Foto: 

Arnau Martínez
Jordi Benavente

Jordi Benavente: "La literatura és un artifici que conté veritat"

El de Martorell publica ‘Tots els focs totes les pistoles’, una miscel·lània d’escrits breus
Arnau Martínez
,
27/09/2021
Llibres
Jordi Benavente (Martorell, 1980) ha escrit ‘Tots els focs totes les pistoles’ (Lleonard Muntaner), una miscel·lània molt poètica. Els seus relats són com aquelles escenes que en els últims minuts se sent un tret que ressona i la pantalla passa a negre, fins al pròxim capítol encara no pensat -o sí-. En aquest compendi de 41 textos que l’autor ha escrit i reescrit una vegada i una altra, hi ha un imaginari que Benavente ha anat configurant al llarg dels anys. Envoltats de pistoles dels guardaespatlles del President i en plena Setmana del Llibre en Català, des de Surtdecasa conversem amb l’autor.
Escric perquè llegeixo i he tingut la necessitat de fer-ho tan bé com els autors que he llegit

- A xarxes socials vas dir que 'Tots els focs totes les persones' eren “contes boscans, poemes en prosa, miscel·lània salvatge”.
Per mi tots els textos tenen una pulsió poètica, dir el màxim amb el mínim i fins i tot deixar algun missatge ocult. A més, tots els textos estan lligats per una mateixa veu amb la intenció de crear una atmosfera, com un estat d’ànim.

- Com ha estat el procés d’escriptura d’aquesta miscel·lània?
Són textos que venen des de fa anys, no és que em llevi un dia i digui vull fer un llibret. Han estat recollits o rumiats mentre caminava, que és quan estic més relaxat i tinc la ment més tranquil·la. Coses viscudes, imaginades o somiades les puc refer mentre camino. Ha estat un procés de reescriure i reescriure. He descartat moltes peces i al final apareixen 41 textos.

  • imatge de control 1per1
  • imatge de control 1per1

- En molts dels escrits utilitzes la repetició “va deixar escrit”, en tercera persona.
Aquesta crossa era una manera de lligar totes les peces, de cosir-les. I, al mateix temps, de distanciar-me de la veu en primera persona de la majoria d’històries. És el joc del manuscrit trobat, unes llibretes heretades d’un amic, d’un tiet... No se sap ben bé qui és. Volia deixar constància d’algunes coses que dites per mi haguessin sonat d’una altra manera.

- Per què tens aquesta fixació amb les armes de foc que hi apareixen en tantes de les històries?
No és una fixació, forma part de l’imaginari de pel·lícules vistes: les sagues 'Jungla de cristal', 'Arma letal'... Totes aquestes pel·lícules les vaig veure quan jo era un nano o adolescent i imitàvem tots aquests personatges. També vaig jugar a jocs de rol com el 'Fanhunter' on hi havia tot un catàleg impressionant d’armeria. A banda, també vinc d’una família on mon pare era molt de westerns i mon avi de llegir Marcial Lafuente Estefanía. Tinc un imaginari armamentista, però mai n’he tingut cap, més enllà d’escopetes de balins.

- A més, la pistola apareix representada des de l’ús més cruel que causa la mort fins a la pistola de joguina que representa la innocència absoluta.
D’aquí la justificació de “totes les pistoles” del títol. Apareixen moltes pistoles i a més en formes molt diverses. A més, si la pistola mata, aquesta mort algunes vegades serveix per tancar la història o és la guspira inicial. La mort també és un recurs narratiu.

 

Jordi Benavente | Foto: Arnau Martínez
- Un dels eixos centrals dels escrits és la natura i escrius frases gairebé lapidàries com: “Tot el verd que veus aquí és per salvar-nos, no així la resta” o “Tres mil aplicacions al mòbil però a pèl som incapaços d’identificar l’arbre que fa la flor lila.”
Jo he vingut des de l’Escola Industrial de Barcelona a la Setmana en bicicleta. Jo fa anys que em crec que hem de fer un gir molt radical i que hem d’aprendre mesures dràstiques. No només nosaltres, també els que ens governen i les grans empreses que governen el món. Hem arribat a un punt que és blanc o negre, o estàs amb la natura o hi estàs en contra.

- A banda d’estar amb la natura o en contra, ens hi hem desconnectat moltíssim, no trobes?
La societat està més connectada a les pantalles que als boscos. Jo necessito cada dos o tres dies sortir a la muntanya, envoltar-me de verd perquè el verd ens fa bé, ens calma, ens baixa les pulsacions arterials. A més, envoltat de verd rumies coses que és impensable en mig del brogit de la ciutat.

- Un altre dels temes recurrents en els escrits és la paternitat.
Sempre et diuen que ser pare et canviarà la vida, però fins que no t’hi trobes no n’ets conscient. De sobte descobreixes dues coses: que a vegades la responsabilitat d’aquesta personeta que passa a dependre de tu pesa i que el teu temps passa a ser seu, ja no disposes d’ell. Això forma part de la meva quotidianitat i evidentment que queda reflectit en els textos.

- Pel que fa a figures familiars, hi apareixen els menuts que representen la innocència que comentàvem abans i també els avis que encarnen la saviesa.
Vaig créixer en una casa on els meus avis materns hi eren presents, vivien al pis de baix. Per motius generacionals evidents, els avis tenen una altra visió del món, uns altres referents, han patit unes altres coses... Tot això és un caldo de cultiu que t’influencia.

- Anna Gual a l’epíleg diu que els teus escrits “juguen” i “fereixen”.
Carles Riba va dir que la poesia era joc i foc. Cadascú ha de dir si se sent ferit, si commou o no. Sí que és cert que he jugat, un cop escrits els textos, els llegia en veu alta perquè sonessin com havien de sonar i afinar. Suposo que l’Anna Gual es refereix al fet que, al final, la literatura és un artifici que conté veritat, l’artifici és el joc, i la veritat que conté és el que pot ferir o commoure.

- Ara que ho comentaves, justament són textos aptes per llegir en veu alta o fins i tot caminant.
Són textos que poden ser recitats, fins i tot els que tenen forma de relat breu. L’obsessió ha sigut anar retallant i retallant, perquè volia dir-ho amb el mínim. A vegades, he corregut el risc de no explicar-ho tot, de suggerir una cosa i que el lector faci la resta.

- Per acabar, hi ha un moment que dius com si fos un vers: “escric perquè llegeixo, i llegeixo per sobreviure. I si haig de triar entre llegir o escriure, trio sortir a caminar.” Tries sortir a caminar, doncs?
A la vida real trio fer-ho tot. Aquesta peça és la condensació d’una filosofia vital. Escric perquè llegeixo i he tingut la necessitat de fer-ho tan bé com els autors que he llegit. Llegeixo perquè ho necessito, necessito aquesta evasió, aquest refugi. Sortint a caminar recordes lectures i escrius tot pensant coses.

Més informació: 

A

També et pot interessar