Jump to navigation
- Estaves predestinat a ser músic, tenint en compte la teva família... El teu pare, compositor professional, els teus tiets, etc...Doncs no. Feia música perquè m’hi feien anar. Jo volia treballar a la tele, ser periodista, ser càmera de televisió... Comunicar. Però als 16 anys vaig tenir una mena de revelació. Per una banda, el meu pare em va regalar un CD de jazz i, quan el vaig escoltar per primer cop, vaig sentir una emoció nova i vaig tenir clar que jo volia fer allò. I als 18 anys vaig deixar-ho tot per fer de músic. Tocava el trombó en cobles, orquestres, i ja guanyava prou per viure.
- I escriure música?Sóc molt inquiet i sempre m’ha cridat l’atenció com està feta la música. Sense voler ser compositor, als 13 o 14 anys ja escrivia música. Perquè veia el meu pare que ho feia i també perquè ho necessitava. Del que escoltava, dels acords, de la melodia, en treia coses. I no he deixat mai d’estudiar música i a base de tocar, de formar-me, d’anar al Taller de Músics, vaig veure que el que volia fer era escriure música, que era amb allò en el que realment gaudia, més que en tocar. Calia doncs, formar-se més en aquesta direcció. Per això vaig estudiar composició a l’Escola Superior de Música de Catalunya, amb 28 anys, ja de més gran.
- Millor escriure música que tocar?M’ho passo molt bé tocant, però jo em sento, com a músic, un artista, un creador. És quan escric música quan em sento millor, quan ho trec tot: els mals, les coses bones, els neguits,... Tot ho fico allà. Escric música com una forma d’expressar-me, de comunicar-me.
- Una mica allò que també volies fer de petit, comunicar; com un escriptor de novel·la, un pintor. Però escriure música no és una habilitat que un té de petit, com potser sí escriure o dibuixar...Sí, el llenguatge musical no el tenim tots, s’ha d’aprendre i requereix d’unes qüestions tècniques que cal comprendre i aplicar per a poder-ho fer bé. Però sempre he sentit la necessitat d’entendre aquestes coses tècniques, d’escoltar música però fixant-me en tots els detalls. De fet, em vaig passar molts anys escoltant molta música, jazz, clàssica, llegia biografies de compositors perquè ho volia saber tot d’ells, mirava partitures. I el més important, he tingut la sort de tenir amics músics que han provat la meva música, que l’han tocat i jo, després de sentir-la, l’he retocat, adaptat, millorat. Puc dir que he aprés a escriure música a partir de poder-la assajar. També he tingut bons professors, però la màxima de la prova - error és el que m’ha ajudat més.
- La música per a Big Band et té seduït: escrius per aquest tipus de formació, dirigeixes Big Bands... Sí, quan tocava a la banda de Capellades de vegades tocàvem temes de jazz, de Big Band, i aquella música em posava la pell de gallina. M’hi vaig obsessionar molt: vaig investigar, conèixer nous compositors com Sammy Nestico, Duke Ellington, però Bob Brookmeyer em va fascinar: la seva música em feia tremolar. Llavors amb els amics de Capellades vam fer una Big Band i jo feia els arranjaments. Al mateix temps, era professor a l’Escola de Música de Vilafranca i el seu director, David Miret, em va empènyer a dirigir la nova Big Band de l’Escola. I va ser un regal perquè els meus alumnes m’han servit com a ‘conillets d’indies’, m’han ajudat a escriure, a experimentar, a fer i a refer la música per adaptar-la als músics. Tinc molt en compte els músics quan escric, no tot es pot tocar.
- I aleshores vas guanyar tres premis internacionals!El meu projecte de final de carrera era escriure per una Big Band i, en aquella època, vaig rebre informació sobre el premi Annual Toung European Bigband Composerde Copenhagen, l’any 2013. El meu professor em va animar a presentar-m’hi. Vaig escriure una peça, ‘After The Dawn’, i em van seleccionar per la final. Allò ja era un premi: tots els gastos pagats, poder assajar amb els músics, sentir la teva música per Big Band. Vaig guanyar i va ser una experiència emocionant. Encara no m’ho crec ara. El premi va ser com l’afirmació que allò que feia es podia tocar, que tenia sentit. Tota la meva lluita interna, la meva inquietud artística, les meves crisis creatives, prenien valor. I llavors vaig guanyar dos premis més, l’any 2014. En aquell moment vaig decidir que volia lluitar per seguir fent allò, però amb calma, sense pressions i sense marcar-me autoexigències.
- Potser per això segueixes sent professor de música? Per tenir els peus a terra? No es pot viure dignament d’escriure música. Però faig de professor de música perquè també m’agrada molt fer classes, en gaudeixo, i em permet no haver de fer concerts, no haver de tocar, per així destinar la resta de la jornada a escriure música. A més, jo no sóc un artista amb ideals bohemis, no elevo la feina d’escriure música com un fet superior, com més que qualsevol altra professió.
- I ara, el disc ‘The Garden of Eden’. Com bé dius al pròleg del disc, escriure és el teu particular Jardí del Eden, el teu paradís. Ens el descobreixes?Aquest disc és el resultat de tota la música que he anat escrivint durant els anys, és una música molt personal que explica la meva vida i les meves passions: la música, la literatura, la pintura... l’art. A la Suite ‘The Garden of Eden’ explico amb música com em sento quan composo; ‘Un dimanche après-midi à l’Île de la Grande Jatte’ és un exercici de traslladar el puntillisme del quadre de George Seurat a la música, amb el so de la bateria, amb els plats, fins que s’acaba creant tot el quadre. O ‘Vaekst’, que és la lluita contra una malaltia, o la darrera peça, ‘Drugstore’, que és una crítica a la societat actual, la pressió que tenim de viure rendibilitzant econòmicament tot allò que fem. Una crida a tornar als orígens, a la natura, a caminar. És molt utòpic, però és el que sento quan camino pels voltants de Vilafranca, quan pujo a Sant Pau, sento la necessitat de tornar a allò d’on hem sortit, a la terra. Diuen que anem a desconnectar, però és quan realment connectem, quan estem en contacte amb la natura. Pot semblar un disc molt utòpic, però és que és un disc molt personal.
- Treballes en nous projectes?Possiblement presentaré el disc als Estats Units l’any vinent. I el CD no l’he fet per vendre, no tinc expectatives de res, no em penso obsessionar. Si m’he de pagar els projectes, me’ls pago de la meva butxaca. Aquí tot t’ho has de fer tu, com a músic, i això et dona també molta llibertat. I si tinc la sort de poder treballar d’alguna cosa que m’agrada, com fer de professor de música, i després, poder crear i pagar-me els meus propis projectes, doncs és genial. Poder fer una cosa de zero, poder crear tu, el moment d’assajar-ho, de tocar-ho, és màgic, és especial. Escric música perquè ho sento, no per rebre elogis. I tinc un nou projecte entre mans, juntament amb l’Anna Roig. Farem ‘Anna Roig i Àlex Cassanyes Big Band Project’ amb arranjaments de música francesa per a Big Band amb la seva veu. Serà un projecte molt xulo.
- L’Anna Roig és penedesenca i la major part dels músics de la teva Big Band, també. Sempre reivindiques la música del Penedès. És que en el món del jazz sembla que només passin coses a Barcelona. Com si a fora no passés res. Hi ha molts músics professionals de jazz, hi ha poc públic, poques sales, no es potencia gaire. Aquí a Vilafranca encara, que hi ha un concert mensual.
- Hi ha la idea que el jazz és complicat d’entendre... El jazz pot costar d’escoltar, però cal fer un esforç per escoltar-lo, sinó no l’apreciaràs. Igual que llegir poesia o llegir un llibre complex. Si no fas aquest esforç, no l’apreciaràs. De vegades, aquest esforç no es vol fer i cal fer-lo, t’ha de sortir, prova-ho. Per exemple, llegeixo llibres que poden ser complicats de llegir i no són de finals de Hollywood. Perquè en la música, com ens els llibres, hi ha d’haver la vida. Hi ha d’haver amor, mort, malaltia, felicitat, alegria i la música, com en un llibre, ha de tenir també aquests elements. La música no és només entretenir, jo vull fer-la sentir, comunicar com jo visc una situació. Si t’agrada bé, i si no, no passa res.
Web d'Àlex Cassanyes
El disc es pot adquirir a TempsRecord o a iTunes
