Jump to navigation
- ‘Fins a l’última pedra’ és una novel·la formada per diferents històries i contes, però explicats a través de veus antigues. Com et planteges aquesta espècie de viatge en el temps per arribar a explicar l’essència d’un poble ara ja inhabitat?La història es divideix en tres línies temporals. La primera, que és com comença la novel·la, que és aquest home que arriba al poble i es troba una vella que està desmuntant-lo pedra per pedra. A partir d’aquí, surten les altres dues línies temporals: per una banda, la vida de l’home abans d’arribar al poble, què ha passat amb ell perquè decideixi anar a aquell poble, i, després, l’altra, que és la història del poble a través de diferents persones que hi han viscut al llarg de la història. O sigui, hi ha la línia temporal que configura tota la història del poble, però també es va entrellaçant constantment amb la història de l'home, qui, al final, també forma part de la història d’aquest indret, perquè és descendent de totes aquestes famílies i de tot el que s'hi ha viscut.
- Entre aquestes històries, com bé dius, una que segueix al final de cada conte i que relata la vida d’un home que, molts anys després de marxar del poble on va néixer, hi torna per buscar respostes i veiem com hi queda atrapat...Exacte. Ell representa el procés que pot fer qualsevol persona a l’hora d’indagar introspectivament cap al seu passat i quedar-s’hi aferrada. Llavors, ha de decidir què fer amb això. És aquesta cosa de tenir un problema i plantejar-se què fer: fugir endavant, que és el que fa aquest home al llarg de la seva vida, o aturar-se i mirar enrere. Però quan mires enrere, corres el perill de quedar completament atrapat amb les històries que vas descobrint.
- Al final, l’herència, la llosa que t’atrapa, no sempre de forma volguda, perquè no es perdi la memòria...Al final, les pedres, o fins a l'última pedra, que és com m’hi refereixo jo, és ben bé això: el llegat que tenim nosaltres, per una banda, de la nostra família, d'un entorn més proper, però també a escala del lloc on vivim. La geografia, l'entorn on creixem i on vivim, també configura el nostre caràcter, les nostres pors i les nostres inquietuds. És el que anem absorbint al llarg de la nostra vida.
- I el nexe en comú són les pedres, les úniques que es mantenen impertorbables amb el pas del temps i que coneixen tots els secrets...Sí, la idea és aquesta, com les pedres absorbeixen les històries. Abans, quan es construïen les cases, agafaven pedres, objectes de la natura, que convertien en una estructura urbana, i a dintre, al darrere d’aquestes pedres, el que passava no ho sabia ningú, només les persones que es troben al darrere d’aquesta paret. Per tant, les pedres absorbeixen aquestes històries.
- També hi ha contes que et serveixen per narrar-hi llegendes, com la de la Tinyosa, que arriba amb la boira, o la Molsosa, que habita al bosc. D’això també estan fetes les històries que serveixen per explicar l’ànima de les comunitats, oi?El meu poble, on he nascut i on m'he criat, que és Sant Martí de Tous, és un poble molt de llegendes. Cada any celebra el Festival de Llegendes, l’escola té nom de llegenda, hi ha moltes llegendes autòctones, i és una cosa que jo he mamat molt també. Suposo que també em surt la vena del que tinc jo de bagatge. Sí que és veritat que, tot i que s’ha perdut una mica, som una cultura de llegendes, amb unes criatures mitològiques, que ara sembla que comencin a despuntar i a despertar interès, però que han estat molts anys oblidades. Al final, això també ha existit i també ha estat molt palesa en la cultura d'aquests pobles, en la cultura rural catalana. Llavors, per a mi també era molt interessant que poguessin anar sortint i que estiguin molt integrades a la vida dels personatges.
Berta Creus durant una presentació del llibre | Foto: Elisenda Solsona- “Quan tenia cor, em deien meuca, quan no, bruixa”, escrius en un dels contes, que també serveixen per veure el paper que han jugat les dones al llarg de la història: de no tenir veu ni vot a ser considerades meuques o temudes per bruixes...És veritat que hi ha zones rurals on les dones tenien més poder. Depenia una mica de la zona geogràfica, perquè també, si investigues una mica, hi ha temes molt interessants al respecte, però en aquest cas sí que he optat molt pel paper de la dona en aquest sentit, més a les fosques. Per exemple, al llibre, hi ha una història que són tots els pensaments d'una dona, tot el que diria, però, al final, no diu res a ningú. O sigui que no era buscat, però sí que a mesura que anava creant els relats i tot aquest món veia que era com un factor molt important també dins d’aquestes històries.
- Comentes que el poder de les dones depèn de la zona geogràfica, però creus que aquestes maneres de viure, de fer, s’han convertit en un nexe comú en la manera com han anat evolucionant aquests pobles en l’àmbit social o de com alguns no ho han fet?Per sort, hem evolucionat perquè les coses no són al cent per cent com eren abans, però encara falta evolucionar més. Hi ha deixos aquí de moltes coses: hi ha dones d’avui en dia que s’hi poden sentir totalment identificades encara. El que passa és que, per sort, no està tan estès com en aquella època, però crec que hi ha coses que estan tan arrelades que costarà molt que realment deixin d'existir algun dia.
- La nota comuna en la majoria dels contes és el desig de fugida d’unes tradicions i unes maneres de viure que potser ajuden a justificar que, al marge de la ficció, alguns pobles s’hagin acabat extingint, que la gent hagi defugit segons quines maneres de viure...Crec que hi ha una combinació, perquè quan un poble s’abandona és perquè aquell poble no ha funcionat. Un poble abandonat és la història d'un fracàs, ja sigui perquè no hi havia els recursos naturals que permetien viure-hi o perquè hi havia una llum més enllà. Molts d'aquests pobles es van abandonar per tot el tema de l'èxode rural o perquè hi va haver plagues com la fil·loxera, que va aniquilar un munt de plantacions de vinyes. La gent que havia de triar què feia anava cap a la ciutat. Potser la fugida era la cerca de la subsistència.
- El llenguatge, com a traductora i intèrpret que ets, té un valor especial, ja que recuperes vocabulari i expressions ara ja en desús. Símbol per marcar un espai temporal o per reforçar també un altre aspecte que desapareix amb l’extinció d’una comunitat?La veritat és que el tema de recuperar el llenguatge o de fer-ne certa militància se m’ha dit molt, però ha sigut totalment natural. Jo ja escric així. M’agrada moltíssim jugar amb el llenguatge, fins i tot quan envio missatges per WhatsApp. M'agrada molt copiar la manera de parlar i sí que és veritat que al llibre la manera que hi apareix és la del lloc on m’he criat i que es va perdent. Les noves generacions cada cop parlen menys així, però quan escoltes les darreres generacions del poble tenen un parlar molt similar. Vull dir que no és una cosa que quedi tan enllà. Al final, el que faig més escoltar molt i mirar de reproduir aquesta parla, que potser la preservo, però mai ha estat d’una manera militant. A mi m’encanta la llengua i m'ho passo molt bé explorant-la, jugant-hi, deformant-la, etc.
- ‘Fins a l’última pedra’ és la teva primera novel·la. Com va sorgir la idea de fer-la sobre aquest tema i plantejar-lo amb aquestes estructures temporals i de personatges que dèiem al principi?Ha sigut un procés una mica estrany. Tot va començar amb tres relats que vaig fer el 2019. Veia que tenien aquest nexe d’unió, que passaven en un poble de la Catalunya interior, que tenia una aura amb molt de misteri, de boira, de llegenda, i vaig pensar que podria continuar explorant aquest camí. A partir d'aquí, vaig anar creant diversos relats i quan ja en tenia uns quants, em va sortir la història d’un home que anava al poble i es trobava una vella que l’estava desmuntant pedra a pedra. La primera versió que vaig enviar a l’editorial per si els interessava, tenia aquesta història de l’home i la vella, que sortia al principi i al final. La vida d’aquest home la tenia dins del cap, però no l'havia arribat a desenvolupar i, els de l'editorial, el primer que em van dir va ser que la tragués. A partir d’aquí, ho vaig treballar tot molt encara mig any més perquè quedés un conjunt complet i enllaçant-hi la història de l’home i la vella.
- Abans parlaves d’investigar llegendes i del Festival de Llegendes que fan cada any a Sant Martí de Tous. Això t’ha facilitat la creació d’aquestes històries?Sí, a més, hi ha una figura que a mi ja m'agradava molt, com és la de la Pesanta, per exemple, que ja fa anys que la conec i volia que sortís al llibre. Clar, hi ha altres històries que s'han quedat al calaix perquè no m'acabaven de quadrar amb tota la història i les he tret, però també hi ha altres personatges mitològics que jo no coneixia i que també he anat investigant per treure’n la gran varietat que tenim.
- I, com a resultat, acabes reivindicant la memòria i el patrimoni, que intentem que quedin en herència sense que resultin ser una llosa pesada que ens impedeixi avançar...És una llança a favor de no abandonar. Per la zona on visc, hi ha moltíssims pobles abandonats dels quals només en queden quatre pedres i no s’hi fa res. Continuem construint, ampliant i canviant zones que han quedat completament perdudes, i és una llàstima perquè arriba un moment en què ja no en queda cap descendent o és tan allunyat que és com si ja no hi fos. És quan es perd una part d’aquesta memòria.
Twitter Berta Creus Web Editorial Males Herbes
