D’on sorgeix el concepte #gwenismurfila i perquè crear-lo en forma de hashtag?Vam partir de la premissa de la postveritat, les xarxes socials i la seva bombolla i vam crear dues històries paral•leles. Una d’elles és ‘La vida es sueño’ de Calderón de la Barca, amb un Segismundo portat als nostres dies, i què passaria si Segismundo visqués en el món de Google, Viquipèdia i les xarxes socials. Per altra banda, creem una realitat-ficció, a partir d’una companya que no arriba a l’assaig i comencem a muntar-nos una pel•lícula d’on estar la Mar. El que fem és explorar les seves xarxes socials per veure on pot haver anat a parar i inventem un hashtag que llencem a les xarxes, aquest #gwenismurfila, i que acaba tenint un recorregut. Per nosaltres, parlar de les xarxes socials era important, perquè és un joc que tots estem jugant i al títol ja vam voler introduir-lo. A la xarxa existeix i es pot consultar.
- Com sorgeix la idea de crear aquesta obra? Després de ‘Llibert’ teníem ganes de seguir com a companyia, ens vam constituir coma Les Llibertàries i volíem fer un segon espectacle. Però no té res a veure amb el primer, només amb l’estil i la firma de Les Llibertàries. Clar, quan fas un segon espectacle és com tornar a començar de zero. Amb ‘Llibert’ vam tenir molt de recorregut, vam tenir premis, nominacions als premis Max, premis Butaca, premi serra d’Or… Però tornar a començar vol dir: buscar un teatre, algú que et doni suport, que et programi, trobar els diners per poder fer la producció... i va ser una mica com vam acabar al Grec, que va produir l’espectacle. Va ser tot de darrer moment, ho vam tancar a la primavera. És important començant fent temporada a Barcelona per poder donar visibilitat al teu projecte, però ens ha faltat donar-hi una altra volta, mirar programadors i que arribi més al gran públic que a l’estiu no consumeix teatre o que estava fora de la ciutat.
- Un espectacle on s’espera que l’espectador s’ho passi bé i rigui, però on es toca temes com la postveritat i les fake news. Com trobes el punt entremig?Teníem molt clar que volíem que fos comèdia, perquè veníem de fer una tragèdia al nostre primer espectacle. Però el nostre segell és parlar del món que ens envolta, del que ens passa i del que volem reflexionar. En realitat, l’obra és una gamberrada de les dues actrius que estan a l’escenari. Una gamberrada en el bon sentit! Anem a liar-la una mica i crear una ficció, tant dins com fora de l’escenari, a veure què passa. Aquí tot és possible, perquè es va explicant des de l’humor i la idea és que l’espectador pugui sortir i reflexionar. Que es preguntin, realment, com ens estem creiem tot a través de xarxes, el periodisme, si t’acabes creient el que et diuen sense intentar investigar si allò és cert o no. Mai és un: “Nois, a vosaltres us passa això”, si no que tots estem dins d’aquesta bombolla.
Tàtels Pérez a l'obra '¿La vida es sueño? o #gwenismurfila'
- Des que vau estrenar Llibert, l’any 2014, han passat 4 anys i segur que mil reflexions. Teniu pensat recuperar-la en algun moment?‘Llibert’ es va quedar allà, vam decidir que ja la matàvem, no? En el bon sentit, és clar! Ara l’editorial Comanegra ha editat el llibre i el 19 de setembre fem una presentació d’aquesta edició amb unes lectures de fragments de l’obra. És tot el que fem, hem passat pàgina.
- Ja amb anys de trajectòria a les espatlles, sempre és important recordar els inicis. Com neix la companyia Les Llibertàries?De fet, Les Llibertàries són una mica una casualitat que va sortir a partir de ‘Llibert’. La Gemma i el Norbert tenien aquest text que volien portar a escena, el Norbert dirigia i la Gemma la protagonitzava, i necessitaven un equip de gent. En aquell moment jo hi vaig anar a parar en un punt del procés i la Mar hi era des d’un inici. Després de dos anys i mig de gira, vam veure que treballàvem bé junts, que ens enteníem, que teníem ganes de seguir explicant coses i va ser quan vam dir: “Seguim!”
- Com bé has dit abans, tens altres projectes en marxa, paral•lelament a la gira amb Les Llibertàries.Més que projectes, són coses que estic fent des de fa temps. Ara mateix estem de gira amb la companyia de Lletra amb un espectacle que vam estrenar el 2016, titulada ‘Ens havíem barallat tant’. L’obra és una conversa entre Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany, dirigida per Ivan Padilla i que faig amb la Mireia Cirera. Ho vam estrenar al Tocats de Lletra de Manresa i va ser el seu espectacle inaugural.També estic fent una petita gira amb un microteatre que vam estrenar a l’Altre Festival, un festival que barreja arts escèniques i trastorns mentals. Vam estrenar ‘Cita en teràpia’, ahir vaig fer bolo d’això a Sallent i ara tenim una petita gira pels pobles del Bages, que va sortir arran del festival Test, a Avinyó. Ara mateix al Bages estan passant moltíssimes coses! Com a directora, tinc altres projectes que aniré fent al llarg de la tardor i l’hivern.
- I ens queda la docència.Sí! Faig classes de teatre a instituts, és una cosa que faig des de fa anys. Porto dos grups de teatre en dos instituts, el Joan Mercader d’Igualada i l’Institut Moianès, de Moià. És una cosa que segueixo mantenint al llarg de temps, una mica la base de tot plegat. Tota la resta va i bé, però això és una mica el que està allà.
- I és que la vida dels actors i les actrius no és gens previsible (ni fàcil!). Des de petita has volgut ser actriu o va ser més una progressió?No, no! Jo de petita ja vaig decidir que volia ser actriu. En aquell moment suposo que no sabia si ho seria o no, però jo ho deia. Vaig acabar presentant-me a les proves de l’Institut de Teatre, on vaig entrar amb 17 anys i és el que he volgut fer sempre. Jo sempre he dit que faig teatre perquè és el que em fa sentir més feliç. Quan faig teatre sóc feliç i no hi ha altra cosa que em faci sentir igual i per tant, he intentat sempre bellugar-me dins d’aquest món. Això sí, combinant docència, direcció, bolos com a actriu... una mica totes les tecles per poder seguir endavant.
- Has fet cursos de clown, de dansa, d’acrobàcia teatral, de comèdia… Podríem dir que has viatjat pels diferents universos de les arts escèniques.Bé, sí. Això és una mica la formació que vaig fer, sobretot a l’inici i que he intentat seguir fent amb els anys. Seguir-se formant és bastant imprescindible, però des que tinc dues filles, m’ha canviat bastant la vida i el meu temps és molt més limitat del que era! Ni prenc tants cursos com prenia ni puc seguir fent tantes coses com voldria fer, però intento conservar aquest esperit de curiositat i de seguir aprenent.
- I de cara al futur, on et veus d’aquí a 10 anys?La veritat és que no m’agradaria estar molt diferent del que estic ara. No estic en un mal moment! M’agradaria seguir treballant amb Les Llibertàries i que tot no fos tan difícil, que tot fluís una mica més! M’encantaria que les coses funcionessin més fàcilment, perquè cada cop que vols començar a moure un projecte has de picar moltíssima pedra. Normalment engegues un projecte d’una manera gairebé amateur, en el sentit que, quan la companyia és teva, no arribaràs mai a cobrar els assajos, tota la feina que hi has dedicat... Esperes que a la llarga allò et recompensi, però no t’ho assegura ningú! No és que el meu somni sigui tenir més feina de la que tinc ara, perquè ara estic contenta i faig projectes molt xulos; però s’agrairia que tot fos una mica més fàcil i ¡ostres!, no costés tant. Sobretot perquè ens anem fent grans i l’energia que tens és una altra, no és la mateixa als 40 que als 25!
Facebook Les Llibertàries
